Resulta que les terres catalanes de França són a França

Mirar de tant en tant cap a la realitat de les terres catalanes de França --també dites Rosselló o Catalunya Nord-- resulta d'allò més instructiu, com va fer ahir diumenge el programa “30 minuts” de TV3 amb el reportatge titulat “Catalunya Nord: el català a judici”. És lamentable que s’hagi perdut l’ús públic o inclús privat de la llengua catalana al Rosselló, annexat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, tot i que ara es recuperi lentament. Les comarques catalanes de França tenen un pes demogràfic limitat (500.000 habitants, la gran majoria al voltant de la capital perpinyanesa, en un Estat de 68 milions de persones). Perpinyà és l'ajuntament més gran de França governat per l'extrema dreta i no va voler participar en el reportatge de TV3 d'ahir. L’assimilació per part del rigorós centralisme de la República veïna ha respectat ben poc les llengües que engloba i els esforços de recuperació del català no havien interessat mai gaire la majoria dels rossellonesos fins ara. Hi vaig treballar

Pagar 29.950€ per una ampolla de vi és un robatori moral

Una de les 9 ampolles robades fa pocs dies a la botiga especialitzada Vins i Licors Grau de Palafrugell era un borgonya Romanée-Conti del 2008 venuda a un preu de 29.950 euros, la qual cosa em sembla un altre mena de robatori moral, un despropòsit. La botiga no en té cap culpa de la tarifa, naturalment, però el preu em continua semblant una obscenitat. L’argument de l’escassa producció anual d’aquesta llegendària etiqueta de borgonya de primera qualitat resulta insuficient. Tothom és lliure de gastar-se els diners com vulgui, però pagar 29.950 euros una ampolla del 2008 per fer el fanfarró o sentir-se un privilegiat a cop de talonari hauria d’estar

Sentiment i pedres a la punta de fletxa del Cap de Creus

A la salvatge punta de fletxa del Cap de Creus només s’hi han aixecat dos edificis, dissenyats al seu moment pels ministeris de tutela per motius de servei acordats molt lluny. La construcció del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914, convertida el 1991 pel jove anglès Chris Little en restaurant i habitacions amb vistes absolutament úniques. El Restaurant Cap de Creus no té un aspecte modern, té l’aspecte que ha de tenir una caserna de carrabiners restaurada. Les taules exteriors, redossades de tramuntana, ofereixen una visió de Cala Jugadora i la badia de Guillola que s’acosta molt a la idea d’olimp, parnàs o walhalla. La temperatura social s’hi dispara els caps de setmana de bon temps. Chris Little continua al capdavant de la tripulació, amb l’ull silenciós i vigilant al costat de la caixa. Mantenir aquest establiment en activitat ha estat una odissea homèrica. Unes anxoves confitades de

El restaurant Pa i Raïm no és un santuari de Josep Pla, s’hi acosta

El periodista i escriptor Joan Safont em va demanar de presentar ahir a la llibreria Nollegiu de Palafrugell el seu últim llibre L’estiu passat (editorial Comanegra) i en acabat vam anar a sopar al discret santuari planià del restaurant Pa i Raïm. Discret perquè els hereus de la casa familiar on va criar-se l’escriptor no l’han convertida en un memorial descarat. Han volgut fer-se un nom per ells mateixos, ni que sigui sota l’advocació del títol d’una de les narracions més famoses de l’homenot. Hi vam sopar deliciosament, poc aclaparats per les vibracions planianes. Els pares de Josep Pla van ser la primera generació de la família que va deixar de viure al Mas Pla de Llofriu, mantingut només com a residència de vacances. Es van fer construir el 1898

El Port de la Selva en el centenari de “Cançons de rem i de vela”

Enguany s’escau el centenari de la publicació de les Cançons de rem i de vela, el cinquè llibre de poemes de Josep M. de Sagarra, escrit als 29 anys i ambientat al Port de la Selva quan amarraven menys barques i més pescadors que ara a l’ombra del Puig Dijous i de la silueta carenera de la serra de l’Albera que capbussa el Pirineu al Mediterrani. El municipi recorda més a la via pública l'estada posterior del poeta J.V. Foix que no la d’Alexandre Plana o Sagarra, que van ser-ne els promotors literaris. Primer Josep Pla va fer descobrir Calella de Palafrugell als companys de la penya de l’Ateneu Barcelonès i allí va datar Sagarra el 1921 el seu anterior poemari Cançons de taverna i d’oblit. Dos anys més tard Alexandre Plana va arrossegar-lo a la

El meu havà preferit, cada cop més lluny i somniat

Puros n’hi ha de moltes menes i procedències, però havans només ho són els elaborats a Cuba. Reconeguts com els millors del món, els mantinc una fidelitat cada cop més defraudada. Anys enrere les estadístiques cubanes reconeixien que Barcelona era el primer consumidor del món d’havans, però els problemes en la cadena d’elaboració a l'illa caribenya d’aquest producte completament manual van portar els cubans a una política suïcida: produir-ne molt menys a un preu molt més elevat. El règim cubà ha convertit els havans en un luxe, quan aquí formaven part d'una cultura estesa i una tradició arrelada, tal com vaig exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum (Edicions La Magrana, 1998). Encara sóc un defensor de la

El goig exaudit de retrobar una paraula perduda, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules i pensem que un adjectiu pot canviar el món topem de tant en tant amb un  mot que ens alegra el dia, igual que el buscador de pepites d’or quan ha tingut sort. Retrobar avui per sorpresa la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica. Designa la idea d’escoltar un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí exaudire i forma part de totes les llengües derivades. En aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula concreta, atrapada al vol de qualsevol lectura, hi intervenen connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha causat el fet de topar amb la paraula “exaudir” no deu ser aliena al fet que sigui el pinyol, la frase de lluïment

La paraula "fraternitat" no hauria de sonar a arcaisme

La paraula "fraternitat" ha caigut en desús, però era l’anhel de moltes societats obreres que van adoptar-la quan encara no existia la Seguretat Social, després d’haver-se vist revalorada internacionalment pel lema de la Revolució francesa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, quan el cristianisme ja l’havia devaluada en la pràctica dels segles anteriors. Avui figura inscrita per llei damunt del portal de cadascun dels ajuntaments de la République veïna, encara que això no garanteixi gran cosa. També figura aquí en el nom d’alguns centres socials subsistents, a un carrer del barri barceloní de Gràcia, a la biblioteca municipal de la Barceloneta-Fraternitat. La foto adjunta correspon a l’actiu centre social i cultural de Sant Llorenç de la Muga, amb

M’han regalat un xiprer, un símbol, un indicador viu

Com amant declarat dels xiprers en el paisatge, vaig assistir fa deu anys a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer” al pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Li vaig dedicar un article, després incorporat a algun llibre meu, en consonància amb l’afuada elegància, la distingida lírica d’aquest obelisc vegetal, d’un sobri color perenne replegat sobre ell mateix.  Ara, deu anys després, l'artista m’ha volgut agrair aquell escrit amb l’obsequi d’un dels seus mini-quadres sobre el tema i ens hem fet la foto al peu d’un xiprer. Durant aquests última dècada

Una altra peça de Maillol a la via pública de Banyuls, i en van set

Banyuls de la Marenda acaba de col.locar la setena escultura d’Aristides Maillol a la via pública del poble natal. Hi va viure sempre en alternança amb París, on havia triomfat internacionalment. La recent profusió d’obres de Maillol a Banyuls recorda que la totalitat dels seus nus femenins monumentals (19 peces en pedra o més sovint foses en bronze o plom) es troben des de fa temps exposades de manera permanent als jardins de les Tulleries de París, davant del Louvre, gràcies a les gestions de la jove model i hereva Dina Vierny, la qual també va impulsar el petit Museu Maillol de la vall Banyuls fronterera, on havien treballat i conviscut fins la seva mort el 1945. Al jardí d'aquest deliciós museu es troba enterrat l’artista sota la seva famosa escultura Mediterrània. Obre tot l’any amb uns incòmode horari de 10h a 12h i de 14h a 18h. L’accés més directe per la nova carretera del Coll de Banyuls que surt d’Espolla es troba escandalosament barrat per les autoritats franceses des de fa dos anys i mig, amb vagues i absurds motius de lluita contra la immigració clandestina. Els fills de Dina Vierny continuen gestionant els drets de reproducció de l’obra de Maillol amb criteris propis. L’imponent escorç

Les “Hores pallareses” d’Àngela Vinent són hores universals

Àngela Vinent em va demanar de presentar ahir a la Llibreria Altaïr de Barcelona el seu últim llibre Hores pallareses, que pot semblar escrit en prosa i en realitat és poesia pura, una oda lírica, l’elegia per part d’una narradora –també pintora, cuinera i hortolana— dotada amb gran domini de la composició literària i capaç de muntar un univers creatiu, evocador i alhora pràctic, com el periodisme dels seus orígens. El nou llibre sembla un dietari d’observació de pas dels dies i les estacions de l’any, però sota aquesta aparença ofereix una novel.la de la vida en general. Pot semblar que conté pocs personatges, com un monòleg de l’autora, quan en realitat n’hi desfilen tota una processó, encapçalada pel personatge principal que és l’estimació, l’amor destil.lat a cada pàgina. Podria semblar un llibre protagonitzat per un punt concret del Pallars, però en

Elogi frescal de Sant Llorenç de la Muga, el bosc de ribera net

Anar a passejar al bosc amb amics aquests dies exigeix encertar bé el lloc per no sucumbir a la calorada, per exemple a les riberes frescals del riu a Sant Llorenç de la Muga, encara força immune a la sequera, a 18 quilòmetres de Figueres tot travessant Llers i Terrades. Dintre del nostre món aglomerat es troben racons d’excepció com aquest, tocats per la mà dels déus de l’aigua i per un manteniment actual digne del millor poblet francès. Les riberes de la Muga han estat habilitades aquí amb ponts de pedra restaurats i passarel.les metàl.liques, en un pacífic accés a peu pla al misteri net (que vol dir netejat), l’atmosfera humida, el tremolor freàtic, l’aroma vital, la brisa clorofíl.lica i la música palpitant del bosc. La Muga alimenta una alta

El Mediterrani és exactament això, tan difícil de cenyir

Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani, com el de la foto adjunta, conté a la seva manera tot aquest mar nostre i representa una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Els articles publicats arran de la mort a París, als 99 anys, del patriarca del periodisme francès Jean Daniel, fundador i director del setmanari Le Nouvel Observateur, reproduïen la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguem conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc. Es tracta d'una identitat viscuda i rarament declarada, un sentiment de pertinença poc perfilat pel patriotisme general o local. No té bandera ni passaport, només olors, colors, gustos. Vaig escriure al pròleg del meu llibre de viatges El Mediterrani ciutat (Edicions 62, 1984): “El Mediterrani gratifica i s’empelta. És un desig incontinent. Una inclinació natural. Una atracció atàvica. Una bonança per als qui, com Ulisses, s’han estacat al pal major per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un patrimoni baquetejat. Un aire familiar. Un flux incansable. Un port exposat i redossat alhora. Una fidelitat, una astúcia, un repte. Un orgull viatjat. Una intuïció bregada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. No crec que aquelles

La trobada de l'opulent megaiot i la mísera pastera d’immigrants

El megaiot de 93 metres d’eslora Mayan Queen, la construcció del qual va costar fa quinze anys a un magnat mexicà 175 milions d’euros amb un preu de manteniment anual de 17,5 milions, navegava ahir de vacances en les aigües del Peloponès grec i es va trobar amb una mísera pastera en dificultats, sobrecarregada d’immigrants sense papers. Era una vella embarcació pesquera que havia salpat de la costa líbia amb uns 400 clandestins amuntegats en direcció a Itàlia. D’acord amb la legislació marítima que obliga a oferir ajuda a altres embarcacions en dificultats sempre que sigui possible, el capità del Mayan Queen va pujar un centenar de nàufrags a la coberta del vaixell, dissenyat per a 16 passatgers i 24 tripulants. Els va

El meu mite de Marcelo Aparicio, retrobat a Sant Sadurní d’Anoia

Els periodistes de la meva generació hem tingut en un pedestal el col.lega argentí Marcelo Aparicio, corresponsal durant llargs anys de l’Agència France Presse a Barcelona i ara retirat a Sant Sadurní d’Anoia, on ens vam retrobar finalment ahir després de diversos intents. Nascut el 1945 a Buenos Aires com a nét i fill de periodistes, el mite Aparicio de tercera generació va començar a caminar quan, després de debutar molt jove al diari porteny La Nación, va rebre el 1970 una beca per estudiar a la prestigiosa Escola Nacional de Periodisme de Lilla (França), a la qual no va arribar mai. Es va quedar a Eivissa tres anys, abans d’instal.lar-se de periodista a Milà, Roma i París, on va entrar a treballar a la mítica redacció per a Llatinoamèrica de

La baluerna inservible del castell militar de Figueres no cau a trossos

Ahir vaig passejar amb força sorpresa per l'interior del castell militar de Sant Ferran a Figueres, una enormitat inservible de 32 hectàrees que no cau a trossos gràcies a les graduals obres de manteniment de diferents ministeris. La plaça d’armes (foto adjunta) és tan desmesurada com les cavallerisses que es despleguen a sota. Sempre s’ha donat un problema de dimensions entre Figueres i el seu castell. Quan Ferran VII va manar construir-lo el 1752 com a “clau de la frontera” implantada pel Tractat dels Pirineus, la capital empordanesa sumava 1.800 habitants i el recinte militar havia de poder acollir 4.000 soldats i 1.000 genets amb els seus cavalls. La immigració dels treballadors de la construcció del castell va triplicar el cens de Figueres en

El punt precís per casar-se als jardins lloretencs de Santa Clotilde

Al punt precís de la foto adjunta hi va muntar la cerimònia del seu casament civil un amic meu, amb el qual vam tornar ahir ufans al lloc del crim, per confirmar la dissortada regla d’or que caracteritza aquest país: el millor s’acostuma a trobar al costat del pitjor i cohabiten com poden. La passejada als jardins d’estil italià de Santa Clotilde, de 27 hectàrees a Lloret de Mar, ens va permetre comprovar un estat de manteniment impecable que seria l’enveja a molts altres llocs, ja no diguem quan es troben abocats al Mediterrani com aquest dissenyat per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1919 per al propietari Raül Roviralta Astoul, rehabilitat primorosament el 2012 per l’arquitecte barceloní Artur Bossy i ara de propietat i visita pública.

Un templet, el marc civilitzat que podem posar al mar

Un dels marcs civilitzats que l’home d’aquest país ha estat capaç de posar al Mediterrani és el templet de Linné, aixecat als jardins Mar i Murtra de Blanes  davant la cala de Sa Forcanera, amb columnes estriades i cúpula semiesfèrica, dedicat al botànic suec que va establir la nomenclatura moderna de les espècies, mestre del promotor d’aquest jardí botànic acarat al mar, Karl Faust. Ahir vaig tornar-hi per levitar una estona, tot esquivant els primers grumolls de la temporada turística. El blanenc Joaquim Ruyra, escrivia: “La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d’argenter”. En efecte, el templet lluïa com el primer dia, més i tot si tenim en compte tot el que hagut de suportar. Des de la mort

Festival d’òpera de l’Arena de Verona, cent anys com el primer cop

El colossal festival d’estiu d’òpera de l’Arena de Verona compleix enguany el centenari amb un altre cartell de luxe. La colossalitat no li ve donada només pels muntatges escènics que desplega, sinó per la capacitat de 13.000 espectadors (el Liceu i la majoria de colisseus lírics en tenen poc més de 2.000). Durant aquests cent anys s’hi ha representat 726 vegades l’Aida de Verdi, seguida per Carmen i Nabucco. El 1947 hi va protagonitzar l’òpera La Gioconda una Maria Callas de 23 anys, i hi va tornar l’any següent per encapçalar Turandot, com més endavant La Traviata o El trobador. Les dimensions de l’Arena autènticament romana en ple centre urbà de Verona van portar a

Manuel Menéndez, una visió del món des de l’exacta frontera

Manuel Menéndez és defineix com un “producte de la frontera” i per això vaig voler-lo fotografiar al peu de l’orgullós cartell de carretera situat a la sortida de Cervera de la Marenda, una peça de museu intacta des de l’època del general De Gaulle que sempre m’ha semblat altament simbòlica, ara empastifada pels brètols i potser condemnada a desaparèixer injustament amb l'excusa de les obres de pavimentació en curs. L’escriptor, escultor, traductor i fotògraf Manuel Menéndez va néixer i es va criar a Cervera, nét de l’emigrat cap de l’estació de Portbou durant la Guerra Civil, fill de pare asturià represaliat i mare catalana. Es va llicenciar a la universitat de Perpinyà en Literatura Hispànica i va fer carrera com a gestor cultural nòmada de la République: director de l’Aliança Francesa a Mèxic DF del 1983 al 1993, a les ciutats brasileres de Goiânia i Sâo José dos Campos del 1997 al 2001, al Centre Cultural Francès de Malabo (Guinea Equatorial) del 2001 al 2003. Des del 1973 té el domicili a Llançà, casat amb la llançanenca Isabel González. Fa set dècades que travessa aquesta frontera com si fos el passadís de casa, i l’experiència sempre és un grau. De petit ja ho feia per anar a veure l'àvia materna que s'havia quedat a Portbou, de gran manté el fisioterapeuta de

Parlem de trens, però sobretot dinem al Motel Empordà de Figueres

L’editor del segell Gavarres, Àngel Madrià, va muntar divendres passat el debat “Parlem de trens” a l’Espai d’Art del Celler Espelt de Vilajuïga amb l’ex-alcalde socialista de Figueres Joan Armangué i jo mateix com autor del recent llibre L’exprés de París, moderats pel periodista portbouenc Ramon Iglesias. No sé si ens vam acabar de posar d’acord, perquè parlar de trens en l’actual situació de la nostra xarxa ferroviària resulta difícil de cenyir. Però de seguida vam coincidir en un punt concret: les qüestions importants mereixen una sobretaula més que una estrada. Per tant l’endemà vam anar a dinar tots quatre al Motel Empordà de Figueres, autèntic nus de comunicacions que treballa amb excel.lència suïssa. Vam fer santament, moderats

Cada cop se senten menys rossinyols, però algun encara refila

El rossinyol és un ocellet insignificant de mida i per això difícil d’entreveure entre la vegetació del bosc, en canvi se’l reconeix com un dels que refila amb més bellesa de variacions melòdiques, sobretot durant el període reproductiu de primavera. Encara paro l’oïda al cant del rossinyol quan a partir del maig surto de la ciutat, però la reducció de múltiples espècies m'ho posa cada cop més difícil. El diari londinenc The Times anuncia cada any per tradició la notícia de la primera nit de primavera en què s’escolta el nightingale. La cèlebre “Oda a un rossinyol” de John Keats la va escriure al jardí de la casa que es visita al barri londinenc de Hampstead. Igor

La sàvia decisió de destapar una bona ampolla de vi malbec

De tant en tant torno a algun restaurant argentí d’aquí, d’aquells que havien proliferat anys enrere. La carn ha perdut força interès per al meu gust, però hi vaig perquè em destapin una bona ampolla de malbec, que no n’ha perdut gens. Menjo els ingredients de l’asado just per acompanyar el vi, el gran vi de Mendoza. Em fa reveure la llum radiant dels Andes, que de tant en tant enyoro, amb els pics nevats que llinden amb els núvols contemplats des del piemont cobert de vinyes. La desregulació favorable als capitals forans de l’època del president Carlos Menem (1989-1999) va afavorir la

L’adagietto de la 5ena simfonia Mahler va fer plorar ahir a l’Auditori

Devia ser per culpa de la crema hidratant que m’havia aplicat a la cara abans de sortir de casa i es va entaforar a la comissura de l’ull, potser per una cua de refredat que arrossego o simplement per la meva condició sentimental, però ahir em van rodolar un parell de llàgrimes a la galta quan l’Orquestra Simfònica de Barcelona (OBC) i el seu actual director titular Ludovic Morlot van tancar la temporada a l’Auditori amb la 5ena simfonia de Gustav Mahler i el cèlebre adagietto del quart moviment, un fragment d’onze minuts culminants de la història del simfonisme, reservat a instruments de

Cadaqués té una llibreria de somriure encomanadís, tot l'any

Al carrer de la Miranda de Cadaqués hi ha una llibreria, es diu Ses Minves i representa un petit tresor gestionat pel Txell del Rio (foto adjunta) i la seva nova ajudanta Laura Valle. La va obrir l’inoblidable historiador local Firmo Ferrer, heretada per la filla Roser Ferrer i el seu marit Martí Aran, que la van traspassar el 2019 a la jove d’empenta que ara la dirigeix contra vents i marees. Mantenir una llibreria oberta tot l’any a Cadaqués és una proesa, intentada anteriorment per Heribert Gispert i Joan Tharrats. La Txell se’n surt com pot, amb molta fe en la funció d'aquesta mena d’establiments a municipis petits. Completa l’oferta amb papereria, llibre infantil, material escolar, joguines i gravats, però en primer lloc és una llibreria amb fons de temes locals i generals. El

El pescador Moisès Tibau, vist com l’Hermós del segle XXI

L'altre dia vaig presentar a Cadaqués la reedició del famós llibre de Josep Pla que porta com a títol el nom d’aquest municipi i, mentre explicava que l’escriptor va descobrir l’indret de jove arran de les escapades per mar amb el seu amic i popular mariner anomenat l’Hermós, vaig adonar-me que entre el públic assistent s’hi trobava Moisès Tibau, un dels dos únics pescadors professionals avui en actiu de la localitat. Sense deixar de parlar, em vaig fixar en la seva somrient cara rodona i em va semblar que és l’Hermós del segle XXI, el pescador savi capaç d’ensenyar tantes coses sobre el món en general amb senzillesa i fraternitat. Li ho vaig comentar durant la copa de vi servida després dels parlaments i em va dir que aquell paper pertocava més

La llarga fortuna editorial del llibre “Cadaqués”, de Josep Pla

Qualsevol motiu és bo per reeditar el famós llibre Cadaqués, de Josep Pla. L’Ajuntament de la localitat ha facilitat la iniciativa de l’activa Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, que celebrarà a Cadaqués del 19 al 22 d’octubre la seva trobada anual, per tal que tots els inscrits en puguin rebre un exemplar. També hi ha contribuït l’autorització de l’editorial Joventut, que en posseeix els drets des de la primera edició del 1947, i la tasca editorial confiada aquest cop al segell Brau de Figueres. La reedició acabada d'imprimir va ser presentada  el 19 de maig a Cadaqués i ja es troba a les llibreries. Compta amb un pròleg meu sobre el context biogràfic en què va ser escrit el llibre i un epíleg de Pep Vila sobre les nombroses particularitats del text, així com fotos d’època procedents del fons del col.leccionista Adrià López Sala. La imatge d’aquest poble no seria la mateixa sense la consagració literària del llibre Cadaqués de Josep Pla, el qual va cimentar la beatificació de la bellesa de l’indret. Va escriure’l el 1946, una de les èpoques més míseres i desemparades del poble, una tongada magra a la qual ell li va extreure contorns literaris ideals. Al costat de la història del poble mariner, hi elabora

El fabulós carro de postres del Motel Empordà es diu Júlia Borrell

Un dels elements destacats del Motel Empordà de Figueres és el carro de formatges i tot seguit el de postres. Els rutilants pastissos d’aquest segon són obra des de fa cinc anys de la jove pastissera Júlia Borrell Roura. El director Jaume Subirós (amb ella a la foto adjunta) era membre del jurat de la Mostra Gastronòmica de Peralada i es va fixar en la noia que hi va guanyar dos anys seguits l’apartat de pastisseria. Tenia un do indiscutible, un talent innat, el toc afortunat dels millors. La va fitxar a la cuina del Motel Empordà perquè hi elaborés el ventall d'atractius que desplega cada dia el carro de postres, d’entrada com un espectacle visual. No havia estudiat a cap escola professional, però ja de petita li agradava elaborar

Motius per tornar aquests dies al roserar en flor del Parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al roserar del Parc Cervantes, al capdamunt de la Diagonal limítrof amb Esplugues. Des d’aleshores acostumo a tornar-hi per primavera. Les ciutats civilitzades disposen d’un roserar, un jardí dedicat a aquesta flor principal: el de Bagatelle al Bois de Boulogne parisenc, el rosedal del parc de Palermo a Buenos Aires, el Roseto Comunale de Roma, que m’agafa de camí quan pujo a peu al turó de l’Aventí... El roserar del Parc Cervantes és al costat de casa i brinda una efusió molt útil en el seu lirisme delimitat. Barcelona no ha estat afortunada en matèria de grans parcs, la configuració dels quals acostuma a derivar d’antics esplendors cortesans a les capitals d’Estat, com Versalles, Aranjuez, Hampton Court o

Els esmorzardors tenim un santuari consolidat a la Granja Elena

Els llegendaris esmorzars de forquilla de la Granja Elena, al Passeig de la Zona Franca de Barcelona, tenen com a punt fort la seva carta de plats de lluïment en matèria d’alta cuina de barri, per exemple aquests ous ferrats amb cocotxes de bacallà al pil-pil de la foto adjunta. La fotogènia del plat pot semblar discutible, però puc certificar que el paladar no els discuteix res, més aviat els aplaudeix amb fervor. L’àvia Paquita Molina i els pares Olga Calvo i Abel Sierra van convertir a partir del 1974 la minúscula Granja Elena en concorregut lloc d’esmorzars dels treballadors de la Zona Franca, que des del 2007 dirigeixen els fills Borja, Patricia i Guillermo amb el lloable criteri d'ennoblir i renovar la cuina del primer àpat del dia amb guisats

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle artístic

Els fastos del centenari de la naixença de Maria Callas arrenquen aquests dies a Atenes amb la representació fins demà dimarts 9 de maig de l’òpera Medea, de Cherubini, que ella va immortalitzar a la Scala de Milà el 1953 i al teatre d’Epidaure el 1961, abans de fer-ho a la pel.lícula homònima de Pasolini (foto adjunta) sense cantar. Aquest cop les funcions tenen lloc al modern auditori de la Fundació Stavros Niarchos i el paper ha estat confiat a la soprano italiana Anna Pirozzi amb una certa vocació suïcida, no només infanticida. Molts dels papers encarnats per la prima donna assoluta encara no

El centenari del Grup Peralada i els límits reals de l’autobombo

L’actual generació de propietaris familiars del Grup Peralada celebra aquests dies amb desplegament de mitjans promocionals el centenari de l’adquisició del castell empordanès, convertit en imatge de marca del holding d’empreses que aplega. És lògic fins a cert punt que ho faci tot mostrant la que consideren la seva millor cara, però no que n’amaguin d’altres tant o més importants. En primer lloc, quan Damià Mateu Bisa va comprar el 1923 el castell de Peralada per 400.000 pessetes per al seu fill Miquel Mateu Pla, l’edifici ja es trobava restaurat pels anteriors propietaris, que també hi havien començat les col.leccions d’art. En segon lloc,

La poesia secreta dels impostos, ara que toca pagar la renda

Caldria trobar una poesia als impostos, una estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i l’IVA perquè són la garantia de la sostenibilitat de l’Estat democràtic i quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura gràcies als impostos i els serveis públics que se’n deriven, però els impostos pateixen una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència indecent. Grava més el treball que el patrimoni, taxa més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit. La càrrega fiscal

La gran aventura insospitada del NitBus, cada dia, sota casa mateix

Una amiga tenia una ocupació nocturna en el món de la restauració que la feia plegar de matinada. Quan enllestia la feina agafava el NitBus per tornar a casa i va descobrir-hi un nou món, dia rere dia, durant dos o tres anys. Li agradava escriure i prenia notes del fets insospitats que presenciava cada dia a bord del NitBus, carregats d’incidències i observacions en viu. L’endemà les redactava amb voluntat d’estil i les publicava a Facebook. Els seus articles tenien molts seguidors a les xarxes, meravellats com ella d’allò que passa de nit a la ciutat, més concretament entre els usuaris poc acabalats del NitBus. Se’n va derivar una sèrie literària

El dret a tenir i mantenir un pis és avui pura fal.làcia

És difícil imaginar que des de la transició democràtica del 1975 no s’hagués modernitzat la política de la sanitat pública o de l’ensenyament, però això és el que ha passat amb la política d’habitatge, fins la tímida llei aprovada ahir al Congrés de Diputats, en vigílies d’eleccions municipals. El dret de tot ciutadà a un habitatge digne, reconegut a l’article 47 de la Constitució, s’ha vist transformat en botí de l’especulació immobiliària. El preu de l’habitatge és avui el principal problema dels joves i les classes treballadores que s'han d'empenyorar fins les celles per aconseguir un sostre o els jubilats que no tinguin resolta

Un altre món existeix, aneu a Singapur

El fet que la companyia Singapore Airlines operi de fa anys des de l’aeroport de Barcelona amb moderns aparells Airbus A-350 (dos vols directes setmanals a l’estiu, a més dels cinc via Milà) és una de les particularitats d’aquella “Andorra asiàtica” situada entre els països més rics i visitats. El nouvingut s’adona de seguida que desembarca a un altre món, una dimensió insospitada, una maqueta futurista. M’hi van enviar per escriure un reportatge sobre el metro més pulcre, puntual i refrigerat del món i vaig descobrir que tot el país era igual que el metro, un hivernacle equatorial climatitzat, on els xàfecs tropicals són una expressió de tipisme sense incidència real en la vida quotidiana. El xoc amb la humitat ambiental a la sortida de l'aeroport

La guerra no és només d’armes disponibles, també de negociació

La violència, l'odi i la guerra són el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho són la negociació entre posicions diferents, l’entesa o la pau en altres moments més beneficiosos. La violència no resol res per ella sola, la pau és més fecunda per fer avançar les coses. La violència s'ha d'excloure de la vida civilitzada. Un cop dit això, és intolerable que un país envaeixi militarment el del costat per apropia-se’n, com ha fet Putin a Ucraïna. La reacció dels aliats occidentals del petit país agredit s’han bolcat més a subministrar-li armament que no a imposar una negociació resolutiva. L’enorme influència de la indústria

El director de l’Hotel Aiguablava s’acosta al centenari de la casa

Divendres em van demanar de dir unes paraules a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro durant el sopar de lliurament dels premis anuals de la Fundació Jordi Comas Matamala a l’històric i actualíssim Hotel Aiguablava de Fornells (Begur), representat pel seu director de les últimes dècades, Josep M. de Vehí Falgàs, que hi va entrar a treballar per via familiar el 1985. L’endemà dissabte vaig anar a dinar a la terrassa del seu establiment per celebrar-ho amb ell (foto adjunta). Una primera aproximació sobre la trajectòria de l’Hotel Aiguablava es pot llegir al meu llibre del 1994 Grans Hores de la Costa Brava per subratllar el paper fundacional de Bonaventura Sabater. Va ser als 25 anys gerent de l’empresa Forgas de Begur, es va casar amb

El xamfrà del cant del cigne i l’horrorosa tanca opaca

Quan aquest edifici era la seu corporativa d’Aigües de Barcelona, al xamfrà del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació, en lloc de l’horrorosa reixa opaca  d'ara hi havia un petit estany amb dos cignes quasi domèstics a peu de carrer, símbol promocional de l’empresa davant de vianants i usuaris. Una petita barrera baixa impedia endinsar-se a l’estany i molestar els cignes. De vegades desapareixia algun dels dos animals o tots dos alhora, potser víctimes de la contaminació, d’alguna bretolada o de l’edat, però aviat hi reapareixien uns altres exemplars de la mateixa espècie. Eren cignes, no ànecs. L’any 2005 la Generalitat va comprar l’edifici desocupat per la Societat General d’Aigües de Barcelona (Agbar) i va procedir a

El restaurant del Bulli és una cosa i cala Montjoi una altra

El restaurant El Bulli de Cala Montjoi (Roses) torna a obrir com a museu el 15 de juny de la mà del propietari Ferran Adrià. Els tickets de la visita ja s’han posat a la venda a un preu de 27,5€ per persona. Em costa entendre quin sentit té invertir 11 milions d’euros per convertir en museu les instal.lacions d’un antic restaurant, ni que fos el número 1 del món segons algunes guies del ram. Hi havia una altra opció: tornar el paratge de Cala Montjoi al seu estat anterior, “re-naturalitzar” com va fer l’administració pública al veí Club Mediterranée del Cap de Creus. No vaig ser client del Bulli, en canvi ho sóc de Cala Montjoi. Representen

El paradís esbravat de la Costa Brava s'exposa doblement a Girona

Dissabte vaig assistir al Museu d’Art de Girona a la inauguració de l’exposició “Costa Brava, la descoberta del paradís 1870-1936”, comissariada per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes amb tot l’equip de la casa i l’aportació d’altres museus i particulars, amb seixanta quadres destacats i documents d'artistes d’aquell període. La mostra tindrà un segon capítol a partir del 10 de juny sobre Cadaqués al Museu de l’Empordà de Figueres. Casualment, en aquestes mateixes dates es visita al veí centre cultural la Mercè de Girona una altra exposició titulada “Costa esbravada”, del periodista i fotògraf Miquel Riera, sobre el desastres comesos en aquell antic paradís, la qual cosa col.loca la història una mica al dia. Totes dues exposicions posen en evidència que encara no s’ha elaborat una història de la Costa Brava que aplegui els fragments dispersos amb visió de conjunt, el relat històric complet amb perspectiva d’avui, potser perquè tots els “debats Costa Brava” convocats des del 1935 fins a l'actualitat no han tingut

S'acaba d’editar el meu últim llibre “L’exprés de París”

La lenta i accidentada construcció de la línia ferroviària de Barcelona a França per Girona i la connexió internacional dels trens a Portbou van consagrar l’entrada del país en la moderna era industrial i el lligam directe amb París. No va ser una empresa fàcil, però tindria conseqüències irreversibles. El llibre L’exprés de París, publicat per l’editorial Gavarres, dibuixa una trepidant història social fins avui mateix, amb la implantació de les línies d’alta velocitat. Al capítol final conclou: “Dintre de la modernitat que va suposar la revolució industrial, Catalunya s’enorgulleix d’haver estat la 'fàbrica d’Espanya'. És cert en termes relatius, però aquesta veritat es desinfla si es posa en relació amb la resta de països europeus. El fet de ser la 'fàbrica d’Espanya' no resultava gaire difícil, tenint en compte que Catalunya destacava feia segles per l’activitat econòmica i el volum mercantil del port de Barcelona. La implantació del ferrocarril i la seva connexió amb França ens van fer canviar d’època, però seria presumptuós pensar que ens van equiparar amb Europa. Ens hi van acostar, que ja és molt. L’enllaç amb França no servia tan sols per exportar taronges. L‘exprés de París no l’utilitzaven només els burgesos de vacances o els artistes més o menys bohemis. La

El prodigi de la violinista Hilary Hahn al marge del pas del temps

La nena prodigi del violí ja té ara 43 anys, però això no hi fa res. La nord-americana Hilary Hahn continua enlluernant a cada ocasió, com al seu últim disc dedicat a obres de Dvorák, Ginastera i Sarasate. El fet de debutar discogràficament el 1997 amb partites i sonates de Johann Sebastian Bach era d’un atreviment i d’un resultat reservat als genis, rematat amb esclat el 2003 amb un dels discs més estimats de la meva col.lecció: la seva versió enèrgica i alhora delicadíssima del Concert per a violí núm. 2 de Bach i, encara més, del Concert per a dos violins del mateix compositor (secundada per Margaret Batjer). Vaig escoltar Hilary Hahn en viu el gener del 2011 a l’Auditori barceloní i ha tornat en repetides ocasions amb repertoris molt variats. La constància d’actuacions i d'enregistraments mostra amplitud de criteri i versatilitat, com quan ens fa redescobrir ara el Concert per a violí op. 30 del gran argentí Alberto Ginastera. Jo dec ser menys constant i