22 d’abr. 2013

La psicòloga Isabel S. Larraburu aconsegueix la meva atenció plena

Sóc un vell lector dels articles que de tant en tant publica a la premsa la psicòloga Isabel S. Larraburu sobre la seva especialitat. M’he assabentat amb retard de la publicació del seu llibre Atención plena (editorial Temas de Hoy). L’he comprat, l’he llegit, m’ha descol.locat i he tingut la impressió que aquest efecte era bo. L’autora exposa de manera argumentada els beneficis del mètode budista de meditació Vipassana, que la ciència occidental ha batejat com a mindfullness. A la segona part, Isabel S. Larraburu relata amb talent narratiu una sèrie d’exemples pràctics derivats de la seva trajectòria com a psicòloga clínica. Més que una compilació de receptes màgiques d’autoajuda, Atención plena és un repertori clarament
exposat de l’experiència acumulada per la psicologia actual, basada en l’evidència i en estudis empírics de les emocions i els instints, una experiència desplegada al llarg del llibre amb substanciosa densitat. Després de llegir-lo he tornat a creure que l’univers de la ment pot arribar a tenir un sentit, la conducta unes causes i unes conseqüències comprensibles, el món uns misteris desentranyables. El cervell humà conté un cablejat de combinatòria complexa i, dintre de les seves infinites possibilitats, la voluntat d’entendre representa una condició superior, sense la qual tota la resta és inútil.
Segurament jo tinc tendència a ser raonable, discursiu i estructurat. Deu ser perquè la raó no m’ha semblat mai un corcó repressor dels sentiments o les emocions, sinó justament el seu incentiu. La moral o l’ètica no m’han semblat mai un tractat de filosofia ni un llistat de normes, sinó la base del comportament més beneficiós per a tothom. La raó i la psicologia també són una forma de passió. Ja ho sé que la paraula, l’esforç racional i els llibres no ho arreglen tot. Ja ho sé que la conducta humana té una part irracional en la què predominen gustos diferents, volubilitats i insensateses, però em sembla que una mica d’equilibri entre els dos pols no aniria malament. 
D’entrada, la majoria de les coses que Isabel S. Larraburu escriu al llarg del llibre han contrariat frontalment molts dels meus esquemes d’home de poca fe, empíric, escèptic, cartesià i racionalista, capaç d’arribar a les fondàries de l’esperit i a la meditació transcendental més aviat davant d’un parell d’ous ferrats ben fets, una victòria europea del Barça, una carícia amorosa o un capbussó fora de temporada a la platja de Tamariu. Tot i així, m’ha interessat veure les meves conviccions contrariades, perquè tinc un respecte devocional cap els nous coneixements i, encara més, cap els bruixots de la tribu que mantenen un tracte especialitzat amb l’esperit. Segurament hi ha bruixots bons, bruixots mediocres i bruixots ineptes. Un bon bruixot deu ser un tresor, n’estic segur. Aquest llibre m’ha obligat a repensar, com tots els bons llibres, que són pocs.

0 comentaris:

Publica un comentari