24 de març 2021

Quasi tots els bons restaurants són una història d’amor, com el Bo.TiC

El vailet Albert Sastregener (Ventalló, 1979) creia que volia ser cuiner i el seu pare el va col.locar sense gaire fe als quinze anys, per veure si li passava la dèria, a la cuina del restaurant tradicional Can Bech de Fontanilles. Tot seguit es va formar durant set anys a l’Escola d’Hostaleria de Girona mentre feia pràctiques a la cuina del Mas Pau de Figueres, l'Aliança d'Anglès, l'Àbac de Barcelona, el Roser II i el Molí de l'Escala, així com a Can Pipes de Mont-ràs, on va arribar a cap de cuina. La seva parella Cristina Torrent (Salt, 1982) treballava a Barcelona de dissenyadora de moda i els caps de setmana ajudava a un restaurant de l’Escala. No ho

tenien fàcil per coincidir. El 2007 es jubilava el xef de Can Pipes i tancava l’establiment. Aleshores l’Albert i la Cristina van fer un cop de cap. Van obrir el seu restaurant propi als afores de Corçà, un annex de l’antic Molí de la Torre. L’Albert tenia 27 anys, la Cristina 25 i a partir d’ara es podrien veure cada dia.
El van batejar amb el nom estrany de Bo.TiC, derivat de Bon Menjar i de Tito (com li deien els amics al jove cuiner) i Cristina. Tenia set taules i vint-i-quatre cadires, ampliables a l’estiu. Hi van rebre el 2010 la primera estrella Michelin.
El 2016 es van traslladar a l’actual ubicació d’una antiga fusteria de carruatges al centre de Corçà, on l’any passat van rebre la segona estrella Michelin. Van encarregar el disseny del nou local a la jove arquitecta Anna Sabrià Benito, especialitzada en restaurants i hotels: el Sant Roc de Calella de Palafrugell, el Casamar de Llafranc, el Simpson Mas Ses Vinyes a Esclanyà, l'Eixida a Peratallada, el Toc al Mar d’Aiguablava i l’Hostal Sa Tuna, guardonada amb el premi d’Arquitectura 2020 de les comarques gironines per l’hotel Can Liret de Palafrugell i d’Interiorisme per la cafeteria Buttercup de Girona.
L’Albert Sastregener i la Cristina Torrent encara es veuen cada dia entre les flamants parets del Bo.TiC. Ahir vaig anar a saludar-los i a dinar amb el pare de l’arquitecta, Martí Sabrià. Durant l’àpat em va semblar sentir l’alè d’aquella mena de sentiment que mou el cel i les estrelles, ni que sigui en règim de mini-dosis excelses.


0 comentaris:

Publica un comentari