22 de jul. 2013

Hauria d’estar prohibit banalitzar Chet Baker

En aquest món hi ha poques coses sagrades que reclamen un respecte sense fissura. Una d’elles és el llegat del trompetista i cantant Chet Baker, el qual acaba de ser banalitzat per la pianista i cantant brasilera Eliane Elias en el seu disc “A tribute to Chet”, en l’intent absurd d’establir un pont comercial entre el jazz cool més sublim i la bossa nova més edulcorada. El crim em dol especialment, perquè durant llarg temps la música de Chet Baker ha estat la meva preferida de les nits d’amor, alternativament amb la Simfonia núm. 2 de Sibelius, segons les circumstàncies canviants. Les líriques balades íntimes de Chet acaricien com una pell enamorada, en la veu i la trompeta del "James Dean del jazz" que va acabar rosegat per les drogues i els excessos. L’escultural i fotogènica brasilera les ha convertides en fil músical d’ascensor. No té perdó adulterar
una meravella com: "Let's get lost, lost in each other's arms. Let's get lost, let them send out alarms and though they'll think us rather rude. Let's tell the world we're in that crazy mood. Let's defrost in a romantic mist, let's get crossed off everybody's list to celebrate this night we found each other, mmm, let's get lost...".
Sempre em quedaran els discos originals de Chet Baker i la Simfonia núm. 2 de Sibelius, alternativament. La música de Chet personalitza les coses en una veu i un intrument individuals, voltats per la llegenda de l’artista de la mala fi. La de Jean Sibelius és més abstracta, deixa més terreny a la imaginació al llarg dels seus quatre moviments (ràpid-lent-ràpid-ràpid), alts i baixos acusats, enardiments i llangors, superficialitats i fondàries.
L'Allegretto del primer moviment facilita un intens recorregut inicial, fa que la tensió creixi i dóna pas a una reexposició del leit-motiv abans del primer clímax, quan la secció final evoca clarament la introducció plantejada al començament. El segon moviment, el Tempo andante, arrenca amb un pizzicato deliciós, tot i que el tema esperat no apareix fins al cap de força estona. El tercer és un Vivacissimo fulgurant, encapçalat per un moviment rapidíssim que a la part central canvia de tempo per arribar a enllaçar amb el quart, de final triomfant. 
Ni Chet Baker ni Jean Sibelius tenen res a veure amb el fil músical d’ascensor o amb els tributs comercials. Requereixen una certa capacitat d’estremir-se realment, o almenys de manera creïble.

0 comentaris:

Publica un comentari