12 de nov. 2018

El confort d’un món de pluja fina, bicicletes i estudiants

La ciutat de Münster (310.000 habitants) no és de les més anomenades d'Alemanya. Això no obstant ostenta dos lideratges reconeguts: és la més plujosa del país i la que concentra proporcionalment més universitaris, entre els quals ara també el meu fill petit i la seva dona. Hi he anat aquest cap de setmana amb l’objectiu d’abraçar-los. Plovia, com per confirmar la vella dita popular: “O plou o toquen les campanes. Si les dues coses coincideixen, és diumenge”. Plovia a la manera discreta de Münster, una pluja lleu, venial, amiga fins allà on pot ser-ho. La xifra de dies de pluja concorda amb una
quantitat de precipitació relativament baixa. Plou sempre i plou poc, no pas a l’estil tropical ni amazònic. Hi plou d’una manera educada, relaxada, desenvolupada, com plou als països rics. La majoria de vianants ni es molesten a obrir el paraigua o alçar la caputxa de l’abric. Es deixen beneir, impàvids, per la constància de les quatre gotes innocents del salpasser.
La proporció d’universitaris es tradueix en l’abundància de molts milers de bicicletes. A l’hora d’aparcar-les a determinats punts de confluència del centre urbà poden representar un amuntegament difícil de creure i que aquí semblen gestionar amb la mateixa naturalitat que la pluja, sense incordi. 
La ciutat de Münster forma part de la Renània del Nord-Westfàlia i és recordada històricament per la Pau de Münster que s’hi va signar el 1648 per concloure unes guerres avui difícils d'explicar, però que en definitiva van suposar la reculada de l’ocupació de l’imperi espanyol. 
El centre històric medieval sembla reconstruït fa quatre dies amb pressupost modern i en realitat és exactament així, després dels devastadors bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. S’hi passeja igual que a un parc, un dels nombrosos parcs de la ciutat entapissats aquests dies pel daurat intens de les fulles mortes dels bedolls. 
La ciutat poc coneguda de Münster ha estat qualificada entre les millors per viure-hi potser precisament per això, pel protagonisme de la pluja enraonada, els bedolls centenaris i els estudiants carregats d’expectatives. El meu fill i la seva dona diuen que s’hi viu amb una satisfacció plena i relaxada. Tenen el seu despatx a un dels instituts especialitzats de la universitat, el seu laboratori i la seva caseta als afores. Hi he anat amb l’objectiu d’abraçar-los i descobrir un món.

0 comentaris:

Publica un comentari