5 d’ag. 2012

El caràcter fort de la violinista Oksana Solovieva, en viu

Escoltar els matisos canviants a cada interpretació en viu de la mateixa obra és la superioritat de la música i l’emoció més intraduïble del món al llenguatge limitadíssim de l’alfabet convencional. Gaudir-ne a menys de dos metres de distància dels executants, sota les voltes d’un palau gòtic en ple centre de Barcelona pel mòdic preu d’entrada de 6 € (abans de la pujada general de l’IVA), és el privilegi que ofereix el cicle de mini-concerts que, amb el nom “30 minuts de música al Museu”, ha estat dissenyat per Xavier Chavarria per al Festival Mas i Mas. Aquest mes d’agost el certamen torna a omplir la programació musical de la ciutat amb una capacitat d’imaginació que cal agrair al productor Joan Mas i el seu equip. El cicle de mini-concerts, repetits tres vegades al dia, es celebrava a la Pedrera i ara ho fa a
l’avantcambra del Saló del Tinell, que forma part del Museu d’Història de la Ciutat (MUHBA).
Avui hi he anat a escoltar la jove violinista Oksana Solovieva, a duo amb Albert Giménez al piano. Interpretaven l’estimada “Sonata per a violí i piano” de César Franck. He decidit sobre la marxa quedar-me també al seu següent mini-concert --d’alguns plats se n’ha de repetir sense retenció—en el qual oferien una altra “Sonata per a violí i piano” d’Enric Granados i les “Variacions geogràfiques sobre El cant dels ocells”, d’Albert Guinovart. El primer concert l’han rematat amb un “bis” de lluïment, la “Berceuse” de Gabriel Fauré, capaç no només de bressolar l’ànima més rebel, sinó de portar-la a la beatitud completa. El “bis” del segon concert ha estat un “Nocturn”, una exhibició de versatilitat compositiva del mateix Guinovart. 
La jove violinista Oksana Solovieva toca amb una força i una exquisidesa de caràcter –fins i tot en alguns instants amb un punt de mal caràcter, diria jo-- que em va cridar l’atenció des del primer dia d’escoltar-la, concretament el 16 d’octubre del 2009 a la sala Almazen del Raval barceloní, durant un concert de folklore argentí actual en què va acompanyar “La chacarera de un triste”, dels germans Simón, i va interpretar en solitari el tema d’Astor Piazzolla “Café 1930” d’una forma inoblidable. 
El violí no és un instrument mel.liflu, cotonós i de càndids pizzicatos. Exigeix una energia acusada, uns braços enèrgics, un temperament perfilat i segons com bel.licós. Oksana Solovieva extreu del seu J. B. Ceruti (construït l’any 1800 a Cremona) uns equilibris prodigiosos entre la dolçor i els moments tràgics de les coses, entre els moviments més suaus de la vida i els més revoltats. Nascuda a Sant Petersburg, va començar els estudis de violí als cinc anys, als divuit els va continuar als Estats Units, des del 2003 forma part de l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu i actualment treballa en un doctorat de Música a la Universitat Rovira i Virgili. La foto que il.lustra aquest article no és cap manipulació meva. Procedeix de la seva pàgina web i em sembla que és una altra mostra del caràcter al.ludit.

0 comentaris:

Publica un comentari