21 d’oct. 2016

Els bancs de què serveixen, a part d’acumular beneficis i comprar favors


L’ofici de fer córrer els diners a comissió s’ha convertit en un conglomerat descomunal, una troca infinita. Els beneficis acumulats pels bancs els últims segles han servit per comprar una imatge de respectabilitat al vell i odiós ofici dels usurers. Les dimensions adquirides pel sector adjudiquen una impressió de complexitat tècnica al negoci tan simple de prestar diners a interès, multiplicat amb tota mena de variants que no alteren la simplicitat del mecanisme bàsic de l’especulació. La funció social dels bancs, basada en el finançament de l’economia real, la circulació del sistema de pagaments i
els dipòsits d’estalvi, ha arraconat gradualment altres organismes públics que podrien assegurar-la igualment.
Les trampes, fraus i delictes comesos a la xarxa financera de tals dimensions han arribat a trencar l’equilibri del sistema econòmic general. L’han decantat cap a la concentració de la riquesa en poques mans en detriment de les polítiques redistributives, de les mesures mínimament anivelladores de les desigualtats socials més estentòries. 
En teoria els governs democràtics i els organismes reguladors de l’Estat reequilibraven els excessos del mercat a través del control i la fiscalitat. La fiscalització i la fiscalitat han fallat, dintre d’una connivència incestuosa entre el sector públic i el sector privat que es pot anomenar corrupció, portes giratòries o delinqüència de coll blanc. La infiltració política i mediàtica del poder financer ha assolit cotes consolidades. 
La fallida del banc nord-americà d’inversions Lehman Brothers va destapar el 2008 una crisi mundial de les finances especulatives, amb desenllaç reconegut: els bancs que la van causar amb pràctiques corruptes i bombolles tramposes es van veure rescatats amb diners públics. A canvi els governs van retallar despeses en drets laborals i serveis públics. Avui l’1 % dels oligarques són més rics i més poderosos, i el 99 % dels ciutadans més pobres i més impotents. 
A Catalunya, la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada pel Parlament el maig de 2012, amb els vots de CiU i PP, obliga a satisfer en primer lloc els compromisos de la Generalitat amb els bancs i, si li queden diners, els altres contrets amb la resta de ciutadans. 
El repartiment del pes de la crisi no ha estat proporcional a les responsabilitats i les possibilitats de cada sector. S’ha pagat amb la retallada de les economies particulars i la protecció social, mentre el sistema financer continua nedant en la malformació de la seva opulència i els organismes internacionals continuen palesant les seves carències per fer front a la governança econòmica mundial. 
El rescat amb diners públics es va basar en la necessitat d’evitar la repercussió “sistèmica” de la fallida bancària, en el principi “Too big to fail” (“Massa gran per ensorrar-se”). No deixa de ser una formulació maquillada del vell refrany: “Si deus 1.000 € al banc tens un problema, si li’n deus 100 milions el banc té un problema”. 
Fa pocs dies s’ha divulgat que els tècnics del Banc d’Espanya van avisar en un informe enviat el 2011 al director general adjunt de Supervisió d’aquest organisme sobre la possible fallida de Bankia i el cost que tindria. L’informe va ser ignorat, Bankia va rebre l’autorització de cotitzar en Borsa i el 2012 va ser declarada en fallida, amb un cost de rescat amb diner públic der 22.424 milions d’euros. El director general adjunt que va decidir ignorar l’informe, Pedro Comín, es manté avui en el càrrec i ha estat ascendit a director general de Supervisió. 
Per posar un cas local, Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat el 2011 amb una aportació de diners públics de 13.221 milions d’euros. En aquell moment va declarar 1.335 milions de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Tot seguit va traspassar els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, va acomiadar 2.450 empleats i va declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. 
Dels diners públics injectats, només n’ha retornat 300 milions. L’entitat va ser comprada pel BBVA, sense que figurés entre les condicions de la venda regulada pel govern el retorn dels diners públics rebuts. El BVVA va anunciar que pensava prescindir de 2.000 empleats més de Catalunya Banc (46% de la plantilla) i rebaixar el sou als subsistents. 
Tots els membres del consell d’administració de Catalunya Banc, encapçalats pel president Narcís Serra i el director general Joan Todó, van ser imputats d’administració deslleial per la justícia l’any 2013, després de la denúncia presentada per la Fiscalia Anticorrupció sobre la base dels increments de sou que s’havien adjudicat mentre l’entitat rebia diners públics per evitar la fallida. El cas continua pendent de judici. 
Les ajudes als bancs en fallida amb diners dels contribuents han servit per reforçar l’oligopoli a Espanya dels cinc grans bancs (Santander, CaixaBank, BBVA, Sabadell i Popular). Des del 2008 han passat d’una quota de mercat en el crèdit del 46% al 67%. Preveuen assolir el 90% després de la desaparició de mig centenar d’entitats, 12.000 sucursals i 90.000 llocs de treball. 
El sector bancari no s’ha vist penalitzat pel comportament irresponsable o corrupte durant la bombolla financera i immobiliària. S’ha vist recompensat amb diners dels contribuents: 107.913 milions d’euros al conjunt d’Espanya, segons el Tribunal de Comptes, restats dels serveis públics retallats.
Les operacions de sanejament han servit per sanejar els beneficis, no els mecanismes per obtenir-los. El resultat dels mecanismes especulatius, la corrupció i la desigualtat es veu avalat per nombrosos estudis. Un dels escassos ingredients democràtics salvat d’aquesta crisi és la informació, potser perquè fins ara ha servit de poc enfront del saqueig. 
El curs de la civilització no ha estat res més que la lluita per sobreposar-se a la llei de la selva, per compensar la llei del més fort amb garanties a favor de la majoria. L’instrument bàsic del sufragi universal s’ha vist desviat, en alguns períodes més que en d’altres, cap a un exercici sense incidència suficient en el govern real dels poders fàctics que no ha elegit ningú, fortificats darrere la muralla dels diners i la falsa respectabilitat.

0 comentaris:

Publica un comentari