16 de set. 2017

Ha plogut, la vida canvia de to i de vestuari

Han arribat, finalment, les anhelades pluges que marquen cada setembre el final de la xafogor. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics, però el nostre rellotge climàtic és incapaç de renunciar als canvis d’estació que enyorem i celebrem quatre cops l’any. Som un país de roba d’hivern i de roba d’estiu perfectament diferenciades, un país de clima força estable que commemora cada equinocci com un tomb de l'any, gairebé un canvi de vida. Quan l’estiueig a la platja s’allargava fins mitjan setembre, concloïa amb una pluja puntual, acompanyada per llamps i trons sobreactuats. El cel de l’estiu s’ennegria de cop, tenebrós com al Bàltic. Deixava anar la tromba d’aigua damunt dels rius secs, la terra assedegada i la cremor adherida a la pell. El mar dels lleures innocents
o vagament arriscats es regirava d’un dia per l’altre contra la imatge juganera de l’estiu amb un cop de puny damunt del paisatge. Les onades cobraven de sobte una ampul.lositat desconeguda, un rabeig intractable.
El temporal de l’equinocci de tardor, la llevantada del rentabótes, anunciava el neguit del retorn a l’escola, la novetat del canvi de cicle. A algunes persones els feia basarda, altres ho vivíem com el repicó, la traca cordial d’aquell estiueig que no s’acabava fins que plovia teatralment i podíem jugar amb la pluja com ho havíem fet fins aleshores amb les onades curtes. 
Els pobles costaners es buidaven i entraven en una somnolència que durava molts mesos. Els autòctons pensaven, com al poema de Kavafis Esperant els bàrbars: “I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia”... 
Ara també vaig a la platja durant la fase desèrtica de la tardor i l’hivern, segurament perquè he trobat altres maneres esplèndides de jugar amb el mar. Visc a un últim pis, sota terrat. La pluja tamborineja al sostre de casa amb el soroll gras que ja trobava a faltar. Quan escolto des del llit al xarbot de les gotes a la teulada, la sonsònia ritmada em fa pensar en la prosa de Stendhal i m’entren unes ganes incontenibles de menjar choucroute. 
Veure ploure darrere la finestra pot ser un espectacle sumptuós, escoltar ploure des del llit un concert íntim de música antiga. Ja ho sé que a aquest país no sap ploure com a les terres atlàntiques, mica en mica durant dies, setmanes o mesos, amb una indiferència passiva, sostinguda, impecable. Aquí ho fa a batzegades o bé amb un comptagotes mig embussat. El glu-glu de l’aigua és al Mediterrani de raig molt irregular. 
Plou però plou poc, ja se sap. A mi simplement em meravella escoltar des del llit com plou, de nit o a primera hora del matí, de tant en tant. Intento situar-me en la mateixa longitud d‘ona que la pluja, acoblar-me al seu eco, parar atenció a les seves vocalitzacions per veure què tenen a dir. 
Això sí, prefereixo l’alternança pacífica del cel lívid amb la d'un raig de sol net, fresc, renovat. No hi ha hagut mai pluja que no escampi. Sobretot aquí, em dic. Probablement a la tarda podré acostar-me a la platja. M’agrada veure la gavardina al penja-robes.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada