22 de març 2014

Deixeu-me parlar de “La Vanguardia”, les desigualtats i Gaziel


Una vella norma tàcita de l'ofici, que avui infringiré, desaconsella parlar a un diari del contingut dels altres, encara més si és per parlar-ne bé. Aquest setmana la veterana institució del diari La Vanguardia, que acaba d’estrenar nou director, ha publicat un comentari editorial que m’ha sorprès, arran de l’aparició de l’últim informe sobre l’impacte de la crisi per part de l’OCDE, l’organisme que aplega els 34 països més
industrialitzats. L’informe és taxatiu: Espanya és un dels països on la crisi s’ha repartit de manera més desigual entre els rics i la majoria d’afectats.  
La Vanguardia ho titula “Alarma per la fractura social”, i escriu: “La dramàtica situació social que reflecteixen les dades aportades per l’OCDE exigeix una reflexió urgent dels poders polítics i econòmics del país, així com l’adopció de mesures immediates com recomanen els seus experts, per corregir la gran fractura social que s’ha obert aquests anys de crisi a Espanya. Això s’ha de fer per justícia social i solidaritat respecte als més pobres, però també per evitar els problemes de tota mena que germinen en una societat amb índexs de desigualtat elevats. No reaccionar davant d’això es pot pagar extremadament car”. 
Es tracta, repeteixo, d’un comentari editorial. Això significa que compromet l’opinió de l’editor, de l’amo. És clar que la solemnitat dels comentaris editorials acostuma anar a acompanyada per la música celestial més intangible pel que fa a la traducció pràctica dels principis enunciats, però tot i així són indicadors d’un estat d’opinió. 
El mateix dia d’aparèixer aquest editorial, La Vanguardia dedicava la portada i el dossier interior del suplement setmanal “Cultura/s” a enaltir la figura de Gaziel, el seu director durant la República i la Guerra Civil. Allò que evitava de dir durant set pàgines senceres –i que va marcar la trajectòria de Gaziel-- és que el propietari del diari, Carlos Godó, va anar a declarar fins a tres vegades contra el seu fidel empleat en el judici de depuració de responsabilitats polítiques que l’any 1940 se li va instruir i que el va condemnar a no poder exercir més la professió (vegeu el relat a Gaziel: vida, periodisme i literatura, pàgines 306 a 316, el llibre de Manuel Llanas editat el 1998). 
Gaziel qualificava La Vanguardia de “diari mirall de Barcelona”, com recorda un dels articulistes, que ho troba una “definició feliç”.

0 comentaris:

Publica un comentari