9 de nov. 2018

Centenari del final de la Primera Guerra Mundial o la indecència

Aquest diumenge s’escau el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, Va conduir en només vint anys a la Segona, amb els mateixos protagonistes i una carnisseria augmentada: 30 milions de morts a una, cinquanta milions a l'altra. Les commemoracions oficials de reconciliació oculten aquests dies la realitat amb esforç. Els estrategs militars pensaven el 1914 que es tractaria d’un conflicte de pocs mesos, però les innovacions tècniques van transformar el “mode de producció” de la guerra en una matança sense precedents: artilleria pesada, carros de combat, bombardeigs aeris d’objectius civils, armes químiques... Només a la batalla de Verdun del 1916 s’hi van produir 300.000 soldats morts, a la del riu Somme el mateix any més de 400.000. La meitat de les víctimes mortals de la
Primera Guerra Mundial van ser civils. A la Segona ascendirien a dos terços.
Els partits socialistes europeus van tenir el 1914 una responsabilitat particular en l’acceptació d’anar a la guerra. Disposaven de molta influència entre treballadors i sindicats, però van optar per cedir davant del patriotisme interclassista que reclamaven les forces conservadores, l’enaltiment de la guerra com una qüestió d’amor a la pàtria i odi a l’enemic. 
Fernand Braudel apuntava a Gramàtica de civilitzacions: “Occident es trobava l’any 1914 al caire de la guerra igual com al caire del socialisme. Aquest segon estava a punt d’arribar al poder, de fabricar una Europa tan moderna o potser més que la d’ara. La guerra va arruïnar aquelles esperances en pocs dies, en poques hores”. 
La reunió de la Internacional Socialista celebrada a Brussel.les el 29 de juliol del 1914 encara es va oposar a la guerra imminent. Jean Jaurès va pujar a la tribuna per clamar: “Després de vint segles de cristianisme damunt dels pobles, després de cent anys del triomf dels principis dels drets de l’home, com és possible que milions d’homes es matin sense saber per què ni sense que ho sàpiguen els seus dirigents?”. 
Dos dies després Jaurès era assassinat a un cafè parisenc per un estudiant nacionalista. Una setmana abans de l’atemptat, el portaveu de l’extrema dreta Léon Daudet escrivia al diari L’Action Française: “No voldríem empènyer ningú a l’assassinat polític, però que el senyor Jaurès tremoli”. 
Mort Jaurès, l’esquerra va enviar milions de treballadors a matar milions de treballadors del país del costat com a carn de canó dels governs bel.ligerants, dels magnats enriquits amb la industrialització del conflicte i dels estats majors dels exèrcits delerosos de jugar a la guerra al llarg d’uns “senders de glòria” descrits amb eloqüència a la novel.la de Humphrey Cobb i a la pel.lícula de Stanley Kubrick que se’n derivaria, protagonitzada per Kirk Douglas. 
Espanya es va mantenir oficialment neutral. Els seus industrials van obtenir enormes beneficis dels subministraments als països en guerra que tenien la producció col.lapsada. Aquells guanys no van ser reinvertits en el teixit productiu ni en modernitzar l’administració de l’Estat. Això va conduir aquí a una lluita de classes encara més cruenta, a la dictadura de Primo de Rivera i finalment a la Guerra Civil, com ha subratllat fa poc l’historiador Borja de Riquer (“Els beneficis de la Gran Guerra”, La Vanguardia, 1-11-2018). 
Les insostenibles condicions que el Tractat de Versalles va imposar el 1918 al poble alemany vençut propiciarien la fallida de la república democràtica de Weimar i l’ascens del nazisme. Les elits alemanyes no van acceptar mai les condicions d’aquell tractat. Van tornar a la guerra només vint-i-dos anys després.

0 comentaris:

Publica un comentari