He passat uns dies a Torí i m’he encantat amb els bancs de seure de la cèntrica Piazza San Carlo. Els bancs del carrer poden arribar a ser una de les peces més eminents i civilitzades del mobiliari urbà, una element d’afecte i alfabetisme de la vida en societat. Aquests han estat el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món per uns dies. Els delits del mapa mental i els somnis de reparació hi han trobat un encaix just amb la realitat. El plaer de seure-hi ha estat més fondo que el simple fet de reposar i els pensaments s’hi han harmonitzat en un misteriós estat de pau. No sempre valorem prou la grandesa d’aquests taulons a la intempèrie de l’espai públic. El meu soliloqui s’hi ha sentit condecorat per la vida de cada dia. Si tancava els
