L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat de manera espectacular, fins a duplicar, en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 % de la ciutat, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat des de l’home i la dona de les cavernes, s’ha civilitzat com la
resta d’aspectes de la vida en comú, però ara ens trobem que l’evolució de les formes de tracte no ha solucionat ni mica el problema de fons, no ha millorat en proporció la convivència pacífica, afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit, de manera reconeguda, en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha millorat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona. Segurament, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor i la convivència estable s’han convertit per a alguns en un altre objecte de consum, de moviment perpetu i obsolescència veloç, una cobdícia de passió amb beneficis ràpids i intercanviables, sense parar esment als abusos, danys i sofriments que puguin causar a d’altres o a un mateix.
resta d’aspectes de la vida en comú, però ara ens trobem que l’evolució de les formes de tracte no ha solucionat ni mica el problema de fons, no ha millorat en proporció la convivència pacífica, afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit, de manera reconeguda, en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha millorat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona. Segurament, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor i la convivència estable s’han convertit per a alguns en un altre objecte de consum, de moviment perpetu i obsolescència veloç, una cobdícia de passió amb beneficis ràpids i intercanviables, sense parar esment als abusos, danys i sofriments que puguin causar a d’altres o a un mateix.
Quan una tercera part de la ciutat viu sola, sense que això sigui atribuïble substancialment als vidus, potser és hora de pensar que l’amor forma part de la tradició més valuosa enfront del magma, enfront de la irresponsabilitat i el domini dels uns sobre els altres, que són tendències igualment tradicionals, mil.lenàries. Les persones no vam ser dissenyades per viure soles, en autarquia. Som animals socials, hem sobreviscut perquè hem anat en grup, necessitem en alguna mesura els altres. Les lleis innates, primigènies, atàviques de la naturalesa no dicten que cada individu es trobi sol a l’univers ni que hi hagi explotadors i explotats. L’amor i la convivència són un instint bàsic --un dels més nobles-- i totes les funcions vitals milloren quan hi ha un incentiu per compartir-les. Però la quantitat de persones d’aquesta ciutat que viuen soles s’ha duplicat últimament i ja arriba a un terç del total.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada