24 d’abr. 2013

Un motiu precís per tornar al Janícul de Roma

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals i llegendaris de Roma. Se’l considera el vuitè, perquè s’ha convertit en igual d'eminent, deliciós i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. No es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió i la bellesa del parc públic, al qual els romans
acostumen a acudir abans de casar-se per festejar dins del cotxe davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. No es deu, encara menys, a l’existència de monuments i edificis tan envejables com la Fontana de l’Acqua Paola, l’estàtua eqüestre de Garibaldi, el canó decimonònic que cada dia dispara un tret de fogueig per marcar les dotze del migdia en punt, l’arc de triomf mussolinià amb la inscripció “Roma o morte”, l’activa Acadèmia Espanyola de Belles Arts, la residència de l’ambaixador espanyol davant del govern italià, el Liceu Cervantes ni el Col.legi Pontifici Nord-americà, convertit en check-point Charlie dels cardenals i el seu seguici d’aquella procedència.
La llista dels atractius del Janícul és encara més llarga, però estic convençut que la majoria no anem per això a la seva passeggiata. Asseguraria que quasi tothom hi va pel mateix motiu que jo: recalcar-nos embadalits a la barana panoràmica, obrir morosament el llibre de Stendhal Vie de Henry Brulard i tornar a llegir, en aquest punt precís, el seu primer paràgraf: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluia un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia flotar uns nuvolets per damunt del mont Albano, regnava en l’aire una calor deliciosa i m'he sentit feliç de viure”.

0 comentaris:

Publica un comentari