El meu mite de Marcelo Aparicio, retrobat a Sant Sadurní d’Anoia

Els periodistes de la meva generació hem tingut en un pedestal el col.lega argentí Marcelo Aparicio, corresponsal durant llargs anys de l’Agència France Presse a Barcelona i ara retirat a Sant Sadurní d’Anoia, on ens vam retrobar finalment ahir després de diversos intents. Nascut el 1945 a Buenos Aires com a nét i fill de periodistes, el mite Aparicio de tercera generació va començar a caminar quan, després de debutar molt jove al diari porteny La Nación, va rebre el 1970 una beca per estudiar a la prestigiosa Escola Nacional de Periodisme de Lilla (França), a la qual no va arribar mai. Es va quedar a Eivissa tres anys, abans d’instal.lar-se de periodista a Milà, Roma i París, on va entrar a treballar a la mítica redacció per a Llatinoamèrica de

La baluerna inservible del castell militar de Figueres no cau a trossos

Ahir vaig passejar amb força sorpresa per l'interior del castell militar de Sant Ferran a Figueres, una enormitat inservible de 32 hectàrees que no cau a trossos gràcies a les graduals obres de manteniment de diferents ministeris. La plaça d’armes (foto adjunta) és tan desmesurada com les cavallerisses que es despleguen a sota. Sempre s’ha donat un problema de dimensions entre Figueres i el seu castell. Quan Ferran VII va manar construir-lo el 1752 com a “clau de la frontera” implantada pel Tractat dels Pirineus, la capital empordanesa sumava 1.800 habitants i el recinte militar havia de poder acollir 4.000 soldats i 1.000 genets amb els seus cavalls. La immigració dels treballadors de la construcció del castell va triplicar el cens de Figueres en

El punt precís per casar-se als jardins lloretencs de Santa Clotilde

Al punt precís de la foto adjunta hi va muntar la cerimònia del seu casament civil un amic meu, amb el qual vam tornar ahir ufans al lloc del crim, per confirmar la dissortada regla d’or que caracteritza aquest país: el millor s’acostuma a trobar al costat del pitjor i cohabiten com poden. La passejada als jardins d’estil italià de Santa Clotilde, de 27 hectàrees a Lloret de Mar, ens va permetre comprovar un estat de manteniment impecable que seria l’enveja a molts altres llocs, ja no diguem quan es troben abocats al Mediterrani com aquest dissenyat per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1919 per al propietari Raül Roviralta Astoul, rehabilitat primorosament el 2012 per l’arquitecte barceloní Artur Bossy i ara de propietat i visita pública.