“Sa carretera veia” de Calella de Palafrugell, el meu camí de Damasc

Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella i Llafranc. Sempre em desvio per “sa carretera veia”, abans l’única i avui molt secundària. Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs era que les persones amb criteri anaven o venien de la vila per “sa carretera veia” com una elecció d’autenticitat, una fidelitat probablement inútil, una llibertat d’estil supèrflua però genuïna. Per a ells era una postura davant del temps. Els “veis” calellencs utilitzaven col.loquialment la parla salada i la “iodització” pròpia d’aquells que no tenen “paia a l’ui”, tot i que

El Motel Empordà de Figueres no suspèn res, al contrari

El diari digital Crónica Global publicava ahir una informació titulada “Suspende pagos Motel Empordà de Figueres” que per un moment va trasbalsar la meva llarga devoció per un dels establiments més consolidats del país. Això no obstant els titulars d’aquesta mena s’han d’examinar una mica més de prop, ni que sigui dintre dels límits de coneixement sobre l’estat de la butxaca de cadascú. D’entrada, el director Jaume Subirós em va dir que es tractava d’un concurs de creditors de continuïtat. Altres fonts jurídiques em van aclarir que la figura del concurs de creditors és anterior a la de suspensió de pagaments i serveix per protegir les empreses que tenen futur i passen per moments de manca de liquiditat. El jutge ha nomenat administrador

Motiu per embadalir-se a Roma sota una bandera espanyola

La molt catòlica corona espanyola era un dels principals aliats de la Santa Seu i va contribuir generosament a la reforma urbana barroca de Roma del segle XVII, escomesa pels papes com a símbol del seu prestigi. Això va fer que l’Estat espanyol sigui encara avui un important propietari immobiliari a la capital italiana. Entre les seves nombroses propietats destaca el Palazzo Spagna que dóna nom a la cèntrica Piazza Spagna, presidida per l’escalinata de Trinità dei Monti. Aturar-se sota la bandera del balcó i contemplar l’edifici representa una lliçó d’història de l’art i també d'història a seques. L’actual ambaixada espanyola davant la Santa Seu és un dels palaus barrocs destacats de la ciutat, aixecat a un punt afortunat, davant del qual el meu acompanyant i fotògraf Quim Curbet va saltar, sorprès: "Mira, la de l'estanc!". Se la considera la missió diplomàtica més antiga del món, oberta el 1480 pel rei Ferran el Catòlic. La remodelació del 1647 va ser obra del gran arquitecte i escultor Borromini. El seu rival Bernini hi té dos cotitzats bustos en marbre, que va esculpir als dinou anys. Velázquez va viure quatre anys entre aquestes parets i va pintar-hi La fragua de Vulcano. Giacomo Casanova hi va treballar

Les vergonyes amagades a l’exposició de Carracci al MNAC

El Prado i el MNAC van anunciar que presentarien en comú el 2017 una àmplia exposició del gran pintor italià del barroc Annibale Carracci, gràcies als frescos murals de l’artista que posseeixen totes dues institucions, procedents de la tristíssima peripècia de l’església romana de Santiago dels Espanyols en plena Piazza Navona. L’exposició, que no es va celebrar aleshores i ara acaba d’obrir al museu de Montjuïc, també hauria de servir per recordar la desídia que va portar a abandonar el temple de la corona de Castella a Roma i a l’apropiació de l’església de la corona aragonesa a la veïna Via di Monserrato. Era costum que cada país catòlic aixequés a Roma un temple cèntric com a

Torno a Empúries quan em sento pobre en bellesa o en història

Quan em sento pobre en bellesa o en història torno a Empúries, un nucli habitat des de molt abans de la nostra era. Sóc un mediterrani d'aquells que van ser colonitzats en primer lloc per altres mediterranis més avançats. A Empúries vam començar a fer-nos amb el món, a viure connectats en xarxa, a plantar cara i competir, a ser qui som, barrejats des d’aleshores com hereus distants d’aquells ibers, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Un jaciment arqueològic no és només una ruïna amb tiquet d’entrada, sinó el tou de tot allò que hem entès sobre la nostra història o que ens queda pendent d’entendre. Les ruïnes d’Empúries no m’han semblat mai mudes, sinó una energia que el vent remou per desafiar el jaciment oficial que fa capcinades

La mina de la mort i la vida del millor periodisme

En una mina de carbó del poble de l’Espà (Berguedà, al massís del Pedraforca, prop de Saldes i Gósol) hi van morir trenta-quatre miners en una explosió sobrevinguda el 10 d’abril del 1944, Dilluns de Pasqua. Continua sent l’accident més mortífer de la història de la mineria arreu d’Espanya. Si hi haguessin trobat la mort trenta-quatre aristòcrates, avui seria un fet històric. Només van ser trenta-quatre treballadors, de manera que el luctuós succés va quedar oblidat com un fatalitat entre tantes, banal, com qui diu estadística. Aquí és on intervé, vuitanta any després, el geni de l’autora Maria Favà per reconstruir l’episodi amb una vibració del tot actual i molts elements aleshores silenciats. El batec de la realitat, recuperada en el seus detalls i el seu context, s’encomana al lector al llarg d’un relat que no pot deixar de llegir fins al final. La nova col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres acaba d’estrenar-se amb la publicació d’aquest llibre La mina de la mort. No és cap novetat que la realitat supera tot sovint la ficció i, en aquest sentit, el millor periodisme de l’escola de Maria Favà s’equipara a armes iguals amb la millor literatura. El pròleg de Jaume Fabre se situa a la mateixa altura del text i proposa

Ingredient sentimental del gelat de vainilla al Rocambolesc gironí

Hi vaig sempre pel gelat de vainilla, malgrat totes les altres temptacions la botiga Rocambolesc de gelats per emportar, que el germà petit Jordi Roca del Celler de Can Roca i la seva dona Alejandra Rivas van obrir fa deu anys al carrer Santa Clara núm. 50 de Girona, al peu del cèntric pont de les Peixateries Velles. Hi vaig per aquest gelat en concret perquè ha recuperat amb esclat la noblesa d’una planta aromàtica que fins ara figurava entre les més edulcorades per la indústria. La vainilla s’ha convertit en un sabor genèric devaluat, sintètic, artificial, en franca caiguda de cotització, fins que aquesta gelateria li ha tornat la personalitat natural pròpia d’un dels sabors més evocadors de les delícies tropicals. La vainilla és una planta de la família de les orquídies, de conreu delicat, que abans provenia majoritàriament de Mèxic i avui de Madagascar, primer exportador mundial davant d’Indonèsia. A la gelateria Rocambolesc preparen el seu particular gelat de vainilla amb llet sencera, nata, sucre i vainilla natural en

L’escàndol creix: cap tren a partir d’ahir entre Cervera i Portbou

L’abandonament de la línia ferroviària de França ha arribat al límit, amb la confirmació per part de la companyia SNCF que a partir d’ahir cap tren francès dels que arriben a l’estació de Cervera de la Marenda no continua el trajecte com de costum fins a Portbou, per un litigi que oposa les companyies dels dos països. La SNCF ho atribueix "a la fi de les derogacions que Europa acordava a Espanya en matèria de noves obligacions reglamentàries". La RENFE no s’ha pronunciat de moment. Els usuaris dels trens arribats a Cervera tindran un autobús a la seva disposició per anar a Portbou i connectar amb la xarxa d'aquest cantó. La frontera que va protagonitzar el gran impacte de la connexió ferroviària internacional de passatgers i

Xavier Moret dedica ara un llibre de proximitat a l'illa de Mallorca

Xavier Moret és un dels escriptors de viatges més coneguts i ara acaba de dedicar un llibre de proximitat a l'illa de Mallorca, després dels altres que ha escrit sobre el Japó, Islàndia, Califòrnia, la Patagònia, Grècia, Armènia o el continent africà. Els viatges no sempre han de ser exòtics i alguns racons privilegiats es troben de vegades al costat de casa. El seu Mallorca, obert tot l’any (ed. Pòrtic) és un recorregut documentat i acompanyat per interlocutors locals ben triats, entre els quals Pep Mulet o Andreu Manresa. Sobre Mallorca se n’ha escrit molt i el treball de Moret té el mèrit afegit de l’actualitat sobre escenaris que han canviat sensiblement les últimes dècades. Cedeix poc espai a l’expansió literària personal, la capacitat d'adjetivació fulgurant de la mirada que dominava Josep Pla és un segell rar. Això no treu que Moret ofereix alguns morceaux de bravoure, alguns do de pit entre el cúmul d’informació. Tanca cada capítol amb una recepta contextualitzada de cuina mallorquina tradicional, per exemple la gloriosa Llengo amb

Rodolfo Candelaria o els traumes callats de tota guerra

La meva generació no ha hagut de viure cap guerra en pròpia pell. En canvi ha pogut comprovar les seqüeles de per vida deixades en els antecessors immediats, ja sigui  per la Guerra Civil espanyola entre els familiars o per qualsevol altra entre amics estrangers. El pintor nord-americà Rodolfo Candelaria, instal.lat a Calella de Palafrugell des del 1958 gràcies a una beca d’ex combatent a la guerra de Corea, no va tornar mai del tot d’aquella conflagració, durant la qual va ser abatut a bord de l’avió de combat en què havia estat enrolat com a mecànic pel servei militar obligatori. Calella de Palafrugell va ser des d’aleshores el seu amagatall per intentar esborrar el record entre els últims pescadors que ho ignoraven quasi tot de la seva procedència i no feien preguntes incòmodes. A l’hora d’elaborar el llibre biogràfic El pintor i els pescadors de Calella de Palafrugell (Ed. Columna, 1991), vaig recórrer amb ell escenaris espanyols i europeus en què havia intentat residenciar-se després de les ferides, gràcies a les indemnitzacions abonades pel seu govern. Suposava que durant el viatge i les estades a

La grandesa de Sant Pere de Rodes tanca puntual a les 19h30

Per fugir de la calor de la platja, ahir vaig pujar amb cotxe a mitja tarda fins Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més importants del país, que resulta que tanca l’accés del públic a les 19h30 (a partir del 30 de setembre a les 17h). Em vaig extasiar malgrat tot amb la visió que ofereix mentre la tramuntana m’inflava la camisa amb perfum de llentiscle. L’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració de les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. El restaurant deixa d’operar com a bar a partir de les dotze del migdia. La llista perfectament coneguda de les peces espoliades i

La seducció sense resposta de la Venus de Milo al Louvre

L’any 1820 un pagès grec que cavava el seu terreny va trobar enterrada en dos trossos l’estàtua de la Venus de Milo a l’illa cíclada del mateix nom. L’any següent la peça, comprada amb permís de l’ocupant turc, ja s’exhibia al museu del Louvre i va passar a ser-ne una de les principals atraccions fins avui mateix. Esculpida en marbre blanc de Paros al voltant de l’any 100 aC per un artista desconegut, representa la deessa grega Afrodita (rebatejada Venus pels romans) en mida superior a la natural i amb una postura de lleugera torsió del cos que la convertiria en cànon de bellesa clàssica. Els restauradors del Louvre van decidir  no restituir-li els braços, però li van refer el nas trencat i els peus. Les dues úniques vegades que ha estat transportada fora

L’home que gira l’esquena i passa també té somnis d’amor

Al costat del seu xicot, la noia proclama a la samarreta que ha tingut somnis d’amor. A segon pla de la foto algú li gira l’esquena i passa. En realitat la figura que gira l’esquena i passa s’ha fixat en la samarreta de la noia i ha somniat exactament el mateix que ella. A un moment o altre sempre tenim somnis d’amor, encara que no ho reconeguem a la samarreta i que s’encarnin o no. També és cert que la grandesa de l’amor pot encobrir el seu propi dolor. No hi ha res més gran que l’amor i segurament no hi ha res pitjor que l’amor desmentit, potinejat, traït amb una fredor que crema. Per això Virgili desbarra quan afirma "Omnia vincit Amor" a l'Ègloga X

El sòcol de Spinoza a Amsterdam, per seure en diferents direccions

Davant de l’Ajuntament d’Amsterdam, molt a prop d’on munten cada dia les parades del Nieuwmarkt al voltant del canal de Zwanenburgwal, hi van erigir l’any 2008 el monument de l’escultor holandès Nicolas Dings al filòsof del segle XVII Baruch Spinoza, nascut a aquesta ciutat de família jueva expulsada d’Espanya pel fet de ser-ho. Ell va poder consolidar-se aquí com a filòsof de la tolerància. També ho és el seu modern monument, començant pel sòcol circular concebut com a banc de seure sense més requeriments. El personatge va tenir l’enteresa suficient per arribar a ser detestat en la mateixa mesura pels catòlics, els protestants i els jueus, abans de morir plàcidament als 44 anys. Només quedaven el ateus per valorar-lo. El fet d'haver estat maleït per immoral ha fomentat l'interès posterior per la seva obra. Friedrich Hegel va sentenciar un segle més tard que tot filòsof comença un dia sent spinozista. Albert Einsntein, al preguntar-li si creia en Déu, va contestar el 1921: “Crec en el Déu de Spinoza”. Jorge Luis Borges li va dedicar dos sonets, el 1964 i el 1977. Pel meu cantó, he utilitzat humilment el sòcol del seu monument per

Les tulipes no arriben mai soles al parc floral del Keukenhof

L’arribada del bon temps genera un esclat vital sense comparació a una terra baixa que té la humitat enfonsada en el caràcter. Un milió de devots desfilem al parc floral més extens d’Europa, el Keukenhof, per presenciar el gran espectacle de la florida de set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un indicador subtil del grau de civilització i els holandesos han convertit les flors en una demostració de força, un desplegament de cultura, una altra exhibició del seu domini de la natura. La floricultura ocupa aquí el segon lloc del sector agrícola, amb el típic apartat de la bulbicultura. Als afores d’Amsterdam, el Wall Street de la flor tallada és la borsa mundial

Elegia del color de Roma o el pas del temps com a mèrit

Un del noms més afortunats del nomenclàtor de Roma és aquesta Piazza delle Cinque Lune, situada a mig camí entre Navona i San Luigi dei Francesi. Es tracta d'un nom derivat de l’escut de les cinc llunes de la família Piccolomini que hi tenia el seu palazzo. Encara m’atrau més el teló de fons cromàtic de l’intonaco, l’ocre de l’estucat que revesteix les façanes del centre històric barroc. Més que una tècnica de revestiment, és un maquillatge que evoca la relació amb el bon gust i la saviesa d’exercir l’encant des de la primera impressió més aparent. El color de l’estucat de les façanes és a Roma un distintiu de la bellesa de la ciutat, tot i que algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure perquè el tracte que creuen merèixer volen que sigui més intencionat que no una tècnica de revestiment, ja es tracti de l’estucat o de la literatura. La gràcia de l’intonaco rau en l’envelliment al contacte amb l’aire per part d'una matèria que digereix la humitat i la llum, incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. De vegades sembla d’un groc hepàtic, però més sovint és del color del sol, del pa, del rovell d’ou, de la pell de préssec o de la crema de Sant

El Colosseu de Roma vist com a giratori de la història

Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies a aquest centre històric. És l’única capital d’antigues civilitzacions que sobreviu en el mateix marc, que fa coexistir les ruïnes arqueològiques amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. El Colosseu és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per obtenir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L'ús actual del

El sagristà imposa distància davant l'èxtasi de Santa Teresa

Un barana baixa tancada i barrada, vigilada per un sagristà molt susceptible, impedeix acostar-se a l’Èxtasi de Santa Teresa, l’obra mestra de l’escultor Bernini a la capella lateral de l’església romana de Santa Maria della Vittoria. Per això a la foto adjunta hi apareix a primer pla el meu èxtasi en comptes del seu, que és el bo. La restauració de la peça l’any passat ha donat encara més vivor a la voluptuosa escena representada en marbre d’un instant de trànsit místic –deliri, goig i passió-- de la santa d’Àvila. Molts l'han identificat amb un orgasme per no donar-hi més voltes inútils i deixar-ne de dir “Transverberació”, com pretén la versió oficial. La pròpia santa va relatar aquell instant arravatat de divina alegria al capítol 29 de l’autobiogràfic Llibre de la Vida i Bernini va saber posar tota l’expressivitat a l’expressió facial i la postura del cos. La fundadora de l’orde de les carmelites, canonitzada trenta anys abans que Bernini l’esculpís en aquesta posició el 1652, practicava igualment la poesia i va deixar escrit a la primera quarteta del seu esplèndid Coloquio

Ara de la botifarra en direm “sussissa” i farem un campionat mundial

A l’última Fira de l’Oli d’Espolla, municipi fronterer amb el Rosselló, vaig veure que oferien entrepans de “sussissa” i que organitzaven la cinquena edició de la Marxa de la Sussissa. El veïnatge amb el territori avui francès i la seva influència lingüística ho justifica en l’expressió popular, però no és només això. Al Rosselló la botifarra que anomenen “sussissa” (del francès saucisse) és un viu senyal d’identitat, amb l’única diferència que allà es presenta enroscada com una ensaïmada abans de col.locar-la damunt la brasa i tallar-la en porcions individuals un cop daurada i cuita. Acaben de fundar-hi un Catalan Saucisse Club que convoca el campionat mundial de l’especialitat aquest diumenge 5 de juny al parc del municipi de Toluges. Entre els trenta-tres carnissers presentats s’han classificat vuit finalistes procedents de Cabestany, Ribesaltes, Vinçà, Tuïr, Er, Canoès, Canet del Rosselló i Sant Genís de Fontanes. El Catalan Saucisse Club

La biografia de Carlos Gardel cada dia canta millor, com ell

Felipe Pigna és el Garlos Gardel de la divulgació històrica a l’Argentina, un historiador mediàtic i documentat que ven llibres a cabassos. Sembla com una fatalitat que s’aboqués un dia o altre a escriure una nova biografia de Gardel, prop de 600 pàgines que ara acaba d’editar Planeta. Ens vam trobar a Barcelona el 2019 (foto adjunta), interessat pels meus llibres sobre el paper de la capital catalana en la trajectòria de l'artista, atès que el debut europeu com a cantant de tangos es va produir aquí el 1915 i que hi va tornar repetidament. N’hi vaig passar uns quants i ara ha tingut l’amabilitat de citar-los “amb profusió”, com apunta Àlex Milian a la ressenya de la novetat editorial que apareix a l’últim número del setmanari El Temps. La biografia de Felipe

Han devaluat el record d‘Alexandre Plana al Port de la Selva

El crític i escriptor Alexandre Plana va ser l’inductor de la tria del Port de la Selva com a lloc d’estiueig de Josep V. Foix, Josep M. de Sagarra i altres “culs blancs” que donarien anomenada al petit municipi. L’Ajuntament de la localitat el va nomenar fill adoptiu l’any 1930 i posteriorment li va erigir un monòlit amb baixos relleus de bronze que ennoblia el punt més cèntric i concorregut del poble, a l’ombra dels plataners situats l’inici del moll d’en Balleu. El monòlit va desaparèixer fa tres anys arran d’unes obres de repavimentació. Ara acaba de ser col.locat de nou a un altre punt de tercera línia, a una placeta reurbanitzada del carrer de les Ginesteres, sense res a veure amb la situació cèntrica ni amb la visibilitat d’abans. Nascut a Lleida de mare

Valor viscut d’un dibuix fet al moment de la Columna Trajana a Roma

Deambular al llarg dels Fòrums Imperials de Roma, entre el Colosseu i la descomunal mona de Pasqua del monument al primer rei de la unificació nacional moderna Vittorio Emanuelle II, representa una àrdua caminada sota el sol amb escassos moments de descans, si exceptuem els quatre bancs de pedra sense respatller que han col.locat a l’ombra d’una clapa de pins al peu de la famosa Columna Trajana. Es el lloc ideal per fer-hi un dibuix tranquil, amb imatges o amb paraules. L’únic monument de l’Antiguitat romana que es manté íntegre a tot el recinte dels Fòrums és aquesta marmòria Columna Trajana, esculpida i aixecada l’any 114 com a narració de les victòries de Trajà a la Dàcia (actual Romania), amb un fris helicoïdal de 2.500 figures que s’enrosca al llarg de quaranta metres d’alçada. Va ser coronada per una estàtua de l’emperador, substituïda per una altra de Sant Pere al moment de la reconstrucció barroca de la ciutat el segle XVII, quan també hi van afegir el temple de Sant Lluc i Santa Martina que ara li fa de teló de fons. El dibuix adjunt és de Quim Curbet i el va fer al meu costat en silenci (ell ho fa quasi tot en silenci), des de zero fins al final acolorit al cap de poca estona. Aleshores va arrencar delicadament la pàgina del quadern i me’l va regalar. Li vaig demanar que

Una jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és sempre “Prego, due espressi!”. No només a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben amb exactitud quan ni on va començar el consum de la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls,

La nostra jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és: “Prego, due espressi!”. No només ho fem a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut i sempre "al banco", al taulell de peu dret. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben quan ni on va començar el costum de consumir la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls, probablement a

Els peus de porc bé valen una missa al barri chic de París

El districte pijo de París per excel.lència és el XVIème Arrondissement. Just allí, en plena Avinguda Victor Hugo cantonada amb la Rue de la Pompe, impera la Brasserie Stella amb la seva cuina ”bourgeoise et de famille”,  la qual inclou els llegendaris peus de porc arrebossats que m’hi fan desplaçar, acompanyats per la carícia d’una salsa bearnesa. No m’importa que en diguin “le Lipp du XVIème”, que serveixi les ostres més cares ni que el propietari històric Rodolphe Biron la cedís l’any 2017. Continua sent una de les brasseries més ben educades de París i hi vaig pels peus de porc panés, si la dieta del moment no em fa decantar per una més tímida “Salade de museau de boeuf vinaigrette” o altres clàssics de la mena. En condicions normals

Els Camps Elisis parisencs busquen una ànima i no la troben

La cèntrica i acreditada avinguda parisenca dels Camps Elisis té una característica principal: seixanta metres d’amplada (els grans bulevards de la capital francesa n’acostumen a tenir trenta, la Gran Via barcelonina cinquanta i els carrers de l’Eixample vint). La dimensió monumental de l’avinguda parisenca de prestigi no li assegura una vitalitat pròpia, molt dominada actualment pel comerç dirigit als visitants. És una artèria urbana de lluïment més que de residència amb personalitat interna. El primer diumenge de cada mes la tanquen a la circulació rodada i m’afegeixo amb fe predisposta a aquells que la recorren a peu pel mig de la calçada, com

Cristina Masanés critica a “L’Avenç” el meu últim llibre "El millor viatge de tots"

La periodista i escriptora Cristina Masanés dedica al número del mes de maig de la revista L’Avenç una llarga crítica al meu últim llibre El millor viatge de tots, a la qual escriu: “Entre els 50 títols (si no m’equivoco) que Febrés ha publicat, hi ha biografies, cròniques de viatges, dietaris i diàlegs. No hi ha ficció ni novel.la. I aquesta ‘aparent’ varietat de gèneres amaga una gran unitat i una fidelitat al fet de situar l’escriptura molt a prop de la vida”.  Més endavant, Masanés afegeix: “I és que El millor viatge de tots no és només un relat de ruta, sinó que conté una raó oculta, una veritat iniciàtica que es va desplegant com una epifania i que té a veure amb les vaques. Una faula contemporània on les vaques tenen el paper del cor de la tragèdia grega, aquest dispensador d’una veritat fatal que els humans es neguen a escoltar”. Finalment, Masanés conclou: “Aquell noi de 20 anys aturat dins d’un tren entre Brussel.les i Lovaina no podia entendre la primera veu bovina: ‘El que busques no és aquí’. Han hagut de passar molts anys, molts viatges i molt llibres per entendre la veritat socràtica

Dos segles després, Víctor Hugo rugeix com el vell lleó de sempre

Va publicar el primer llibre el 1822, ara fa dos segles, i continua a primera línia del mite literari perquè era més que un novel.lista, un poeta o un dramaturg. Encara se’l veu com un portaveu exacerbat del seu temps remogut, un patriarca, un heroi romàntic, una institució, un monstre sagrat, un sant anticlerical. Ara la seva casa-museu  a la Place des Vosges parisenca (foto adjunta) és de visita gratuïta i acaba d’incorporar al pati interior una deliciosa cafeteria enjardinada. Víctor Hugo sempre ha tingut el públic assegurat, fidel i renovat. És un autor popular, condició que molts col.legues de la mateixa època, com Balzac o Flaubert, li perdonaven a contracor. Altres, com Baudelaire, directament el detestaven. Han arribat a dir que les dues torres campaneres de la catedral Notre-Dame de París tracen la lletra “H” de l’escriptor que la va immortalitzar a la novel.la homònima, igual com va fer amb el conjunt de la ciutat a Els miserables. En la seva lluita republicana contra el Segon Imperi de Napoleó III --el monarca que ha passat a la història amb el sobrenom que li adjudicava Hugo de “Napoleó el Petit”--, la posteritat s’ha decantat a favor de l’escriptor. La millor síntesi del fenomen la va donar André Gide en ser

L’elegància coixa de la gran exposició sobre Maillol al Museu d’Orsay

Tota opinió que el visitant pugui abocar sobre la magna exposició que el Museu d’Orsay dedica aquests dies a Aristides Maillol, inclús si el visitant ha escrit una biografia sobre l’artista, resulta força secundària davant del reconeixement que suposa l'exhibició de talent creatiu oberta fins el mes d’agost a un dels museus més prestigiosos de París. Atès que la quasi totalitat de les seves grans escultures de nus femenins es troba exposada en permanència des de fa llargs anys als veïns jardins de les Tulleries, l’exposició del Museu d’Orsay desplega l’interès en altres facetes de Maillol, com la pintura o els tapissos, malgrat que algunes escultures monumentals hi siguin presents, començant per la més cèlebre de totes, l’anomenada Mediterrània

El nou edifici de Le Monde i l’Obs a París com a penyora de futur

Em vaig fer adult llegint amb devoció i quasi clandestinament el diari Le Monde i el setmanari Le Nouvel Obervateur, que aquí eren com la fruita sovint prohibida de l’edèn democràtic europeu. Amb el pas dels anys vaig recórrer en algunes ocasions els laberíntics despatxos de les seves redaccions, amb la sensació trèmula d’abocar-me a les aigües bíbliques del riu Jordà. Confesso que actualment les seves pàgines em cauen més dels dits i em resulten avorrides amb freqüència, però també comprovo que algunes devocions adquirides a l’edat tendra es converteixen en hàbits, com un substrat geològic que resisteix estranyament el pas del temps. Totes dues capçaleres declaren beneficis i mantenen a França el lideratge

El destí quasi sempre funest de les estàtues eqüestres

El cavall és un dels animals més ben construïts de la naturalesa, per l’elegància i l’aplom d’aquest noble quadrúpede. En cavi els cabdills que els munten a les estàtues eqüestres acostumen flaquejar, en el sentit que l'animal els guanya en prestància. La part del lluïment de l’escultor s'aboca de costum al cavall. El millor exemple és el monument venecià esculpit per Andrea Verrochio del cavaller Bartolomeo Colleoni al campo de San Zanipolo de Venècia. Just a sota de l’imponent pedestal s’hi despleguen les taules de cafè, des de les quals tot sembla encara més encertat i lluminós, sobretot el cavall. L’únic monument eqüestre que hi pot rivalitzar és el del condottiero Gattemalatta esculpit per Donatello i col.locat a la Piazza del Santo de Pàdua, davant la basílica de sant Antoni gloriós. Al costat d’aquests dos exemples il.lustres del Renaixement italià, la peça modelada el 1888 per l’escultor Josep Llimona del comte Raimon Berenguer III davant d’un pany de la muralla medieval a l’actual Via Laietana barcelonina o bé l’aixecada el 1887 al general Prim per l’escultor Lluís Puiggener al parc de La Ciutadella resulten visiblement de segon ordre. El destí funest de les estàtues eqüestres es repeteix de manera

El Seminari ostensiblement desmesurat en ple centre de Barcelona

L’arquitecte Elias Rogent va projectar el 1863 dos grans edificis contigus al sector del centre de Barcelona alliberat per l’enderroc de l’antiga muralla: la Universitat i el Seminari. Tos dos incloïen jardins a l’interior del recinte. Avui l’edifici històric de la UB acull quatre mil estudiants i obre al públic els seus jardins tota la setmana, no només en horari acadèmic. El veí edifici del Seminari suma aquest curs només cinquanta-set estudiants de sacerdot i els seus jardins són menys accessibles. El Seminari va ser assaltat i incendiat parcialment durant la Setmana Tràgica del 1909. A la Guerra Civil va operar com a seu de la Universitat

Elogi i nostàlgia d’una mansarda a París amb sostre inclinat i balconet

Després de viure una temporada massa curta a una mansarda de l’île Saint-Louis, incrustada enmig del riu Sena en ple centre de París, vaig entendre en viu que aquelles antigues chambres de bonne o modestos estatges reservats a les minyones a les golfes dels grans edificis de pisos del segle XIX s’han convertit en un luxe a la ciutat d’avui. Ara en diuen studettes (diminutiu de studio o apartament d’una sola habitació). Antigament s’hi accedia per la porta de servei, no tenien calefacció malgrat trobar-se sota terrat ni cambra de bany pròpia. Ara disposen de les comoditats necessàries, tot i que que encara s’hi accedeix per escales molt dretes i amagades si l’espai no ha permès l’arribada de l’ascensor. Les típiques mansardes de

El 175è aniversari del tren pioner de Mataró fa una mica de pena

El primer tren que va entrar en servei a tota la Península Ibèrica va ser el de Barcelona a Mataró el 1848. L’any vinent s’escau el 175è aniversari de la primícia enmig d’un panorama desolador, tant pel que fa a aquesta línia com al servei ferroviari en general. El traçat de la via arran de la platja, on aleshores s’abocaven totes les indústries, s'ha convertit en un malson per la pujada del nivell del mar deguda al canvi climàtic i al rosari de ports esportius que barren la renovació natural de sorra i sediments. Els dies de temporal les onades peten contra els vagons en circulació de la concorreguda línia

L’orgull de viure a un edifici cooperatiu, pioner i creïble

El febrer del 2017 vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” de l’edifici de pisos més alt d’arreu d’Espanya construït amb aquest material. Ara hi torno per interès familiar, convertit des del 2019 en esplèndida realitat. Es tracta de la Borda, la primera cooperativa d’habitatges en cessió d’ús, al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle de l’enorme solar de l’antiga fàbrica de Can Batlló, temps enrere vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El règim de pisos en cessió d’ús significa que l’Ajuntament cedeix el terreny per setanta-cinc anys i els membres de la cooperativa s’espavilen per edificar-hi, en aquest cas sis plantes i vint-i-vuit pisos, dissenyats per la també cooperativa d'arquitectes Lacol. El caràcter innovador no deriva només de l’estructura de fusta masssissa de pi laminat, sinó de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa d’usuaris. Representa un model alternatiu d’accés a l’habitatge: participatiu, autogestionat, transformador, verd, solidari i magnífic, un acte de fe del gosar poder convertit en credibilitat

La laboriosa impostura d’empaitar les muses per escriure clar

L’exercici físic de caminar és una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, costum sedentari que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores i castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària, prima com una galeta i escassa com la gràcia divina. Durant la caminada procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals, m’adapto a la limitació recalcitrant de les coses, polemitzo de passada amb mi mateix, xerrotejo en silenci sobre les diferents maneres de mirar el món. Les coses no sempre tenen un argument coherent, de manera que aviat deixo córrer el debat interior, abandono el rendiment improbable de la

M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la

El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. Alguns dies topo amb figures més vitals que als quadres i els llibres d’art quan em dedico a mirar la gent. No sempre es tracta d’un gest maquinal perquè mirar amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix posar-hi un grau d’interès. L’art no sempre arriba a la quantitat d’emoció que ofereix l’acte de mirar una persona que passa. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la mirada articulada dintre d’una fortuna fugaç, amb un espurna de pensament lliure. L’esclat

Un altre cafè a Roma, aquest cop amb Josep M. Fonalleras

Dels incomptables cafès que he begut amb devoció a Roma al llarg de les últimes dècades en companyia de persones diverses, cap no ha estat amb l’escriptor gironí Josep M. Fonalleras i prou pena en tinc. La carència ha acabat per crear-me un buit a l’estómac, que acabo de sanar amb la lectura entusiasta del seu últim llibre Un cafè a Roma (Univers, 17,50€). La vida i la literatura de vegades fan bé les coses. És un llibre excel.lent, d’autor amb ofici molt rodat, curtet i deliciós, llampeguejant de troballes i il.luminacions. En efecte, Roma és una capital sentimental perquè tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma. Pel meu gust Un cafè a Roma és massa més de memòria introspectiva que de filigrana descriptiva, però això només és culpa del meu gust desviat pel periodisme. A més a més, Josep M. Fonalleras posseeix la rara virtut de convertir els seus llibres en esdeveniments públics des d’abans de llegir-ne les pàgines. Potser es deu a la seva presència habitual a tota mena de tribunes i actes ciutadans. A Girona la figura de Fonalleras és tan característica de l’escenari urbà com el pont de les Peixateries Velles o el campanar erecte de Sant Feliu. Per cert, la companyia aèria Ryanair acaba de

Una història de les onades a la platja de Garbet

En puritat oficial Garbet és una platja deshabitada sense edificar de quatre-cents metres de llarg i trenta d’amplada, separada del seu terme municipal de Colera per dos quilòmetres de distància i per quatre de Llançà. En realitat es tracta d'un petit univers, un microcosmos, un món desplegat al voltant d'un punt precís. Alguns l'estimem amb el sentiment patrimonial de la naturalesa lliure, com una parcel.la familiar sense més títols de propietat registral que aquest sentiment. Als espais naturals no s’hi va, no s’hi hauria d’anar amb l’escriptura de propietat a la boca, encara que alguns posseïdors d’aquesta mena de documents timbrats ho intentin. A

Nova mirada sobre l’escultor Maillol al museu parisenc d’Orsay

Una magna exposició de l’escultor rossellonès Aristides Maillol obre el 12 d’abril al Museu d’Orsay parisenc, motiu pel qual acaben de ser traslladades fins aquest centre quatre dels seus dinou nus femenins monumentals que s’exhibeixen de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. Revisitar l’obra del l’artista de Banyuls per part d’un gran museu serà l’ocasió per projectar-hi una nova mirada de visitants d’arreu del món, inclosos els catalans que no sempre l’havien valorat. Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona,  acabaria per ser conegut arreu del món com a renovador de l'escultura del segle XX. No eren nimfes, fades, venus, princeses ni cortesanes. Les models vivien a la

La tramuntana és una llum, sobretot una llum, una llum d’or

L’esplèndida llum solar d’ahir, encara més viva i radiant després de tants dies de núvols escanyats i pluges desconegudes, era fruit directe de l’entrada de vent de tramuntana, com també ho era la baixada del termòmetre. Al prominent observatori del cap de Biarra (Portvendres), geogràficament aparellat amb el de Portbou, la tramuntana registrava ahir 171 km/h (el seu rècord arriba a 191 km/h el gener del 2009), encara que dintre dels nuclis urbans la fúria no es nota tant. M’he dedicat anys seguits a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, com vaig exposar al llibre Elogi i refutació de la tramuntana. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 ja havia publicat, conjuntament amb el

Prodigi de l’hora violeta amb Campari des d’algun mirador predilecte

Tinc una terrassa predilecta per contemplar l’hora violeta amb un Campari entre els dits, davant l’elegantíssima línia de cresta del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. L’equilibri de la llum ponent passa en poca estona per diverses tonalitats, com una aurora vespertina. De vegades enrogeix com el Campari i dibuixa una visió turgent de la vida. Altres dies es mostra mes tímida i es limita a una pàl.lidesa d’or cansat igualment expressiva i amb una màgia contrastada. Algunes persones troben el cel nocturn inhòspit i equívoc, com si fos la comporta lívida del desconegut, la parpella somnolent d’un castell amb fantasma, una gàbia obscura d’ocells estranys. Altres, en canvi, hi trobem les ombres més clares que es

Publicat el meu nou llibre “El millor viatge de tots”

Ja es troba a les llibreries el meu nou llibre El millor viatge de tots (editorial L’Avenç), una narració autobiogràfica amb pinzellades de ficció sobre la recerca de la felicitat a escenaris geogràfics molt diferents, fins a descobrir que l’objectiu s’amaga més a prop del què generalment ens imaginen. Ofereix un cant elegíac al fet, tot sovint oblidat, que la meitat de qualsevol viatge és sempre retorn. L’autor de viatges descobreix, en la maduresa, que l'aventura pendent és un llarga tornada, després d'evocar els països als què ha viscut i sobre els què ha escrit. Un dels paràgrafs diu: “Durant el trajecte entre Brusel.les a Lovaina es va produir per primer cop un fet que em deixaria estupefacte. Per alguna raó tècnica el tren es va aturar enmig dels prats xops. Una vaca del camp limítrof amb la via es va acostar lentament, amb els unglots enfangats, cap a la finestra que jo ocupava. Va alçar lleugerament la resta i em va mirar. La direcció i la intenció dels seus glòbuls oculars, prominents i humits, no oferien cap dubte. L’animal

Segell de correus per a l'espectacular forn solar de la Cerdanya

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, que ara acaba de ser objecte d’un segell commemoratiu de correus al país veí. Es tracta d’un dels forns solars més grans del món, implantat aquí pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) per la qualitat i la durada de la llum del sol i per la puresa de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables situats al pendent de la muntanya i els projecta cap a l’enorme pantalla parabòlica de miralls concentradors, de quaranta metres