24 de febr. 2020

Ser mediterrani és un fet corrent, declarar-se’n no ho és gaire

Més d’un article sobre la mort a París als 99 anys del periodista Jean Daniel, fundador i director del prestigiós setmanari Le Nouvel Observateur, ha reproduït la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. Nascut d’una família jueva a l’Algèria francesa, era amic d’Albert Camus, del qual va adoptar el mediterranisme retrospectiu dels francesos d’origen algerià instal.lats a París. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguin conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc d'identitat. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri, sovint per esperit de singularització amb el país, la ciutat o el barri del costat. Un europeu pot arribar a recordar que ho és, si es troba situat temporalment a l’Àfrica o a
Indonèsia. En canvi un ciutadà mediterrani experimenta poc el sentiment conscient de ser-ho, encara que en practiqui totes les característiques d’estil de vida. Es tracta d'una identitat viscuda i alhora rarament declarada, un sentiment de pertinença poc perfilat pel patriotisme general o local.
Vaig intentar argumentar el caràcter mediterrani actual al meu llibre El Mediterrani ciutat, el qual recorria les principals capitals de les dues ribes. Enfront dels clixés sobre el tipisme de sol i platja, descrivia el mosaic de la seva modernitat urbana.
El meu balanç es refugiava en l’utillatge literari, els malabarismes verbals: “M’inclino a pensar que el Mediterrani és més que res un estat d’ànim. És la indefinició d’un fet palès que s’enuncia més amb actes que amb frases, un sobreentès dels que hi sintonitzen, una evidència que es formula amb el xipolleig de quatre mots essencials, amb el tou dels dits, amb la lluïssor dels ulls, amb la tibantor de la pell assolellada, amb la força d’una raó destil.lada de la vida, amb la intensitat d’una fe provada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. 
No anava desencaminat, però el camí continua molt obert. Aquelles frases de balanç contenien l’esperit del que he continuat escrivint des d’aleshores.

0 comentaris:

Publica un comentari