28 de set. 2018

El pes de les condecoracions oficials, un exemple personal

Em va sorprendre que a l’última tongada de condecorats amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat hi figurés un amic poc amant d’aquesta mena de medalles. Naturalment, vaig aprofitar per burxar-lo una mica. Em va contestar amb una sentència exculpatòria que François Mauriac havia deixat anar en circumstàncies semblants: “La Légion d’honneur, ça ne se demande pas, ça ne se refuse pas et ça ne se porte pas”. Vaig trobar acceptable l’elegància esquiva de la frase, encara que fes passar bou per bèstia grossa, i no el vaig agullonar més. Potser perquè durant la conversa vaig recordar que jo també havia acceptat anys enrere,
amb sentiments dividits, una condecoració del govern.
El 2013 havia fet donació al Servei Històric del cos de Mossos d’Esquadra d’una sèrie de documents personals que em va llegar el coronel Frederic Escofet, del qual en vaig escriure la biografia mentre tots dos residíem a Brussel.les. Les dependències del Servei Històric instal.lat a l’Escola de Policia de Catalunya a Mollet del Vallès i els seus responsables --el subsinspector i historiador Fèlix González Fraile i l’agent David Hidalgo-- m’havien fet bona impressió. Els documents del comandant del cos durant la República i la Guerra Civil estarien més aprofitats allí que a casa meva.
La donació va resultar més pomposa del que jo hauria desitjat. Va caldre signar un conveni amb el conseller d’Interior en persona, al seu despatx oficial, amb fotògraf i nota de premsa de la conselleria. A la sortida de l’acte protocolari, vaig anar a fer un cafè amb el subinspector González Fraile en uniforme de cerimònia (foto adjunta) i la conversa em va interessar més.
Poc després els receptors de la donació ho van voler agrair amb una carta que em notificava haver estat condecorat amb la Medalla de Bronze al Mèrit Policial “per les vostres aportacions professionals, que han suposat un augment de l’eficàcia i del prestigi d‘aquest cos”. Especificava que em seria imposada pel president de la Generalitat durant un lliurament col.lectiu arran del Dia de les Esquadres.
Això ja em va semblar excessiu i vaig declinar l’assistència. Els meus dos fills van reprovar severament aquell flirteig amb els agents de les forces repressives.
La capseta rebuda per missatger a casa contenia la medalla, de disseny molt convencional, així com una entendridora reducció per a l'ús de cada dia a la solapa, en forma de petita barreta decorada amb el distintiu blau i la senyera. El color negre del revestiment de la capseta ha contribuït a fer més visible l’acumulació de pols. 
Al seu domicili de Brussel.les el coronel Escofet tenia a una vitrina les condecoracions rebudes i els seus comentaris eren molt càustics cada vegada que hi passava per davant. Però les hi tenia. En definitiva, deu ser veritat allò de “La Légion d’honneur, ça ne se demande pas, ça ne se refuse pas et ça ne se porte pas”.

1 comentari:

  1. Xavier, molt interessant. Potser es la manera com ho expliques...

    ResponElimina