El sagristà imposa distància davant l'èxtasi de Santa Teresa

Un barana baixa tancada i barrada, vigilada per un sagristà molt susceptible, impedeix acostar-se a l’Èxtasi de Santa Teresa, l’obra mestra de l’escultor Bernini a la capella lateral de l’església romana de Santa Maria della Vittoria. Per això a la foto adjunta hi apareix a primer pla el meu èxtasi en comptes del seu, que és el bo. La restauració de la peça l’any passat ha donat encara més vivor a la voluptuosa escena representada en marbre d’un instant de trànsit místic –deliri, goig i passió-- de la santa d’Àvila. Molts l'han identificat amb un orgasme per no donar-hi més voltes inútils i deixar-ne de dir “Transverberació”, com pretén la versió oficial. La pròpia santa va relatar aquell instant arravatat de divina alegria al capítol 29 de l’autobiogràfic Llibre de la Vida i Bernini va saber posar tota l’expressivitat a l’expressió facial i la postura del cos. La fundadora de l’orde de les carmelites, canonitzada trenta anys abans que Bernini l’esculpís en aquesta posició el 1652, practicava igualment la poesia i va deixar escrit a la primera quarteta del seu esplèndid Coloquio

Ara de la botifarra en direm “sussissa” i farem un campionat mundial

A l’última Fira de l’Oli d’Espolla, municipi fronterer amb el Rosselló, vaig veure que oferien entrepans de “sussissa” i que organitzaven la cinquena edició de la Marxa de la Sussissa. El veïnatge amb el territori avui francès i la seva influència lingüística ho justifica en l’expressió popular, però no és només això. Al Rosselló la botifarra que anomenen “sussissa” (del francès saucisse) és un viu senyal d’identitat, amb l’única diferència que allà es presenta enroscada com una ensaïmada abans de col.locar-la damunt la brasa i tallar-la en porcions individuals un cop daurada i cuita. Acaben de fundar-hi un Catalan Saucisse Club que convoca el campionat mundial de l’especialitat aquest diumenge 5 de juny al parc del municipi de Toluges. Entre els trenta-tres carnissers presentats s’han classificat vuit finalistes procedents de Cabestany, Ribesaltes, Vinçà, Tuïr, Er, Canoès, Canet del Rosselló i Sant Genís de Fontanes. El Catalan Saucisse Club

La biografia de Carlos Gardel cada dia canta millor, com ell

Felipe Pigna és el Garlos Gardel de la divulgació històrica a l’Argentina, un historiador mediàtic i documentat que ven llibres a cabassos. Sembla com una fatalitat que s’aboqués un dia o altre a escriure una nova biografia de Gardel, prop de 600 pàgines que ara acaba d’editar Planeta. Ens vam trobar a Barcelona el 2019 (foto adjunta), interessat pels meus llibres sobre el paper de la capital catalana en la trajectòria de l'artista, atès que el debut europeu com a cantant de tangos es va produir aquí el 1915 i que hi va tornar repetidament. N’hi vaig passar uns quants i ara ha tingut l’amabilitat de citar-los “amb profusió”, com apunta Àlex Milian a la ressenya de la novetat editorial que apareix a l’últim número del setmanari El Temps. La biografia de Felipe

Han devaluat el record d‘Alexandre Plana al Port de la Selva

El crític i escriptor Alexandre Plana va ser l’inductor de la tria del Port de la Selva com a lloc d’estiueig de Josep V. Foix, Josep M. de Sagarra i altres “culs blancs” que donarien anomenada al petit municipi. L’Ajuntament de la localitat el va nomenar fill adoptiu l’any 1930 i posteriorment li va erigir un monòlit amb baixos relleus de bronze que ennoblia el punt més cèntric i concorregut del poble, a l’ombra dels plataners situats l’inici del moll d’en Balleu. El monòlit va desaparèixer fa tres anys arran d’unes obres de repavimentació. Ara acaba de ser col.locat de nou a un altre punt de tercera línia, a una placeta reurbanitzada del carrer de les Ginesteres, sense res a veure amb la situació cèntrica ni amb la visibilitat d’abans. Nascut a Lleida de mare

Valor viscut d’un dibuix fet al moment de la Columna Trajana a Roma

Deambular al llarg dels Fòrums Imperials de Roma, entre el Colosseu i la descomunal mona de Pasqua del monument al primer rei de la unificació nacional moderna Vittorio Emanuelle II, representa una àrdua caminada sota el sol amb escassos moments de descans, si exceptuem els quatre bancs de pedra sense respatller que han col.locat a l’ombra d’una clapa de pins al peu de la famosa Columna Trajana. Es el lloc ideal per fer-hi un dibuix tranquil, amb imatges o amb paraules. L’únic monument de l’Antiguitat romana que es manté íntegre a tot el recinte dels Fòrums és aquesta marmòria Columna Trajana, esculpida i aixecada l’any 114 com a narració de les victòries de Trajà a la Dàcia (actual Romania), amb un fris helicoïdal de 2.500 figures que s’enrosca al llarg de quaranta metres d’alçada. Va ser coronada per una estàtua de l’emperador, substituïda per una altra de Sant Pere al moment de la reconstrucció barroca de la ciutat el segle XVII, quan també hi van afegir el temple de Sant Lluc i Santa Martina que ara li fa de teló de fons. El dibuix adjunt és de Quim Curbet i el va fer al meu costat en silenci (ell ho fa quasi tot en silenci), des de zero fins al final acolorit al cap de poca estona. Aleshores va arrencar delicadament la pàgina del quadern i me’l va regalar. Li vaig demanar que

Una jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és sempre “Prego, due espressi!”. No només a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben amb exactitud quan ni on va començar el consum de la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls,

La nostra jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és: “Prego, due espressi!”. No només ho fem a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut i sempre "al banco", al taulell de peu dret. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben quan ni on va començar el costum de consumir la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls, probablement a

Els peus de porc bé valen una missa al barri chic de París

El districte pijo de París per excel.lència és el XVIème Arrondissement. Just allí, en plena Avinguda Victor Hugo cantonada amb la Rue de la Pompe, impera la Brasserie Stella amb la seva cuina ”bourgeoise et de famille”,  la qual inclou els llegendaris peus de porc arrebossats que m’hi fan desplaçar, acompanyats per la carícia d’una salsa bearnesa. No m’importa que en diguin “le Lipp du XVIème”, que serveixi les ostres més cares ni que el propietari històric Rodolphe Biron la cedís l’any 2017. Continua sent una de les brasseries més ben educades de París i hi vaig pels peus de porc panés, si la dieta del moment no em fa decantar per una més tímida “Salade de museau de boeuf vinaigrette” o altres clàssics de la mena. En condicions normals

Els Camps Elisis parisencs busquen una ànima i no la troben

La cèntrica i acreditada avinguda parisenca dels Camps Elisis té una característica principal: seixanta metres d’amplada (els grans bulevards de la capital francesa n’acostumen a tenir trenta, la Gran Via barcelonina cinquanta i els carrers de l’Eixample vint). La dimensió monumental de l’avinguda parisenca de prestigi no li assegura una vitalitat pròpia, molt dominada actualment pel comerç dirigit als visitants. És una artèria urbana de lluïment més que de residència amb personalitat interna. El primer diumenge de cada mes la tanquen a la circulació rodada i m’afegeixo amb fe predisposta a aquells que la recorren a peu pel mig de la calçada, com

Cristina Masanés critica a “L’Avenç” el meu últim llibre "El millor viatge de tots"

La periodista i escriptora Cristina Masanés dedica al número del mes de maig de la revista L’Avenç una llarga crítica al meu últim llibre El millor viatge de tots, a la qual escriu: “Entre els 50 títols (si no m’equivoco) que Febrés ha publicat, hi ha biografies, cròniques de viatges, dietaris i diàlegs. No hi ha ficció ni novel.la. I aquesta ‘aparent’ varietat de gèneres amaga una gran unitat i una fidelitat al fet de situar l’escriptura molt a prop de la vida”.  Més endavant, Masanés afegeix: “I és que El millor viatge de tots no és només un relat de ruta, sinó que conté una raó oculta, una veritat iniciàtica que es va desplegant com una epifania i que té a veure amb les vaques. Una faula contemporània on les vaques tenen el paper del cor de la tragèdia grega, aquest dispensador d’una veritat fatal que els humans es neguen a escoltar”. Finalment, Masanés conclou: “Aquell noi de 20 anys aturat dins d’un tren entre Brussel.les i Lovaina no podia entendre la primera veu bovina: ‘El que busques no és aquí’. Han hagut de passar molts anys, molts viatges i molt llibres per entendre la veritat socràtica

Dos segles després, Víctor Hugo rugeix com el vell lleó de sempre

Va publicar el primer llibre el 1822, ara fa dos segles, i continua a primera línia del mite literari perquè era més que un novel.lista, un poeta o un dramaturg. Encara se’l veu com un portaveu exacerbat del seu temps remogut, un patriarca, un heroi romàntic, una institució, un monstre sagrat, un sant anticlerical. Ara la seva casa-museu  a la Place des Vosges parisenca (foto adjunta) és de visita gratuïta i acaba d’incorporar al pati interior una deliciosa cafeteria enjardinada. Víctor Hugo sempre ha tingut el públic assegurat, fidel i renovat. És un autor popular, condició que molts col.legues de la mateixa època, com Balzac o Flaubert, li perdonaven a contracor. Altres, com Baudelaire, directament el detestaven. Han arribat a dir que les dues torres campaneres de la catedral Notre-Dame de París tracen la lletra “H” de l’escriptor que la va immortalitzar a la novel.la homònima, igual com va fer amb el conjunt de la ciutat a Els miserables. En la seva lluita republicana contra el Segon Imperi de Napoleó III --el monarca que ha passat a la història amb el sobrenom que li adjudicava Hugo de “Napoleó el Petit”--, la posteritat s’ha decantat a favor de l’escriptor. La millor síntesi del fenomen la va donar André Gide en ser

L’elegància coixa de la gran exposició sobre Maillol al Museu d’Orsay

Tota opinió que el visitant pugui abocar sobre la magna exposició que el Museu d’Orsay dedica aquests dies a Aristides Maillol, inclús si el visitant ha escrit una biografia sobre l’artista, resulta força secundària davant del reconeixement que suposa l'exhibició de talent creatiu oberta fins el mes d’agost a un dels museus més prestigiosos de París. Atès que la quasi totalitat de les seves grans escultures de nus femenins es troba exposada en permanència des de fa llargs anys als veïns jardins de les Tulleries, l’exposició del Museu d’Orsay desplega l’interès en altres facetes de Maillol, com la pintura o els tapissos, malgrat que algunes escultures monumentals hi siguin presents, començant per la més cèlebre de totes, l’anomenada Mediterrània

El nou edifici de Le Monde i l’Obs a París com a penyora de futur

Em vaig fer adult llegint amb devoció i quasi clandestinament el diari Le Monde i el setmanari Le Nouvel Obervateur, que aquí eren com la fruita sovint prohibida de l’edèn democràtic europeu. Amb el pas dels anys vaig recórrer en algunes ocasions els laberíntics despatxos de les seves redaccions, amb la sensació trèmula d’abocar-me a les aigües bíbliques del riu Jordà. Confesso que actualment les seves pàgines em cauen més dels dits i em resulten avorrides amb freqüència, però també comprovo que algunes devocions adquirides a l’edat tendra es converteixen en hàbits, com un substrat geològic que resisteix estranyament el pas del temps. Totes dues capçaleres declaren beneficis i mantenen a França el lideratge

El destí quasi sempre funest de les estàtues eqüestres

El cavall és un dels animals més ben construïts de la naturalesa, per l’elegància i l’aplom d’aquest noble quadrúpede. En cavi els cabdills que els munten a les estàtues eqüestres acostumen flaquejar, en el sentit que l'animal els guanya en prestància. La part del lluïment de l’escultor s'aboca de costum al cavall. El millor exemple és el monument venecià esculpit per Andrea Verrochio del cavaller Bartolomeo Colleoni al campo de San Zanipolo de Venècia. Just a sota de l’imponent pedestal s’hi despleguen les taules de cafè, des de les quals tot sembla encara més encertat i lluminós, sobretot el cavall. L’únic monument eqüestre que hi pot rivalitzar és el del condottiero Gattemalatta esculpit per Donatello i col.locat a la Piazza del Santo de Pàdua, davant la basílica de sant Antoni gloriós. Al costat d’aquests dos exemples il.lustres del Renaixement italià, la peça modelada el 1888 per l’escultor Josep Llimona del comte Raimon Berenguer III davant d’un pany de la muralla medieval a l’actual Via Laietana barcelonina o bé l’aixecada el 1887 al general Prim per l’escultor Lluís Puiggener al parc de La Ciutadella resulten visiblement de segon ordre. El destí funest de les estàtues eqüestres es repeteix de manera

El Seminari ostensiblement desmesurat en ple centre de Barcelona

L’arquitecte Elias Rogent va projectar el 1863 dos grans edificis contigus al sector del centre de Barcelona alliberat per l’enderroc de l’antiga muralla: la Universitat i el Seminari. Tos dos incloïen jardins a l’interior del recinte. Avui l’edifici històric de la UB acull quatre mil estudiants i obre al públic els seus jardins tota la setmana, no només en horari acadèmic. El veí edifici del Seminari suma aquest curs només cinquanta-set estudiants de sacerdot i els seus jardins són menys accessibles. El Seminari va ser assaltat i incendiat parcialment durant la Setmana Tràgica del 1909. A la Guerra Civil va operar com a seu de la Universitat

Elogi i nostàlgia d’una mansarda a París amb sostre inclinat i balconet

Després de viure una temporada massa curta a una mansarda de l’île Saint-Louis, incrustada enmig del riu Sena en ple centre de París, vaig entendre en viu que aquelles antigues chambres de bonne o modestos estatges reservats a les minyones a les golfes dels grans edificis de pisos del segle XIX s’han convertit en un luxe a la ciutat d’avui. Ara en diuen studettes (diminutiu de studio o apartament d’una sola habitació). Antigament s’hi accedia per la porta de servei, no tenien calefacció malgrat trobar-se sota terrat ni cambra de bany pròpia. Ara disposen de les comoditats necessàries, tot i que que encara s’hi accedeix per escales molt dretes i amagades si l’espai no ha permès l’arribada de l’ascensor. Les típiques mansardes de

El 175è aniversari del tren pioner de Mataró fa una mica de pena

El primer tren que va entrar en servei a tota la Península Ibèrica va ser el de Barcelona a Mataró el 1848. L’any vinent s’escau el 175è aniversari de la primícia enmig d’un panorama desolador, tant pel que fa a aquesta línia com al servei ferroviari en general. El traçat de la via arran de la platja, on aleshores s’abocaven totes les indústries, s'ha convertit en un malson per la pujada del nivell del mar deguda al canvi climàtic i al rosari de ports esportius que barren la renovació natural de sorra i sediments. Els dies de temporal les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia

L’orgull de viure a un edifici cooperatiu, pioner i creïble

El febrer del 2017 vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” de l’edifici de pisos més alt d’arreu d’Espanya construït amb aquest material. Ara hi torno per interès familiar, convertit des del 2019 en esplèndida realitat. Es tracta de la Borda, la primera cooperativa d’habitatges en cessió d’ús, al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle de l’enorme solar de l’antiga fàbrica de Can Batlló, temps enrere vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El règim de pisos en cessió d’ús significa que l’Ajuntament cedeix el terreny per setanta-cinc anys i els membres de la cooperativa s’espavilen per edificar-hi, en aquest cas sis plantes i vint-i-vuit pisos, dissenyats per la també cooperativa d'arquitectes Lacol. El caràcter innovador no deriva només de l’estructura de fusta masssissa de pi laminat, sinó de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa d’usuaris. Representa un model alternatiu d’accés a l’habitatge: participatiu, autogestionat, transformador, verd, solidari i magnífic, un acte de fe del gosar poder convertit en credibilitat

La laboriosa impostura d’empaitar les muses per escriure clar

L’exercici físic de caminar és una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, costum sedentari que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores i castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària, prima com una galeta i escassa com la gràcia divina. Durant la caminada procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals, m’adapto a la limitació recalcitrant de les coses, polemitzo de passada amb mi mateix, xerrotejo en silenci sobre les diferents maneres de mirar el món. Les coses no sempre tenen un argument coherent, de manera que aviat deixo córrer el debat interior, abandono el rendiment improbable de la

M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la

El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. Alguns dies topo amb figures més vitals que als quadres i els llibres d’art quan em dedico a mirar la gent. No sempre es tracta d’un gest maquinal perquè mirar amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix posar-hi un grau d’interès. L’art no sempre arriba a la quantitat d’emoció que ofereix l’acte de mirar una persona que passa. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la mirada articulada dintre d’una fortuna fugaç, amb un espurna de pensament lliure. L’esclat

Un altre cafè a Roma, aquest cop amb Josep M. Fonalleras

Dels incomptables cafès que he begut amb devoció a Roma al llarg de les últimes dècades en companyia de persones diverses, cap no ha estat amb l’escriptor gironí Josep M. Fonalleras i prou pena en tinc. La carència ha acabat per crear-me un buit a l’estómac, que acabo de sanar amb la lectura entusiasta del seu últim llibre Un cafè a Roma (Univers, 17,50€). La vida i la literatura de vegades fan bé les coses. És un llibre excel.lent, d’autor amb ofici molt rodat, curtet i deliciós, llampeguejant de troballes i il.luminacions. En efecte, Roma és una capital sentimental perquè tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma. Pel meu gust Un cafè a Roma és massa més de memòria introspectiva que de filigrana descriptiva, però això només és culpa del meu gust desviat pel periodisme. A més a més, Josep M. Fonalleras posseeix la rara virtut de convertir els seus llibres en esdeveniments públics des d’abans de llegir-ne les pàgines. Potser es deu a la seva presència habitual a tota mena de tribunes i actes ciutadans. A Girona la figura de Fonalleras és tan característica de l’escenari urbà com el pont de les Peixateries Velles o el campanar erecte de Sant Feliu. Per cert, la companyia aèria Ryanair acaba de

Una història de les onades a la platja de Garbet

En puritat oficial Garbet és una platja deshabitada sense edificar de quatre-cents metres de llarg i trenta d’amplada, separada del seu terme municipal de Colera per dos quilòmetres de distància i per quatre de Llançà. En realitat es tracta d'un petit univers, un microcosmos, un món desplegat al voltant d'un punt precís. Alguns l'estimem amb el sentiment patrimonial de la naturalesa lliure, com una parcel.la familiar sense més títols de propietat registral que aquest sentiment. Als espais naturals no s’hi va, no s’hi hauria d’anar amb l’escriptura de propietat a la boca, encara que alguns posseïdors d’aquesta mena de documents timbrats ho intentin. A

Nova mirada sobre l’escultor Maillol al museu parisenc d’Orsay

Una magna exposició de l’escultor rossellonès Aristides Maillol obre el 12 d’abril al Museu d’Orsay parisenc, motiu pel qual acaben de ser traslladades fins aquest centre quatre dels seus dinou nus femenins monumentals que s’exhibeixen de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. Revisitar l’obra del l’artista de Banyuls per part d’un gran museu serà l’ocasió per projectar-hi una nova mirada de visitants d’arreu del món, inclosos els catalans que no sempre l’havien valorat. Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona,  acabaria per ser conegut arreu del món com a renovador de l'escultura del segle XX. No eren nimfes, fades, venus, princeses ni cortesanes. Les models vivien a la

La tramuntana és una llum, sobretot una llum, una llum d’or

L’esplèndida llum solar d’ahir, encara més viva i radiant després de tants dies de núvols escanyats i pluges desconegudes, era fruit directe de l’entrada de vent de tramuntana, com també ho era la baixada del termòmetre. Al prominent observatori del cap de Biarra (Portvendres), geogràficament aparellat amb el de Portbou, la tramuntana registrava ahir 171 km/h (el seu rècord arriba a 191 km/h el gener del 2009), encara que dintre dels nuclis urbans la fúria no es nota tant. M’he dedicat anys seguits a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, com vaig exposar al llibre Elogi i refutació de la tramuntana. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 ja havia publicat, conjuntament amb el

Prodigi de l’hora violeta amb Campari des d’algun mirador predilecte

Tinc una terrassa predilecta per contemplar l’hora violeta amb un Campari entre els dits, davant l’elegantíssima línia de cresta del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. L’equilibri de la llum ponent passa en poca estona per diverses tonalitats, com una aurora vespertina. De vegades enrogeix com el Campari i dibuixa una visió turgent de la vida. Altres dies es mostra mes tímida i es limita a una pàl.lidesa d’or cansat igualment expressiva i amb una màgia contrastada. Algunes persones troben el cel nocturn inhòspit i equívoc, com si fos la comporta lívida del desconegut, la parpella somnolent d’un castell amb fantasma, una gàbia obscura d’ocells estranys. Altres, en canvi, hi trobem les ombres més clares que es

Publicat el meu nou llibre “El millor viatge de tots”

Ja es troba a les llibreries el meu nou llibre El millor viatge de tots (editorial L’Avenç), una narració autobiogràfica amb pinzellades de ficció sobre la recerca de la felicitat a escenaris geogràfics molt diferents, fins a descobrir que l’objectiu s’amaga més a prop del què generalment ens imaginen. Ofereix un cant elegíac al fet, tot sovint oblidat, que la meitat de qualsevol viatge és sempre retorn. L’autor de viatges descobreix, en la maduresa, que l'aventura pendent és un llarga tornada, després d'evocar els països als què ha viscut i sobre els què ha escrit. Un dels paràgrafs diu: “Durant el trajecte entre Brusel.les a Lovaina es va produir per primer cop un fet que em deixaria estupefacte. Per alguna raó tècnica el tren es va aturar enmig dels prats xops. Una vaca del camp limítrof amb la via es va acostar lentament, amb els unglots enfangats, cap a la finestra que jo ocupava. Va alçar lleugerament la resta i em va mirar. La direcció i la intenció dels seus glòbuls oculars, prominents i humits, no oferien cap dubte. L’animal

Segell de correus per a l'espectacular forn solar de la Cerdanya

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, que ara acaba de ser objecte d’un segell commemoratiu de correus al país veí. Es tracta d’un dels forns solars més grans del món, implantat aquí pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) per la qualitat i la durada de la llum del sol i per la puresa de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables situats al pendent de la muntanya i els projecta cap a l’enorme pantalla parabòlica de miralls concentradors, de quaranta metres

París atorga medalla d’or a la carn de perol, un cop afrancesada

La carn de perol de la carnissseria majorista perpinyanesa Maison Guasch acaba de guanyar amb aquest nom concret una medalla d’or al Concurs Nacional Agrícola de París, un cop adaptada lleugerament al gust francès en forma de paté i mal escrita com a "parol", però amb els ingredients tradicionals intactes de la recepta catalana (galta, llengua, papada, careta de porc). Es tracta d’un típic plat de matança que ha perdurat sobretot a les comarques gironines com a botifarra de perol, “el Rolls Royce de les botifarres”. També es pot comprar sense embotir a alguns establiments d’aquí, per exemple a l'acreditada carnisseria Can Tiu de les Preses. L’ara guardonada

Mor al llit el “soldadito boliviano” que va matar al Che Guevara

Els remordiments de consciència, suposant que en tingués, no han impedit de viure fins els 80 anys al suboficial de l’exèrcit colombià Mario Terán Salazar, que acaba de morir al seu país d’un càncer de pròstata. Va executar amb el seu fusell per ordres superiors el Che Guevara a la localitat andina d’Higuera el 9 d’octubre del 1967, després d’haver-lo capturat el dia anterior a la selva boliviana on intentava desplegar un focus guerriller. Abans de callar per sempre i jubilar-se a l’exèrcit al cap dels anys, Mario Terán Salazar va declarar que el Che li havia dit: “Póngase sereno y apunte bien. ¡Va a matar a un hombre! Entonces di un paso atrás, hacia el umbral de la puerta, cerré los ojos y disparé”. El cadàver va ser exposat l’endemà a la localitat veïna de Vallegrande, amb els ulls oberts i el pit descobert. El reporter de l’agència France Presse Marc Hutten va fer-ne la coneguda foto del cos que recorda extraordinàriament, per l’angle d’enfoc des dels peus

Elogi dels núvols i la pluja, almenys de tant en tant

No tots dies els dies llueix el sol i això no els fa menys plens de vida, al contrari. És cert que aquí no plou com a les terres atlàntiques, mica en mica durant dies, setmanes o mesos. Ho fa a batzegades o bé amb un comptagotes mig embussat. Al Mediterrani el glu-glu de l’aigua és de raig irregular. Els dies de meteorologia bituminosa semblen llevar-se desafinats, pastosos, flàccids, gomosos com una hamburguesa de tofu. Els colors es difuminen, la pluja ho encongeix tot una mica. En canvi els boscos i els sembrats llueixen amb una eufòria que permet embadalir-se sota el paraigua. La pluja, la pluja raonable, no ens hauria d’aturar mai.

Es torna inundar el cementiri dels republicans a Argelers

Tancats darrere els filats a la sorra nua de la platja en ple mes de febrer, van morir de manera inhumana milers de refugiats republicans al camp de concentració d’Argelers i tot seguit als veïns de Sant Cebrià i del Barcarès, uns morts que les autoritats franceses no van comptar mai. En canvi van establir amb meticulositat des del primer moment el còmput de 440.000 “acollits” durant aquelles dates: 220.000 soldats, 170.000 dones, nens i ancians; 40.000 homes vàlids i 10.000 ferits. La historiadora Geneviève Dreyfus-Armand escriu al llibre L’exili republicà a França sobre els morts al camp de concentració d’Argelers que “la xifra se situa sens dubte en alguns milers”. Tres quartes parts dels refugiats ja havien estat empesos a tornar a Espanya a finals del

Oda passional a les favetes a la menta del Motel Empordà

Les faves estofades eren un dels plats característics de la cuina catalana, fins que el 1973 l’innovador Josep Mercader les va “deconstruir” a la cuina del Motel Empordà de Figueres i va inventar l’amanida de favetes a la menta, convertida en un segell de la casa reconegut amb admiració. Un cop l’eternitat guanyada, el plat continua a la carta de l’establiment seixanta anys després. Ara bé, inclús les eternitats necessiten renovar-se de tant de tant per no avorrir. El continuador fidel Jaume Subirós i els seus fills han incorporatal plat no només l’esplèndida longevitat, també tocs evolutius sense vulnerar-ne l’essència. En comptes de les fines

El pati de la Sorbona, al formiguer no hi entra qui vol

L’edifici central de la Sorbona, al Barri Llatí parisenc, és cada dia un formiguer d’estudiants i professors, però els bidells controlen l’entrada a la porta. No es troba obert al públic, excepte la visita turística guiada dels primers diumenges de mes, tot i que recórrer una universitat buida sigui una cosa gèlida sense gaire sentit. El pati central el presideixen sengles estàtues de Víctor Hugo i Louis Pasteur, prohoms nacionals de les lletres i les ciències, els quals giren ostensiblement l’esquena a l’antiga capella on es troba enterrat el cardenal Richelieu, primer ministre del rei Lluís XIII i benefactor d’aquest centre. Robert de Sorbon havia fundat el 1253 un dels col.legis parisencs que ensenyaven teologia (nom que rebia aleshores la filosofia), dret, medicina i

Podríem parlar també dels oligarques russos a la Costa Brava

Encara no he vist aquests dies cap reportatge sobre els oligarques russos instal.lats a la Costa Brava. Es tracta d’un col.lectiu generalment discret perquè els seus diners acostumen a preferir circuits opacs, però tanmateix prou important com per comprar l’any 2014 al bisbat de Girona i convertir en església ortodoxa la capella de Sant Jordi que es contempla a peu de carretera entre Platja d‘Aro i Calonge o també perquè el magnat immobiliari moscovita Igor Listopad comprés aquell mateix any com a residència d’estiu la Casa Cruïlles del Port d’Esclanyà al litoral de Begur (foto adjunta). Possiblement no es tracta dels oligarques russos més coneguts internacionalment. Potser no són tan potentats com els que es concentren a la Costa

L’alegria de conviure amb un volcà com a senyal d’identitat

Un idíl·lic i senyorial palauet noucentista ha albergat a Olot durant els últims trenta anys el Museu dels Volcans, els quals no deixen de ser fenòmens altrament terrorífics. Ara s’ha modernitzat al nou Espai Cràter (foto adjunta), endegat al subsòl del volcà del Puig del Roser, un dels quaranta que suma la zona. Els napolitans estimen fervorosament el Vesuvi que fumeja amenaçador, igual com els sicilians l’Etna pel mateix motiu de senyal d’identitat. Això no hauria d’estranyar aquells que vam viure la campanya popular “Salvem els volcans” a la comarca de la Garrotxa per preservar

La revelació literària d’Àngela Vinent i el seu “Pati de veïns”

El dilluns 4 d’abril es presenta en societat a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia barceloní el llibre d’Àngela Vinent Pati de veïns (Pagès Editors), una autèntica revelació literària. A les primeres pàgines cita la frase de Fernando Pessoa: “Un home pot, si posseeix la saviesa veritable, fruir de tot l’espectacle del món des d’una cadira”. Si ho intenta una dona com aquesta autora, el resultat es duplica. Pati de veïns és un gran poema en prosa de quan aplaudíem els vespres als balcons, un tractat delicat de sociologia diària, una novel.la d’intriga inquietant i alhora exaltant, una lliçó magistral d’empatia amb prismàtics, capaç d’infondre molta vida a l’èpica simple de la mirada i d‘injectar molta humanitat a les

La sortida del sol té fama a la punta del Cap de Creus

Les dues construccions  aixecades a la punta del Cap de Creus són l’única petjada humana, encara que sigui de peu gran, com correspon al temperament ciclopi del lloc. L'edificació del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914. Un cop abandonada per la Guàrdia Civil, el jove anglès Chris Little va llogar-la  el 1991 per muntar-hi un restaurant rústec, amb habitacions al pis superior. Els primers vuit anys hi vivia, l’any 2000 va comprar l’edifici. Avui el seu hostal-restaurant Cap de Creus és la Casa del Sol Naixent. Rep el primer raig de l’albada de tota la Península Ibèrica, quan el sol s’aixeca amb sigil de les profunditats del mar violeta. Si es contempla daquí l’albada rhododàctylos (dels “dits rosats”, segons l’epítet que Homer repeteix a l’Odissea) i es fa amb la Partita núm. 2 de Johann Sebastian Bach posada als auriculars a

Estacions de París, el bullidor que no para de renovar-se

Cap de les sis grans estacions ferroviàries de París no té l’aspecte de quan va ser inaugurada, totes han estat ampliades i remodelades. La primera catedral moderna d’aquesta mena, destinada a celebrar l’epopeia del chemin de fer, va ser el 1837 la Gare Saint-Lazare, ampliada amb la façana actual per enlluernar els visitants anglesos de l’Exposició Universal del 1900, la de la construcció de la Torre Eiffel. La Gare de Montparnasse seria la segona el 1840 i la seva renovació del 1969 la va convertir en la més gran de França, a un barri remodelat al seu voltant, inclòs el gratacels de la Torre Montparnasse. En tercer lloc, la

El pintor i cuiner de Ceret que sent els déus grecs a la copa de vi

La petita vila de Ceret, capital del Vallespir, sempre ha sumat atractius de caràcter malgrat les seves dimensions reduïdes. De la llista reconeguda, un apartat correspon al cèntric Hotel Vidal i el seu Restaurant del Bisbe, adquirit, conservat i regentat des de l’any 2000 pel pintor Marc Fourquet (foto adjunta) i la seva dona Cathy Fort, tots dos fills de Ceret. Al meu llibre Apologia de l’Empordà dedico un capítol al dinar prodigiós celebrat sota la parra de la terrassa del Restaurant del Bisbe i diumenge passat en Marc i la Cathy ho van voler recordar amb un altre dinar excepcional, aquest cop al menjador interior. D’aquesta mena de dinars se’n surt estabornit no per la quantitat de plats, copes i havans Partagàs, encara més pel seu equivalent immaterial traduït en hospitalitat, sintonia i connivència. L’àpat es va allargar. Cada ingredient tenia la seva denominació d’origen, la seva història, el seu toc d’esperit personal, inclosos el Saint-Honoré de la pastisseria Castro de la Roca de l’Albera i el vi François Aragó “hors d’âge” de Ribesaltes, al qual el pintor-cuiner assegura que hi sent l’aroma dels déus grecs igual com al de Samos. Més que un àpat, era una trobada al voltant d’una taula amb moltes

El minúscul “Stonehenge català” evoca el mateix que el gran

Avui obre al Museu Britànic de Londres la magna exposició “El món de Stonehenge”, amb gran desplegament escenogràfic per intentar explicar amb mentalitat actual el misteri del famós monument megalític que s’alça al sud d’Anglaterra fa més de quatre mil.lenis. M’ha dut a pensar inevitablement en el minúscul “Stonehenge català”, el cromlec del Mas Baleta, als afores de la Jonquera. A l’Empordà s’han localitzat cinc-cents monuments megalítics (dòlmens, menhirs, pedres gravades) de les poblacions del període Neolític que hi van viure entre l’any 5000 i el 2200 abans de la nostra era. Es tracta d’un patrimoni excepcional i alhora mut, malgrat haver-se editat guies i establert circuits. L’únic cromlec empordanès (recinte de

La mística canvia molt de signe davant l’illot eivissenc d’Es Vedrà

El penyalós illot eivissenc d’Es Vedrà no ha estat mai habitat, amb una única excepció. Del 1854 al 1860 el monjo carmelita lleidatà Francesc Palau va ser confinat a Eivissa com a sospitós d’instigar les carlinades arran de les quals ja s’havia exiliat a França del 1840 al 1851. A Eivissa va fundar una petita comunitat religiosa al poble d’Es Cubells, agregat al de Sant Josep. D’allí els seus correligionaris el conduïen a bord d’una barca a passar temporades eremítiques a una cova natural d’Es Vedrà, on creia experimentar visions místiques.  No hi ha viscut mai ningú més que ell. El 1860 Francesc Palau va fundar una congregació de monges carmelites missioneres, la qual cosa el va portar a residir a Roma per consolidar la iniciativa entre l’administració vaticana, fins la seva mort el 1872. Posteriorment va ser ascendit

Tanca les portes l’històric Cafè de la Poste a Perpinyà

La institució històrica del Cafè de la Poste, al peu del Castellet de Perpinyà, acaba de tancar les portes a l’espera dels quarts gerents successius després de la jubilació el 2016 de la família Vila, que el regentava des del 1952: el pare Salvador Vila i tot seguit el fill Robert i la seva dona Marieke. Hi he passat moltes hores i hi he mantingut entrevistes que recordo amb claredat. Els grans plataners que ombregen la terrassa surten a la foto de portada del meu llibre A tres quarts d’hora de Perpinyà. La meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castellet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre de la capital rossellonesa al qual es pot estar segur de veure desfilar en algun moment del

Setanta milions d’anys no són res, estem mal fixats

El recent anunci de la descoberta a la comarca del Pallars d’un esquelet fòssil de dinosaure de fa setanta milions d’anys pot semblar una edat enormement reculada, quan de fet són quatre dies en la història de la Terra. Els humans estem mal fixats en aquest aspecte del temps, potser perquè el mesurem sobre el patró de la durada irrisòria de la nostra vida individual. Aquest planeta ja portava milions d’anys de vida abans que nosaltres el dominéssim, ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. Per entendre el pas de les èpoques, dividim la història en segles, la prehistòria en