1 de jul. 2015

Estic empatxat de banderes, de la meva i de la seva

 També publicat a Eldiario.es

Al mateix instant de travessar cada matí la porta del col.legi, els hermanos botonats dels peus fins al coll m’impedien parlar la llengua que parlava a casa. Per això, d’entrada, se’m feia impossible sentir-me identificat amb la bandera que aquells mateixos “pedagogs” hissaven amb solemnitat i himne davant dels escolars formats en silenci al pati abans de començar les classes. A casa hi havia una altra bandera, que els meus pares mantenien plegada i amagada des de feia
molts anys a una calaixera. Més endavant, arran de la transició democràtica, la bandera amagada va proliferar en públic com a senyal de recuperació. Jo també en tinc una casa, proveïda de betes cosides als angles per penjar-la al balcó les dates assenyalades, en un impuls cívic que els hermanos de la meva infantesa van ser incapaços de fer-me sentir envers la seva.
Ara estic empatxat de banderes i celebro que les plataformes de la nova esquerra en prescindeixin als seus actes polítics, no como el PSOE. La bandera que sento meva ha servit durant les últimes dècades democràtiques per embolicar massa corruptes, els manipuladors en benefici propi que acumulen un “raconet” a Suïssa mentre rebaixen les pensions dels jubilats, tanquen escoles i hospitals, governen amb un 20% de la població activa a l’atur i prediquen la independència que serveixi perquè continuïn manant els responsables d’haver fet pagar la crisi dels especuladors a la classe mitjana i a la popular. 
La bandera que mantinc a casa, per posar-la al balcó les dates assenyalades, serveix per celebrar algunes coses, no totes. La meva bandera continua sent la meva i la seva continua sent la seva, però ara ja no és només qüestió de pàtria, d’identitat nacional ni de bandera. La pàtria de la meva bandera és la del 99% dels ciutadans. No la dels que s’hi emboliquen en benefici particular, aquí i allà.

0 comentaris:

Publica un comentari