29 d’ag. 2018

Illa de Buda: paradís sense humans al delta de l’Ebre

Fa tres-cents anys l’illa de Buda ni existia, es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre, quan el riu arrossegava molts més sediments que després de la construcció dels pantans que inaugurava Franco. A partir d'aquells embassaments reguladors i de l’aprofitament de l’aigua per a la producció d’energia elèctrica riu amunt o per al reg canalitzat a la plana, la “revolució dels canals” va generar al delta de l’Ebre més de 500 km de sèquies i una nova estructura social. L’al.luvió que havia donat
lloc a la compactació de tot el delta va començar a disminuir.
L’aportació minvant del riu es va veure contraatacada per l’embat del mar. La primera desembocadura havia generat l’illa de Sant Antoni, la segona l’illa de Buda. Avui el riu només desguassa al mar per la boca del Galatxo. El seu delta és la zona humida més important de l’Europa mediterrània, després de la desembocadura del Roine a la Camarga. 
El nom de Buda no procedeix de cap divinitat oriental, sinó de la forma llatina del nom de l’herba de la boga que hi prolifera (en dialecte cavero local se’n diu bova, en castellà enea). D’aquesta variant de la canya se’n feia l’entrellat dels seients de les cadires, entre d’altres usos. 
Un document de l’agutzil major de Tortosa certifica que el 1739 l’illa de Buda tenia 7 hectàrees de superfície. En el decurs de només un segle arribaria a sumar-ne 1.400, formades quasi totes entre 1750 i 1850. Ara s’han reduït a 1.092 hectàrees, sense deixar de ser l’illa més extensa de Catalunya, amb molta diferència. 
Es tracta d’una illa fluvial, però abocada al mar al llarg de 7 km de platja. En rigor geogràfic ha deixat de ser una illa. El contraatac del mar ha creat dues barres de sorra que l’uneixen a la resta del delta. Ja no s’hi accedeix travessant el riu per lo pas de sempre. Ara s’hi entra per terra, a través d’aquella barra de sorra compactada, però continua sent una illa a tots els efectes. Encara més després del tancament al públic, com a zona protegida del parc natural. La ressonància mítica del nom s’ha vist accentuada per la dificultat de visitar-la.
Abans del despoblament, va arribar a sumar 200 colons a començaments del segle XX pel conreu de l’arròs. Un generador alimentava lo mas dels propietaris, la resta d’habitatges es conformava amb llum de carbur. Aquella precària claror atreia abundants mosquits, combatuts amb fum de branques d’eucaliptus. Quan el 1980 s’hi va instal.lar la xarxa elèctrica, el poblat feia temps que s’havia volatilitzat. Ara la superfície conreada d’arròs a aquesta illa continua oscil.lant al voltant de les 300 hectàrees, gràcies a la mecanització, sense cap necessitat de mà d’obra resident. 
Durant un sol dia d'aquest estiu l'Ajuntament de Sant Jaume d'Enveja hi ha organitzat una bicicletada popular per poder recórrer el prodigi en grup per unes hores. Mentre elaborava el meu llibre Viatge a les illes de Catalunya (Ed. La Magrana, 2008), a l’antic malecó hi vaig veure un cartell rosegat per l’òxid, com les pedres nobles de qualsevol civilització antiga, que deia: “Àrea de nidificació. No passeu”. En efecte, el lloc és idíl.lic per a l’aparellament de les espècies, fins i tot la nostra. 
Davant del malecó hi vivien en Juanito i la seva muller, els guardes del senyor Borés a la part privada de l’illa, ara compartida entre els descendents del principal propietari i la Generalitat, la qual ha anat comprant terrenys. A l’altra casa de la Pesquera hi vivia el matrimoni de pescadors septuagenaris aferrats al petit rendiment de les anguiles, les llises i els llobarros que capturaven amb la trampa dels gànguils a les llacunes interiors de l’illa, els cèlebres calaixos de Buda. 
Una gràcia de la societat moderna ha concedit el protagonisme absolut d’aquest escenari als ocells, els peixos i les herbes, els quals hi viuen amb l’escreix de tranquil.litat que resulta d’excomunicar la màcula humana, dintre d’una suggestió de llibertat al marge de la vida corrent i el formigueig comunitari. 
Un dels escassos testimonis literaris sobre l’indret procedeix d’una cacera d’ànecs a la qual va ser invitat Josep M. de Sagarra i la seva colla cinegètica, a la casa de la família Borés l’octubre del 1945. Durant la sobretaula del copiós àpat de comiat, el poeta i dramaturg va improvisar amb coneguda facilitat un magnífic poema titulat “Evocació”, que acaba amb els versos:

Nit de Buda, millor que en llit de roses
saps provocar el son més pregon,
Buda, misteri, becadells al front i res de noses!
Si no fossin aquestes simples coses,
de què em valdria haver vingut al món?


1 comentari: