4 de juny 2020

Als cinquanta anys de la mort de Carner: el tità i el senyor de cada dia

Avui fa cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel.les, el 4 de juny del 1970, als 86 anys. Jo residia a la capital belga com a jove periodista des del gener de l’any anterior i havia assistit un parell de vegades a la cerimònia del te amb pastes que la seva muller Emilie Noulet organitzava amb deferència per als estudiants catalans al domicili del matrimoni arran de cada aniversari del poeta, que s’esqueia el febrer, per tal que se sentís acompanyat per les noves generacions. El vaig entrevistar en dues ocasions (al setmanari Tele/estel del 14 de març del 1969 i a Oriflama de març del 1970), just abans del seu controvertit retorn a Catalunya per una curta estada. Va morir quinze dies després de reintegrar-se al domicili
brussel.lès. A l’enterrament al cementiri d’Uccle, el districte on havia viscut, el coronel exiliat Frederic Escofet va pronunciar davant del taüt un admirable discurs fúnebre, una peça d’oratòria com només sabien confegir els educats durant la República.
La crònica del sepeli que vaig enviar al diari barceloní Tele/eXprés per encàrrec del director Manuel Ibáñez Escofet no va poder publicar-se per les al.lusions del meu text a l’assistència del president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, Josep Tarradellas, segons em van informar més endavant.
L’abisme generacional era absolut entre aquells joves estudiants catalans criats sota el franquisme i l’ancià poeta, com també el respecte cap a la seva figura. Molts de nosaltres, llevat de Jem Cabanes, encara no havíem llegit ni una pàgina seva, però avui sabem recitar commoguts, amb una agudesa de comprensió pastada aleshores, el seu poema “Bèlgica” i som conscients d'haver conegut en persona un tità. 

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
. . . . . . . . .
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

1 comentari:

  1. Bell poema d'un gran poeta i personatge. 50 anys després, segueix l'exili del nostre president, que ens recorda moltes coses, com aquestes, molt acuradament.

    ResponSuprimeix