2 d’ag. 2014

Restauren, finalment, la barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida

La barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida, immortalitzada per Josep Pla i per l’Hermós, es trobava miserablement abandonada i amb el sostre esbotzat. Acaba de ser restaurada per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de 15.000 euros i un mes de feina. No costava tant, però ha costat molt. Ara falta que arreglin el camí de ronda costaner d’Aigua Xelida. El 15 d’agost del 2005 una noia de 22 anys, Neus Casellas Carreras (la Neus de can Jordi, de la fleca Jordi de Palafrugell), va trobar la mort en estimbar-se mentre passejava a un tram de ferm defectuós al caire del penya-segat d’aquest camí de ronda, a l’altura de cala Sorellera. Deu anys després, el punt fatídic del camí litoral encara es troba sense arreglar. Encaixada entre
les parets del rocam i només accessible per terra a través de camins abruptes de les pinedes, la delícia d’Aigua-Xelida pertany al terme de Palafrugell, però ja forma part de la mola mineral del cap de Begur. És una cala amb font d’aigua dolça a tall d’onades, un fet poc corrent del qual deriva el seu nom. Ofereix una dolçor accentuada, sense res de feréstega ni de salvatge. Sempre havia estat lloc de trobada, a mitja dotzena de barraques diferents, de caçadors, pescadors i tapers, de colles de xefla i d’arrossada.
El botó, el gafet que corda la cala és el faralló (foraió o furió en llenguatge popular) d’Aigua-Xelida, format per dos esculls rocosos que afloren a la superfície de l’aigua i que posseeixen una parets immergides, travessades per un túnel natural, molt freqüentades pels submarinistes per contemplar els vestigis minvants de les branques de corall, els colors trèmuls de les gorgònies i la mirada furtiva d’alguna rascassa, alguna llagosta, algun nero o d’un vol assamfainat i càndid de julivies.  
El reclau boscós d’Aigua-Xelida, encaixat entre la Punta d'es Banc i la Punta d'es Guard, voltat d’illots, coves, gorgues i xucladors, consta de tres platgetes. La de ponent rep el nom de platja de la Font, una font que l’Hermós hi va construir sumàriament a partir del doll que brolla de la roca. La del centre és la platja Gran --en realitat minúscula, però no tant com les dues altres adjacents--, al damunt de la qual hi tenia l’Hermós la seva barraca. La tercera és la platja petita d’Aigües Mortes o d’en Gotes, on vivia el seu únic veí a la barraca respectiva.
Els dos habitants, enfrontats, formaven la república independent d’Aigua-Xelida. Emili Gotes Curet va ser el més longeu. Va morir una nit del 1949, al peu de la seva barca, a la sortida del bar Patxei de Tamariu, ofegat en un pam d’aigua, sense que ningú se n’adonés fins l’endemà al matí. L’Hermós havia mort el 24 de gener del 1935. 
Aigua-Xelida és un petit món encara més a part que Tamariu i ha conservat el caràcter visceral, precís i essencial. El rocam aguileny i espatllut dels penya-segats té aquí una verticalitat flamígera, una coloratura encesa de carmí quasi carnal, un cromatisme impregnat de la rudesa de la llum mediterrània, és a dir, del color del sol. Algunes nits les estrelles hi parpellegen amb un mutisme golós que crida la dentada. Els temporals hi arriben de tant en tant com l’última ranera de l’aurícula i el ventrícul del mar.
Encara avui Aigua Xelida és a tots els efectes un jubilatori omphalos mundi, el pinyol, la polpa, el petit botí de glòria de la justícia poètica del paisatge realment existent. En la veritat de la seva nuesa, conté tots els principis psicoactius de marina brava, bressolats per l’antífona de les regolfades més dolces de l’aire amansit pel joguineig del rínxol del vent i el contrapunt del cargolí de l’onada, feta de vigor i tenacitat, de tendresa i pietat, del compàs de la vida lliure, de la grandesa i el misteri de la miniatura de l’aventura humana, del silenci infinit de la malenconia del món. 
Aigua Xelida contrasta molt amb les fàtues sedes, els tuls, les randes, els brodats i les passamaneries, amb la fullaraca decorativa, les estridents tendències del mercat, la sacarina social, els babaus niquelats i els egregis trilers --en el sentit analògic i en el digital— que acostumen a poblar les localitats costeres veïnes, en especial durant la canícula i els ponts festius del calendari. A Aigua Xelida això no passa.
Aigua Xelida continua sent un culte pagà, un solo de la vida mateixa, l’exteriorització fugaç i propiciatòria d’un instant afortunat del sistema nerviós del món, un indret per treure a badar les competències emocionals de cadascú sense pressentiments ni processos deductius o bé per fugir sense mirar enrere com fa la majoria. Aigua-Xelida és, també gràcies a Josep Pla, l’escenari mític de dos personatges reals com l’Hermós i en Gotes.

0 comentaris:

Publica un comentari