4 d’abr. 2016

L’energia eòlica s’atura en sec a la frontera de la Jonquera

A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica o aerogenerador. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera estatal, la mateixa tramuntana alimenta el parc eòlic més gran de França, amb 19 aerogeneradors en activitat i 16 més en construcció, als municipis de Calce, Baixàs, Vilanova de la Ribera i Pesillà de la Ribera. De moment produeixen 96 megawatts, el 28% del consum elèctric del departament dels Pirineus Orientals. El conjunt de la regió del Llenguadoc-Rosselló compta amb 41 parcs i 204 aerogeneradors en funcionament des del 2009.  Per acabar d’arrodonir la paradoxa, l’Alt Empordà va ser
la comarca pionera en la implantació de l’energia eòlica a l’Estat espanyol, amb la instal.lació d’una central a Garriguella el 1984, fora de servei a partir del 1992.
El 1990 va entrar en funcionament una nova central eòlica a Roses, amb sis molins i una potència instal.lada de 0,59 megawatts, desballestada el 2007. Després de la presentació del mapa eòlic de Catalunya el 2002 per part de la Generalitat, diversos projectes de parcs eòlics a la comarca van generar l’oposició dels ajuntaments i d’alguns col.lectius que alertaven dels impactes ambientals i paisatgístics. Set parcs eòlics van rebre autorització administrativa a l’Empordà, però no se'n va construir cap. 
Es tracta del parc Tramuntana a Portbou (17 aerogeneradors), el de Banys de la Mercè de Capmany (3), el Serra de l’Hoste de Capmany (3), el Serra Comunera de Capmany (3), el Molinars de Colera (13), el Coll de Panissars de la Jonquera (17) i el Passamilas de Biure (11). De tots els ajuntaments implicats, únicament els de Capmany i Biure van defensar els projectes de parcs eòlics. 
L'aprofitament energètic del vent és una realitat des de l'invent, fa molts segles, de la navegació a vela i del molí d'aspes orientables per bombejar aigua o moldre gra, ben abans de l’aparició dels motors. El 1980, quan jo exercia de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès L'Indépendant i encara no havia sorgit cap molí d'energia eòlica sobre el mapa, hi vaig publicar una crònica sobre la conferència pronunciada al Col.legi d'Enginyers de Catalunya pel professor francès Lucien Romani, pioner en recerques eòliques aplicades. L'investigador del laboratori d'aerodinàmica Eiffel de París experimentava des de feia més de quaranta anys amb prototipus d'aerogeneradors i havia treballat per a la companyia nacional d'electricitat EDF. 
Li vaig preguntar per la tramuntana i em va dir: "Fa més de vint anys que se sap que aquesta regió és la més rica en vent potent. Em vaig dedicar temps enrere a localitzar-hi els terrenys adequats per a la instal.lació d'aerogeneradors. Les possibilitats són enormes, però les seves aplicacions no depenen dels investigadors, és una qüestió de decisió política”. 
L'any següent vaig publicar una altra crònica a L'Indépendant per anunciar que la companyia espanyola ENHER havia decidit experimentar amb l'energia eòlica de la tramuntana al Pla de les Gates, a Roses, amb un aerogenerador pilot de 33 metres d'alçada, després d'intentar-ho a la muntanya cadaquesenca del Pení, sense aconseguir-ho per incompatibilitat legal amb l'existència d'una base militar. 
Al cap de tres anys, el març del 1984 s'inaugurava el primer molí d'energia eòlica "al.legal" de Catalunya i segon d'Espanya a Vilopriu (Alt Empordà), després del prototipus instal.lat dos anys abans a Tarifa (Cadis) per aprofitar el llevant encanalat per l'estret de Gibraltar (el primer aerogenerador del país connectat a la xarxa s’havia instal.lat a la badia de Palma de Mallorca el març del 1983). El de Vilopriu va ser íntegrament dissenyat per la cooperativa de deu joves enginyers catalans Ecotècnia, nascuda al caliu del moviment a favor de les energies alternatives. 
La petita empresa barcelonina d'alta tecnologia "de garatge", com les llegendàries de la Silicon Valley californiana, no va rebre suficient suport financer, industrial ni polític, malgrat tractar-se d'un sector estratègic de futur amb gran potencial d'allò que ara s'anomena valor afegit i omple tantes boques. La política industrial dels governs català i espanyol no donava per més. Es va veure absorbida per la multinacional Alstom. Actualment Ecoctècnia-Alstom és una gran multinacional del sector, amb fàbriques de l'especialitat a tot arreu menys a Catalunya (la del Pla de Santa Maria, a la Conca de Barberà, es dedica a l'energia solar). 
Un mes després de la instal.lació del primer molí de Vilopriu per aprofitar l’energia de la tramuntana, el primer parc eòlic de tot Espanya es va estrenar el 9 d’abril del 1984 al Puig de la Malaveïna de Garriguella (Alt Empordà), damunt la carretera vella de Peralada. Estava format per un conjunt de cinc aerogeneradors que podien subministrar una potencia global de 120 kW funcionant en paral.lel, instal·lats sobre unes torres metàl·liques de dotze metres d'alçada.
Cadascun disposava de tres pales de cinc metres de longitud. Funcionaven de manera automàtica i s'engegaven quan es registrava una força de vent suficient. El baix rendiment de l'emplaçament triat va fer-lo plegar el 1988. Va ser traslladat el 1991 al Puig Alt de Roses (492 m), al capdamunt de la muntanya del Pení, amb sis aerogeneradors de 18,5 metres d'alçada i un diàmetre de rotació de 15 metres. 
Una de les pales dels vells aerogeneradors figura avui a l'entrada de Garriguella com a memorial del primer parc eòlic, amb dos monòlits de feldspat de Llançà que acullen sengles estrofes de mossèn Cinto i Josep M. de Sagarra. Segons l'estudiós verdaguerià Modest Prats, és precisament la panoràmica empordanesa que ofereix el Puig de la Malaveïna (104 m) el punt on potser Verdaguer es va inspirar per escriure durant la seva visita de Setmana Santa del 1860 el poema "L'Empordà", avui reproduït en fragment en un d'aquests monòlits. 
El parc eòlic del Puig Alt de Roses (490 m), a la muntanya del Pení, va ser desballestat el 2007, al cap de disset anys de donar voltes, per l'obsolescència d'una tecnologia en ràpida evolució i per la declaració de l’indret com a Parc Natural de Cap de Creus, sense possibilitat legal d’englobar aquesta mena d’equipaments. Avui no hi ha cap parc eòlic en activitat a les comarques gironines. 
Catalunya es troba a la cua en aquesta matèria (només el 0,48% de l’electricitat que consumeix prové d’aerogeneradors, pel 21% al conjunt d’Espanya). La tramuntana empordanesa també es troba a la cua, en comparació amb altres comarques catalanes. La gran majoria dels 17 parcs eòlics en funcionament a Catalunya s'han erigit a les terres de Tarragona i Lleida, a zones rurals feblement habitades. Els dos més grans són a la Serra de Rubió (entre els municipis de Rubió, Òdena i Castefollit del Boix, a la comarca de l'Anoia), i s Serra de Tallat (a Vallbona de les Monges i Blancafort, a cavall entre l'Urgell i les Garrigues). 
El govern de la Generalitat va aprovar el 2009 la instal.lació de mig centenar de parcs eòlics suplementaris, els més extensos dels quals s'havien de concentrar a la Terra Alta, per solventar en part l'endarreriment acumulat en potència instal.lada. En canvi Espanya s'ha convertit en el quart país del món en potència eòlica instal.lada (després de Xina, Alemanya i Estats Units), gràcies a l'activa participació de les grans companyies elèctriques en la seva producció i transport a través de la xarxa general, tot i que la tendència coneix davallades. 
Els molins de nova generació instal.lats el 2008 per Ecotècnia-Alstom al parc eòlic de la Collada, al Perelló (Baix Camp), eren en aquell moment els més alts d'Espanya. La potència de les turbines eòliques s'havia multiplicat per 120 en comparació amb la primera de Vilopriu de l’any 1984. Ara tenen 50 metres de longitud de cadascuna de les aspes i 140 metres d'alçada, que supera la del Big Ben de Londres (96,3 m) i s'equipara amb la de la Torre Agbar barcelonina (144 m). 
El professor Sergi Saladié, de la Universitat Rovira i Virgili, coordinador del Catàleg del Paisatge a les Terres de l'Ebre, manifestava arran d’aquella inauguració del 2008 que només el 2% dels beneficis de les instal.lacions reverteixen al territori i que l'únic criteri seguit per a concentra-les és el preu del sòl. La gent els anomena els "ventiladors". Un jubilat concloïa de forma lapidària el dia de la inauguració: "A ningú se li acudiria posar una torre Agbar al mig de la muntanya o un molí de vent a la plaça de les Glòries. També Marbella es va fer en nom del progrés…". 
Sigui com sigui, en la cursa de les noves tecnologies per a la producció d’electricitat Catalunya ha quedat al furgó de cua i la tramuntana empordanesa encara més. El 2009 set parcs eòlics van rebre autorització de la Generalitat a l'Empordà, però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va suspendre l’aplicació de l’acord degut al contenciós presentat per l’Associació Respectem l’Albera (ARA) i l’Associació Alt-Empordanesa per a l’Estudi i la Defensa de la Natura (AEDEN). Se sustentava en que no s’havia respectat la llei catalana d’avaluació ambiental, la qual exigeix un examen d’impacte global abans d’iniciar obres d’infraestructures, en funció de les directives europees en la matèria. 
La tramuntana empordanesa no serveix de res, de moment, en aquest aspecte concret. De l'altre cantó immediat de la frontera administrativa, el mateix vent genera la situació inversa.

0 comentaris:

Publica un comentari