24 de des. 2015

No tinc res contra Nadal ni el solstici d'hivern, faltaria més

No tinc res contra les famílies que celebren feliçment el Nadal. Ben al contrari, els desitjo que ho puguin fer en pau i alegria durant molt temps. Tampoc no tinc res contra el fet que El Corte Inglés proclami amb insistència i hegemonia que li agrada Nadal. Té una certa lògica, cadascú fa la seva feina. Una altra cosa diferent és la manipulació emocional de l’esperit nadalenc amb doble o triple ració de melassa, la infantilització melindrosa dels bons sentiments  naturals o la imposició de la unanimitat de la festa a força d’oblidar que cadascú la celebra com vol i com pot. Enfront dels nadalòpates compulsius, els nadalòfobs tenen iguals motius per merèixer comprensió i respecte. Com si encara no hi hagués prou motius

23 de des. 2015

Una de les piscines de mar més boniques i amagades del país

No és exactament una piscina natural d’aigua de mar, però això tant se val, perquè quasi ho és. Si hi posem la dosi de fantasia indispensable, n’hi podem dir un spa salvatge. Usurpa a benefici privat un tros de la franja costera de domini públic, però ho fa de manera laxa i deixa espai per sortejar la injustícia. És un dels racons més bonics dels camins de ronda de la Costa Brava, això no li treu ningú. Es troba al terme de Begur, entre el petit port de Fornells i l’abrupta Platja Fonda. Aquesta piscina de roca natural arran de mar, oberta en voladís sense vores damunt les onades, va ser construïda el 1967 amb encert, originalitat i permisos legals per la veïna urbanització d’apartaments Es Cau, destinada a l’ús dels seus residents. La concessió ministerial

22 de des. 2015

Eva Vàzquez qualifica el meu últim llibre de Guia Michelin de la tramuntana

La periodista Eva Vàzquez va publicar diumenge 20 de desembre a les pàgines de Cultura del diari El Punt-Avui una crítica sobre el meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana. Sota el títol “Notícies del país del vent”, deia: “Escriure un llibre sobre la tramuntana comporta uns quants perills que tombarien d’esquena més d’un cronista inexpert. Un d’ells és la temptació del localisme, l’afany de circumscriure aquest vent a un àmbit geogràfic tan escollit que l’acabés convertint en una mena d’idiolecte atmosfèric. Un altre risc no pas menor seria l’abús del subratllat, del recurs al superlatiu per intentar transportar literalment la seva magnificència huracanada a l’estil. Un de fatal, en fi, seria a sobre avorrir el lector amb l’adopció d’un punt de vista de cap d’estació meteorològica. Xavier Febrés (Barcelona, 1949), que no és cap principiant, no cau en l’error, i el seu Elogi i refutació de la tramuntana, publicat dins la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, s’ha de considerar a partir d’ara com el llibre més ben compost i enraonat sobre el tema, la Guia Michelin del nostre vent més indòmit i controvertit. No és la primera vegada que Xavier Febrés es rendeix als

21 de des. 2015

La gran pel.lícula de Carlos Saura hi fa més que nosaltres pel talent del folklore argentí actual

Ahir vaig assistir amb una mendocina oriünda (Mendoza és la cinquena província de l’Argentina per població i capitalitza la regió del Cuyo) a l’estrena a Barcelona de l’última pel.lícula Zonda. Folclore argentino, de Carlos Saura. Vam sortir contents, amb alguna objecció. El veterà director té el coratge de dedicar un llargmetratge, sense abandonar el seu potent llenguatge cinematogràfic, a un gènere que no forma part dels corrents majoritaris de la indústria musical, tot i contenir una bellesa elevadíssima, tant en el terreny tradicional com en el rabiosament actual. La definició de folklore argentí encobreix en realitat la música i dansa d’autor, amb una forta incorporació de les noves generacions. La selecció d’artistes clàssics i moderns que presenta

20 de des. 2015

La decadència incompresible d’alguns edificis del parc de la Ciutadella

Barcelona té poquíssims parcs de dimensions europees al centre de la ciutat i precisament per això resulta encara més incomprensible la fatídica deriva que pesa com una maledicció sobre els quatre edificis modernistes arrenglerats del cantó de la Ciutadella abocat al passeig Picasso i al renovat Born: l’Hivernacle, l’Umbracle, el Museu de Geologia i el Castell dels Tres Dragons. A qualsevol ciutat moderna serien la nineta dels ulls d’un cèntric parc públic altament concorregut. Aquí es troben a l’article de la mort i en una indefinició d’usos permanent. L’Ajuntament acaba d’anunciar la tercera restauració en

15 de des. 2015

La vinya plora a l’hivern i no sap per què

Quan veig a aquesta època de l’any les primeres vinyes podades, rapades al zero dels sarments escabellats de l’última verema, m’hi acosto molt a prop i inclino la mirada per observar el punt precís del tall esmolat, encara tendre, practicat a la branca per la tisora del viticultor. Supura per la ferida una llàgrima malaguanyada que no sap on anar, però que vol fer-se visible com a reacció vital de la inaparent i fragorosa activitat interior del cep. De vegades també es plora d’alegria. Els sarments podats de la vinya ho fan,

14 de des. 2015

Laura Simó: ha nascut una estrella del tango

Fa temps que penso –i no sé si li he dit mai— que si algun dia Laura Simó decidís cantar tango argentí ho faria fabulosament bé, igual com despunta en el jazz i la cançó melòdica amb la seva privilegiada veu. Aquest dia imprevist va arribar ahir diumenge a l’Auditori Enric Granados de Lleida, arran del concert simfònic amb l’Orquestra Julià Carbonell i el pianista Albert Guinovart. Es tractava d’una col.laboració limitada per part de Laura Simó a la interpretació vocal d’uns tangos del programa, però va ser la confirmació sota els focus de la meva vella convicció, encara que la cantant es veiés mal emplaçada a un extrem desèrtic de l’escenari i mal

11 de des. 2015

El cronista Met Barran s’esplaia sobre el meu llibre de la tramuntana

El cronista perpinyanès Met Barran ha publicat en francès al seu blog una resssenya del meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que tradueixo a continuació: “L’assagista Xavier Febrés fa bufar molt alt la tramuntana. Tant si la tramuntana us agrada un poc, molt, apassionadament o gens ni mica i sabeu llegir un text escrit en català, no dubteu d’aconseguir Elogi i refutació de la tramuntana. Un llibre, una summa de l’escriptor assagista Xavier Febrés, al qual devem ja una abundant bibliografia sobre el Pirineu, el Mediterrani i autors com Josep Pla, Antonio Machado i Aristides Maillol. Per damunt –o per mor— del vent, aquest escriptor transfronterer i viatger, de ploma tan sensible com sàvia, no amaga la seva adoració per les terres de l’Empordà, el Rosselló i més enllà, a remolc o arrossegat pel seu vent inspirador. Aquest valuós llibre compta amb dos capitals: popular i científic. No és la primera cita de l’autor amb la tramuntana. El 1995 ja li va dedicar un monòlit literari i aquesta vegada, exactament vint anys després, li aixeca un monument de més envergadura, molt nodrit, madurat damunt d’un considerable

10 de des. 2015

Convertir els prostíbuls en geriàtrics, potser no és mala idea

El propietari del conegut i ampli prostíbul de carretera Eclipse de Mont-ras, integrat de facto a Palafrugell (foto Núria Clara, Ara Girona) ha anunciat la intenció de convertir-lo en una residència geriàtrica i les autoritats municipals s’hi han mostrat d’acord, sempre que l’estudi encarregat a un equip d’arquitectes compleixi els requisits legals. La notícia resultaria menys sensacional si es tractés d’una iniciativa de l’administració per aprofitar les instal.lacions d’un antic bordell que hagués revertit a la propietat pública, però no és així. Allò més sorprenent és que el propietari del bordell (d’una xarxa de bordells) sigui en aquest cas

8 de des. 2015

Ahir vaig tornar a paladejar el plaer prohibit: un plat de tords

Algunes de les coses més bàsiques del menjar natural es troben prohibides de manera absurda, intermitent i vaga per l’autoritat governativa, per exemple servir tords als restaurants, malgrat tractar-se d’un dels plats més típics i refinats del primer fred del mes de desembre, una de les virtuts compensatòries més saboroses de l’hivern. La fregida o paellada de tords és un plat tradicional molt apreciat pels escuradors. Quan arriba el fred apareixen els tords, els deliciosos ocellets que viuen de picotejar les olives madures a la capçada de les oliveres a punt de batre. Des que el món és món, l’home caça i menja tords, que és el més humil i alhora aristocràtic ocell de plat, amb permís de la superior becada (en tamany i finesa), ara també prohibida als restaurants. La caça de tords i becades es troba autoritzada, però no servir-los als restaurants. La normativa acostuma a infringir-se amb murrieria, tot anunciant-los a la carta amb falsos noms com ara guatlles o fins i tot gallinetes de Guinea... Ahir vaig menjar uns exquisits tords a

5 de des. 2015

La primavera no és notícia, una altra lliçó de periodisme

La Universitat Ramon Llull acaba d’editar un nou llibre d’articles del periodista Llorenç Gomis arran del desè aniversari de la mort, amb un títol que ho diu tot sobre el seu articulisme: La primavera no es noticia. Abans de ser periodista havia estat i continuava sent poeta, llorejat poeta. Això es notava a les seves classes, quan el vaig tenir de professor a l’Escola de Periodisme, on també vaig conèixer la seva muller --el seu tàndem-- Roser Bofill d’estudiant a aquelles mateixes aules. El llibre La primavera no es noticia ha optat per antologar els seus articles sobre periodisme, atès que l’edita una facultat universitària que els utilitza com a material d’estudi. L’opció desdibuixa en excés una altra de les més altes especialitats del Gomis dels últims anys, quan parlava amb regularitat a la col.laboració fixa dels dilluns a La Vanguardia de la seva vida domèstica quotidiana, la família, les filles,

4 de des. 2015

El geni i la grandesa de la tragèdia grega i d‘una Medea d’avui

Ahir dijous em vaig afanyar al Teatre Lliure a veure la primera representació a Barcelona de la trilogia de tragèdies gregues Edip rei, Medea i Antígona, presentades (només durant tres dies) pel Teatro de la Ciudad madrileny. Em va tocar la Medea protagonitzada per Aitana Sánchez-Gijón, en una adaptació teatral del director Andrés Lima de l’obra seca i dura de Sèneca a partir de la clàssica d’Eurípides. No és fàcil versionar el geni i la grandesa de la tragèdia grega ni dirigir una Medea, per més que la protagonista posi tota la seva energia en escena de manera generosa. El resultat

3 de des. 2015

L’eloqüència indesxifrada de l’amor, la pluja i el son

A una determinada època passàvem els caps de setmana amb la meva dona a una casa de fora i ens agradava fer llargues passejades pel bosc, com per harmonitzar el nostre ritme de vida amb l’ordre natural del món, d’un petit món delimitat i escollit. No hi renunciàvem ni quan plovia. Moltes vegades la pluja mansa era compatible amb la passejada al bosc, proveïts amb botes de canya i un bon paraigua. Mentre caminàvem i xerràvem de tot i de res, la mirava amb dissimulada insistència a l’atzar de qualsevol revolt del camí i m’exaltava la certesa que al vespre la veuria despullar-se al nostre dormitori. Aquella operació de canviar-se la roba de carrer per la de llit constituïa el moment més esperat, el que em proporcionava la sensació més clara d’haver assolit un estadi de la

1 de des. 2015

Un “No a la guerra” coratjós, argumentat i contracorrent

També publicat a ElDiario.es

L’endemà dels brutals atemptats gihadistes  a París, el president socialista François Hollande va declarar solemnement la guerra a no sé sap ben bé qui. Va mobilitzar els seus efectius militars a l’estranger, va reclamar l’aliança dels socis europeus en el mateix sentit i va bombardejar una mica més que abans les bases gihadistes a Síria. Em va sorprendre que el primer número del setmanari Le Nouvel Observateur després dels atemptats s’enfrontés de manera clara i argumentada a la reacció bel.licista del president

26 de nov. 2015

Tornen les millors besades lànguides de la cançó italiana

Una de les cançons lleugeres més boniques de la història de la música és italiana, es diu “Tornerai” (Tornaràs), s’inspira descaradament en el famós cor a boca closa de l’òpera Madame Butterfly de Puccini, es va internacionalitzar a través de la versió francesa “J’attendrais” i ara acaba de beneficiar-se d’una nova versió esplèndida, commovedora, ressuscitada als minuts finals de la pel.lícula La meva família italiana, que es pot veure aquests dies als cinemes Texas de Barcelona, interpretada de manera voluptuosa a duo de veu i piano per la jove cantant i actriu australiana

24 de nov. 2015

A les estacions d’esquí no hi ha retallades


Aquesta setmana ha arribat la neu al Pirineu, les estacions d’esquí propietat de la Generalitat es preparen a perdre diners per un tub i la privada de Baqueira-Beret a guanyar-ne a cabassos. Per alguna raó poc comprensible, la Generalitat és propietària de cinc estacions d’esquí (la Molina, Núria, Espot-Port Ainé y Vallter, a les qual es va sumar l’any passat Boí-Taüll), rescatades amb diners públics al moment de la seva fallida per manca de rendibilitat. Aquestes cinc estacions van augmentar les pèrdues la temporada passada, fins a 9 milions d’euros a càrrec de l’erari

23 de nov. 2015

Ahir va aparèixer el Canigó nevat: benvinguda a l'hivern

Ahir bufava tramuntana rutilant i el Canigó va comparèixer nevat per primer cop. Si el país i els diaris estiguessin ben fets, en donarien la notícia, com ho fa cada any The Times quan se sent allí cantar el rossinyol per primer cop a l'arribada de la primavera. Ahir el Canigó emblanquinat es veia majestuosament alçat entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen des de l’època de la Via Heràclia dels ibers i la Via Augusta dels romans. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció és avui l’autopista que segueix el mateix traçat. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les

22 de nov. 2015

Bach i Yupanqui: dos immortals sumats a la sobretaula de casa

Durant la sobretaula del dinar d’amics ahir dissabte a casa, la bandoneonista alemanya Almut Wellmann va tenir la gentilesa de treure el bandoneó de la funda i tocar per als comensals que érem les peces de Johann Sebastian Bach gravades al seu disc del 2010 Bach y tango: el Preludi BWV 926, el Minuet BWV Anh. 114 i les Invencions i simfonies BWV 772. Les parets de casa escolten Bach amb certa freqüència, però no interpretat en viu al bandoneó, que sona com un orgue. Al moment de ser inventat a Alemanya, el bandoneó no deixava de ser un orgue portàtil, destinat a les celebracions religioses o als balls civils que no poguessin disposar d’un altre instrument de més dimensions. La seva posterior desaparició de la circulació al país d’origen i el

20 de nov. 2015

Es presenta el llibre-disc de Julián Córdoba “La endecha sudaca”

Ahir dijous es va presentar el llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, de Julián Córdoba, al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia (Barcelona). Al costat de l’autor van participar al concert Juan Carlos López (bandoneó) i Horacio Ortega (guitarra i flautes). Abans de l’actuació em van demanar de dir unes paraules de presentació, que van ser les següents: “Aquest llibre-disc que avui presentem és fruit d’un acte d’amistat de Juan Carlos López i Jorge Sarraute cap el poeta i cantant Julián Córdoba. També és fruit d’un acte d’amistat que m’hagin demanat a mi de posar-hi un pròleg i de dir avui unes paraules, malgrat que no tinc més mèrit que ser un seguidor de Julián i d’haver-lo invitat a un asado amb guitarreada, d’aquells que

18 de nov. 2015

Vaig veure Virulazo ballar tango i encara me’n recordo com si fos avui

El 10 de novembre del 1983 s’estrenava al Théâtre Chatelet parisenc l’espectacle Tango argentino, que significaria el rellançament internacional del gènere per la qualitat dels veterans que presentava en escena. Un d’ells em va fascinar en pocs instants per sempre més, fins avui, amb el llampec d’un record inesborrable. El ballarí Virulazo era un sac de greix de 57 anys i 126 kilos i, alhora, l’home que he vist crear més bellesa amb els peus, una bellesa enlluernadora que destil.lava sense quasi ni moure’s, flotant i conduint la seva parella Elvira amb una elegància de moviments i d’esperit que no ha estat superada per ningú més. Jorge Martín Orcaizaguirre, molt més conegut per Virulazo, va morir el 1990. Dissabte passat el vaig reveure a l’escenari de