30 de juny 2015

El silenci i el pes de l’última amant d’Albert Camus

Albert Camus no era exactament un Don Joan, més aviat un apassionat coronat amb el premi Nobel de Literatura. Al final tan prematur de la seva vida, mor en accident de cotxe el 1960, als 47 anys, mantenia sense amagar-se’n quatre relacions de parella intermitents però simultànies i estables: la seva segona muller Francine Faure, la cèlebre actriu de teatre María Casares, la també actriu teatral debutant Catherine Sellers i la jove i bellísima estudiant danesa de 22 anys resident a París, que ell anomena simplement Mi als dietaris, com a última incorporació de la llista durant els últims anys de vida. Estudiava dibuix, feia de model, compartia amb l’escriptor l’admiració pel pintor renaixentista Piero della Francesca i també era apassionada, amb més força encara que ell.  Sobre la
pauta dels discutibles codis culturals dominants, els reiterats biògrafs de l’escriptor donen molta més extensió a l’aspecte literari i polític de Camus que a la seva vida privada. Deixen constància d’aquelles relacions de parella multiplicades, però no les tracten com un fil conductor determinant igual que els altres.
L’única parella de Camus que no té nom i cognom és Mi. La noia ha preferit no revelar la seva identitat quan els biògrafs l’han localitzada amb el pas del temps. En canvi els editors de les biografies han incorporat fotografies seves, retratada a aquella època sola o en companyia de Camus. 
La jove i fervent amant Mi també va ser retratada literàriament per Camus, al tercer volum dels Carnets: “Respirava com una nedadora i somreia alhora, després nedava cada cop més ràpid fins arribar amb la boca oberta a una platja càlida i humida, sense deixar de somriure, com si a força de coves i profunditats l’aigua es convertís en el seu element i la terra un lloc àrid al qual aquell peix xop s’ofegava alegrement”... 
Els biògrafs i la consideració general han estat injustos amb el paper i el pes específic de Mi. La carícia entre un home i una dona és important a qualsevol biografia, el seu enllaç físic determina molts moments de la resta. 
La jove Mi va intuir perfectament que els biògrafs no ho entendrien, enrocats en aquelles pautes discutibles dels codis culturals dominants. Va preferir cedir la descripció dels fets als paràgrafs de Camus i deixar trair el seu silenci per les fotografies. M’hauria agradat disposar de la seva versió. Hauria superat de lluny la dels biògrafs i probablement també la de Camus.

0 comentaris:

Publica un comentari