28 de març 2014

El rescatat Catalunya Banc torna a donar beneficis, a qui?

El sector bancari és un negoci ben curiós i es troba a l’arrel de la crisi actual. Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat a partir del 2011 amb una aportació de diners públics de 12.052 milions d’euros. Un cop nacionalitzat, el 2011 va declarar 1.335 milions d’euros de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Ara ha traspassat els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, ha acomiadat 2.450 empleats i acaba de declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. El rescat amb diners públics i les altres operacions de sanejament associades per redreçar el
negoci bancari han aconseguit passar de la fallida als nous beneficis en menys de tres anys. Poden dir el mateix gaires altres empreses del sector productiu o gaires particulars afectats per la crisi financera? La fallida i el rescat amb diners públics han servit per sanejar no només els beneficis, sinó els mecanismes per obtenir-los? El caràcter de banc nacionalitzat significa alguna diferència d’actuació en comparació amb els privats? 
L’ofici de fer córrer els diners a comissió s’ha convertit en un conglomerat descomunal, una troca infinita, una hidra global de mil caps, la qual ha cavat l’abisme entre l’economia productiva i la financera. Per la seva proximitat amb la usura, el negoci del crèdit es va veure regulat pel poder públic a través de les normatives dels bancs centrals de cada país, amb la intenció que complissin correctament la funció de finançar l’economia real i fer circular el sistema de pagaments. 
Els supervisors públics han fallat i no pas de forma innocent o accidental. No dic que els endeutats no haguem tingut la nostra part de responsabilitat, dintre del clima general que empenyia a sucumbir al cant de sirenes dels prestamistes, a creure’ns rics consumidors a crèdit. 
A El mercader de Venècia l’únic culpable no és l’usurer Shylock, ni el jove Bassanio necessitat de diners per conquerir la rica hereva Pòrcia, ni Antonio que actua d’intermediari... Shakespeare ens fa veure que cadascun dels protagonistes enfrontats, ja sigui creditor o deutor, té motius legítims per reclamar i nodrir la rancúnia. La raó no és mai simple, oscil.la entre moltes capes de matisos. Tot i així el volum de responsabilitat i de conseqüències de cada actor social no és comparable. 
Els banquers i els responsables públics de controlar-los ens continuen devent una explicació i un canvi de conducta. Dubto molt que els beneficis recuperats de Catalunya Banc, nacionalitzat amb diners de tots, siguin fruit d’aquest canvi de conducta.

0 comentaris:

Publica un comentari