29 de gen. 2018

Mossèn Ramon Roquer, el cinquè Ramon completament esborrat

El diari La Vanguardia manté cada diumenge dues o tres pàgines de la secció “Religió”, a les quals m’assabento de notícies sobre llunyanes corts celestials i també terrenals. Ahir ressenyava una conferència a l’Ateneu Barcelonès al voltant de les aportacions universals de l’església catalana, pronunciada pel sacerdot Jaume Aymar, director del setmanari Catalunya cristiana. El conferenciant va al.ludir al paper dels “quatre Ramons”: sant Ramon de Penyafort, el beat Ramon Llull, el seu deixeble Ramon Sibiuda i el frare jerònim Ramon Paner, un dels primers missioners al Nou Món. Em va fer pensar d’immediat en un cinquè, el prevere Ramon Roquer Vilarrasa (Ripoll 1901-Barcelona 1978), un dels capellans més influents entre la burgesia barcelonina de postguerra i avui més esborrat. Indagar i publicar la biografia de l’industrial i mecenes Albert Puig Palau em va obligar a empaitar laboriosament la del seu consiliari particular, mossèn
Roquer. A la tremebunda foto adjunta apareixen tots dos a la sortida d’un ofici solemne de la parròquia de la Concepció barcelonina.
Albert Puig Palau no era gens de missa, però a la postguerra calia cultivar totes les influències possibles i Roquer era un home molt ben connectat. Li agradava freqüentar els cercles del poder ciutadà i a aquests els abellia comptar entre les seves relacions amb un capellà jove, elegant, culte, dinàmic, comunicador i introduït. 
Salvador Pàniker qualifica a les seves memòries mossèn Roquer com “el filòsof català que aleshores tallava el bacallà” i el retrata: “Un tipus molt desconcertant, el mossèn: alt, ben plantat, intel.ligent, distingit, ràpid de ment, brillant de paraula, nul com a escriptor, excel.lent crític, amic dels influents, clarament neuròtic. Els seus íntims amics eren Julio Muñoz Ramonet, Albert Puig Palau i el doctor Puigvert: tres homes d’acció i multimilionaris, si no playboys”. 
Va estudiar el batxillerat a l’Institut Joan Maragall barceloní, on després seria professor de Filosofia fins a la jubilació. El 1934 ja va ser elegit degà de la junta de govern del Col.legi de Llicenciats en Filosofia i Lletres de Barcelona i als 34 anys va accedir a una càtedra de Filosofia de la UB.
Durant la Guerra Civil va ampliar estudis a Alemanya. El 1943 va ser un dels impulsors de la reanudació de l’activitat de Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a Barcelona. Va escriure el comentari setmanal sobre l’Evangeli a La Vanguardia durant prop de trenta anys, del 1947 al 1976. 
El seu principal paper no derivava dels càrrecs acadèmics, sinó de la intensa vida social entre l’alta burgesia del moment, la qual el va consagrar com a home d’enllaç amb el poder de la cúria, capaç alhora de no desentonar als seus salons. 
L’any 2006 em va acostar Déu i ajuda –vull dir repetides entrevistes al bisbat i al seminari— poder-ne documentar un mínim perfil per al llibre Tío Alberto: vida, secreto y fiesta de Alberto Puig Palau, escrit conjuntament amb el col.lega Jaume Fabre. El rastre de l’influent prevere Ramon Roquer s’havia esborrat del tot tres o quatre dècades després de la seva mort.

0 comentaris:

Publica un comentari