23 de jul. 2013

La diatriba del meu amic amputat, al voltant d’una taula de cafè

Ahir vaig trobar un antic amic pel carrer i, de manera ritual, li vaig preguntar com estava. Em va contestar amb naturalitat i sense ombra de retret: “Amputat”. Com que el seu aspecte extern no ho mostrava, vaig deduir que intentava expressar alguna cosa més elaborada i el vaig invitar a un cafè per xerrar. Em va aclarir que havia perdut la feina i la dona, que li havien amputat l’ocupació del temps, els ingressos econòmics, la col.locació social, la companyia més quotidiana i el suport afectiu més directe. M’ho va enumerar sense ombra de retret, un cop més. I em va preguntar amb serenitat, quasi amb tendresa: “Saps el que m’amoïna de tot plegat?”. Era una pregunta retòrica, és clar, una
simple preparació del terreny per a la seva resposta a punt d’emergir. “El que m’amoïna més de tot plegat és la pèrdua d’atractiu que ens adjudiquen als amputats, quan en alguns casos sabem perdre amb més elegància i vigor que no molts guanyadors d’ullals ensangonats a l’hora d’administrar les seves victòries en un món de zitzània, urpades i egoïsmes atropellats, un món de merda, encens i mirra. Jo sóc un amputat, no un imputat ni un fracassat”, va martellejar suaument damunt la taula del cafè.
Em va semblar que em pertocava deixar flotar un silenci cordial, acompanyat per un posat d’interès envers les seves paraules, sense interrompre-les amb vaguetats consoladores de manual. Immediatament el meu amic va afegir amb la mateixa calma discursiva: “Alguns pensen que aquells que hem quedat sols i arruïnats som fruit d’una selecció natural darwiniana i resignada, per no dir merescuda. Ens miren com a uns malastrucs sofrents, cellajunts repapats al sofà sense glòria, grandesa ni relleu, uns mediocres acovardits, pobrets i alegrets, mansos i domèstics. Jo crec que derivem més aviat de la ineficiència moral del sistema en què hem viscut, dels valors trabucats que ens han inculcat. No et nego que la meva amputació significa una forta ruptura de l’equilibri interior, un traumatisme, una alteració de les constants vitals en condicions dures i amargues, però no he perdut ni mica l’interès per la feina ni per l’amor que m’han retirat. 
“No sóc un aturat vegetatiu ni un solitari vocacional. Potser ara estic fins i tot més actiu que abans. No pas més feliç, però sí més convençut d’algunes coses que em reasseguren, em recapitalitzen a propòsit de les qualitats humanes, de la rectitud i la baixesa, de la polpa o bé la clofolla de les coses. Sento una tendresa més irrevocable que abans, com si m’haguessin escatat, exfoliat de les capes de veritats mortes i de tota la quincalleria inútil. Em sembla que ara sé viure més, malgrat les limitacions augmentades.
"No es tracta de no desitjar res, al contrari. Anhelo més que abans, segurament amb una pugnacitat imperfecta, però més densa i palpitant. Tinc més ambició i més passió que abans, però ja no em refio d’aquells que no han fracassat mai ni dels que utilitzen despectivament la paraula “sentimentalisme”. Tinc més pau que abans, però això no significa que no vulgui combatre i que em dediqui a l’art de les ostres. La solitud no és l’eco sord del pou sec, és simplement un buit en tensió, fruit del que es viu i del que es somnia, dels nusos que el pas del temps no arriba a desfer. He millorat la meva comprensió de la realitat, ara només falta que em serveixi per arribar a final de mes i per tornar a sentir el tremolor d’una carícia autèntica. No puc canviar el vent, però podem ajustar les veles. No et sembla?”. 
Vaig assentir amb el silenci del nus a la gola. Vaig avançar els braços cap a ell per damunt la taula del cafè i el vaig abraçar amb força, amb feresa, amb un sentiment en erupció de victòria de la vida.

0 comentaris:

Publica un comentari