Ja podem posar la paraula “cul” en un títol, ho fa La Vanguardia

Un titular a quatre columnes del diari La Vanguardia proclamava ahir: “Els humans tenen un cul gran i bonic dissenyat per... córrer”. Es tractava d’una ressenya del llibre acabat de publicar pel redactor científic del diari, Josep Corbella, titulat La meravellosa història del teu cos. Les funcions musculars dels glutis ja eren ben conegudes, la notícia es troba més aviat en l’ús per escrit de la paraula “cul” al titular d’un diari benpensant i la reivindicació de la seva bellesa. Puc certificar que fa poc temps això encara es descartava. Quan l’any 2000 vaig publicar el meu llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62), alguns van criticar l’ús explícit d'aquesta paraula en un títol literari i també, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Ho van considerar d’un gust discutible. Al llarg del llibre exposava la fascinació exercida per la capital de la Llombardia a partir del detonant narratiu del cul del monumental nu al.legòric en bronze de Napoleó, una

La rivalitat entre Bernini i Borromini a la Roma d’avui

Ningú no discutia la preeminència de Miquel Àngel, però havia mort el 1564 i els papes de Roma i la cort cardenalícia continuaven encarregant obres a mans plenes per culminar la gran capital barroca destinada a enlluernar els fidels i els infidels. Va arribar el moment de Bernini i Borromini, enfrontats. Podria semblar que Bernini va guanyar el duel: la columnata de la plaça de Sant Pere, el baldaquí serpentí de la basílica, els àngels monumentals del pont sobre el riu Tíber que hi condueix, la font del Tritó i la dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a l’església de Santa Maria della Vittoria, titllada amb raó de “l’espectacle eròtic més sorprenent

Ahir vam tornar a recórrer amb ulls fascinats el camí de ronda del Golfet

Ahir vam anar a recórrer el camí de ronda de Calella de Palafrugell al Golfet sense els incisos de la canícula, vull dir sense la fanfàrria i el pastitx humà de ple estiu. Amb la humilitat abocada a la glòria del paisatge de marina que caracteritza aquests camins, serpentegen entre les sinuositats de la costa i permeten viure a ple pulmó el somni de la vida lliure per una estona. Són les petites engrunes caigudes de la taula del festí urbanístic, convertides en joies del patrimoni natural. Fa dècades que els recorro amb una emoció creixent i un ritme de pas decreixent, sense recança dels temps accelerats, en una mena de processó personal expiatòria, joiosa i sostinguda. L’any 2009 els vaig dedicar a les pàgines d’El Periódico una sèrie estiuenca en 14 capítols, de

Record encès de Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

Ahir em van invitar a la inauguració de l’exposició fotogràfica retrospectiva de Xavier Miserachs a la Pedrera, comissariada per Laura Terré. L’any 2011 la família va cedir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després el MACBA obria la temporada amb una discutida exposició de fotos de Miserachs, que van retallar i descontextualitzar dintre de l’escenografia expositiva. La inaugurada ahir a la Pedrera posa àmpliament les coses al seu lloc.Vaig viatjar sovint amb Xavier Miserachs per elaborar els nostres llibres Les altres capitals (1989), Passeig de mar (1990) i Metros i metròpolis (1990). El primer ens va portar a Sant Petersburg quan encara es deia Leningrad, a Colònia, Milà i Montpeller. El segon per tota la costa catalana, del delta de l’Ebre a Cotlliure. El tercer ens va portar a fer la “volta al món en metro”, atès que vam descriure sobre el terreny els metros de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic DF, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. El millor de tots aquells viatges era la seva amistat, la seva conversa durant les hores vacants que ens deixava la feina a qualsevol

Tucídides va definir la democràcia i per això el reediten

Un editor em comenta que acaba d’encarregar una nova selecció argumentada de fragments de La guerra del Peloponès, de Tucídides. És una decisió sàvia i elemental, aplicada per editorials de molts països llegits. Es tracta d’un llibre fundacional de la cultura occidental que cada època ha valorat a la seva manera. Conté fragments cèlebres, per exemple l’oració pels soldats caiguts d’Atenes que l’historiador Tucídides posa en boca del governant Pèricles per pregonar l’invent atenenc de la democràcia: “Estimem la bellesa sense ostentació. Estimem el saber sense abandonar-nos a la comoditat. El nostre sistema polític s’anomena democràcia perquè no té com a objectiu l’administració dels interessos d’uns pocs, sinó els de la majoria”. La guerra del Peloponès va ser un conflicte entre Atenes i Esparta del 431 al 404 aC, posterior a la victòria d’aquestes dues ciutats coaligades contra l’invasor persa a la batalla de Salamina del 480 aC. Aquell tombant marcaria la consolidació de Grècia,

Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’”El quadern gris”

La primera frase d’alguns llibres s’ha convertit per a molts lectors en un autèntic detonador, igual que les primeres notes d’algunes simfonies són capaces d'evocar amb claredat immediata el que vindrà. És el cas d’arrencades literàries cèlebres com: “Digueu-me Ismael” (Moby Dick), “Durant molt temps me’n vaig anar al llit ben d’hora” (La recerca del temps perdut), “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família infeliç ho és a la seva manera” (Anna Karenina) o “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (Cien años de soledad). N’hi ha una altra, de la qual demà es compleix el centenari. Diu concretament: “1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. És l’arrencada aparentment gris del dietari El quadern gris, de Josep Pla, el dia que complia 21 anys. El número 1 que porta aquest llibre a la seva Obra Completa no és únicament ordinal, també cardinal, de preeminència dintre de la seva

Els dos fal.lus de la muralla d’Empúries, extramurs

La fal.locràcia no està ben vista en el discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura 35 cm, d'un dinamisme muscular esculpit en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida, però la forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a la muralla romana, apuntava l'any 1945: “Este detalle, como el tipo de paramento y estructura de los muros, e incluso ciertos falos apotropaicos toscos que se esculpieron en los sillares de la parte inferior de la muralla, uno de ellos al lado mismo de la puerta principal, nos denuncian una

Ahir era 22 de febrer i Antonio Machado no estava sol a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer. Per tant feia 77 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Vam anar a recordar-lo davant la seva tomba. Avui es fa còmodament en cotxe un pas de frontera que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. L’actual sepultura del poeta, a l’entrada del recinte, va ser sufragada per subscripció popular a França. S’ha convertit en un símbol de l‘exili republicà. També per això han fracassat els intents de repatriar la despulla. Al meu llibre Els últims dies de Machado, publicat el 2013, vaig exposar el camí del desterrament i la seva posteritat a Cotlliure. He acudit en moltes ocasions a la

Les grans llibreries de torn, els diumenges al centre de Milà

Diumenge vaig comprovar que el centre de Milà manté a ple funcionament, en un curt radi de 50 metres de distància, tres llibreries de gran superfície obertes els set dies de la setmana. Sota les arcades de la plaça del Duomo, el megastore Mondadori de cinc pisos, obert el 2007, amb 100.000 llibres en venda, bar, premsa discos, papereria, petita electrònica. A la veïna galeria comercial Vittorio Emanuele II, la llibreria Feltrinelli va ampliar-se el 2015 amb l’espai de l’antiga botiga de discos Ricordi. A la mateixa galeria, la vella llibreria Rizzoli va ser reformada el 2014 per convertir-se en una de les més boniques del món, dos anys abans que l’empresa editorial fos absorbida per la Mondadori de l’inevitable Silvio Berlusconi. Es tracta de tres llibreries

La nostra vella “osteria” milanesa no traeix ni ens abandona

Durant el temps que la meva filla gran Helena treballava a Milà, vaig aprofitar per conèixer una mica la ciutat per dintre i publicar el llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, 2000). Hi narrava la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del nu al.legòric de Napoleó, modelat pel cèlebre escultor Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera. Era un fil conductor narratiu del protagonisme de la bellesa en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. La meva filla va fer la petita foto de portada del llibre, i així consta als crèdits. Aleshores el restaurant milanès Posto di Conversazione (Osteria con cucina) ja ens atreia. Ara procurem tornar-hi sempre que se’ns presenta l’ocasió, com dissabte

La carxofa a ple rendiment del Llobregat, un jardí monumental

Ahir va deixar de fer el fred impertinent dels últims dies i es va imposar un càlid sol hivernal, de manera que vaig agafar el metro per anar a passejar a un dels millors jardins de la Barcelona metropolitana: els camps de carxofes estesos fins l’horitzó al delta del Llobregat. La parada “Cèntric” de la nova Línia 9 deixa a quatre passes del prodigi. Els camins de senderisme habilitats al Parc Agrari del Baix Llobregat faciliten una sensació d’allunyament al costat mateix de l’estació de metro. Permeten sortir dels escenaris fets a màquina i entrar a les clorofíl.liques terres baixes pageses, on l’aire lleuger, tònic i tibant de l’espai natural contrasta amb les pretensions desorbitades de la urbs. Caminar per aquest delta hortícola exulta el benestar actiu, estimula la gana, dilueix la migranya, higienitza l’esperit i tempera els neguits. La carxofa és una flor, la millor flor de l’hivern. Més exactament una poncella que encara no ha obert els pètals. Si els obrís contemplaríem una flor

Alguns cercles culturals encara no han descobert el Mediterrani

Em vaig alegrar en veure dissabte passat que el suplement cultural Babelia del diari El País dedicava dues pàgines a l’historiador anglès John Julius Norwich arran de la traducció al castellà de dos llibres seus. Després de llegir aquelles pàgines, no m’ho podia creure. El presentaven, lògicament, com a destacat divulgador sobre Bizanci i Venècia, però ometien  la seva condició d’historiador del Mediterrani en conjunt a través de la magna obra El Mediterráneo. Un mar de encuentros y conflictos entre civilizaciones, publicada el 2006 i traduïda al castellà el 2008, malgrat que el llibre va ser objecte d’una elogiosa ressenya al mateix

La Banyera de la Russa, melic secret del castell de Cap Roig

A les grans finques de la Costa Brava les diminutes construccions annexes dels embarcadors a flor d’aigua, inspirades en les antigues barraques per guardar els atuells de pesca, han assolit de vegades la gràcia natural, la modèstia orgullosa, l’elegància instintiva, la fortuna de l’emplaçament que els luxosos xalets de la casa mare no han sabut modelar. Dintre del fiord de la cala d’en Massoni, a la paret rocosa de llevant oposada a l’embarcador, hi subsisteix el prodigi natural de la Banyera de la Russa, un curt túnel del rocam que

Uns tangos de diumenge a la tarda amb la cantant Sandra Rehder

Dintre de la programació del festival Barnasants, ahir vaig anar a escoltar al Casinet d’Hostafrancs la cantant de tangos Sandra Rehder, acompanyada per Gustavo Battaglia (guitarra), Horacio Fumero (contrabaix) i Marcelo Mercadante (bandoneó). Presentava temes del seu últim disc Canción maleva, amb algunes aportacions de pròpia autoria. Un concert de tangos no és mai una experiència inofensiva, si estan ben interpretats. El gènere manté compromisos genètics amb els instruments expressius de precisió sobre la meteorologia humana, de manera que les figuracions sentimentals del tango s’estimen més la veritat nua i despentinada, encara que tremoli de fred, que no la banalitat transparent del clixé. Sandra Rehder els interpreta d’una manera acarnissada, turbulenta, quasi

Les novel.les que es venen per milions, el cas de Fred Vargas

Anys enrere, a Bèlgica, em va sorprendre l’èxit que tenien en la vida quotidiana del meu voltant les novel.les policíaques  del comissari Saint-Antonio. Tothom les llegia, contínuament. Tothom reia durant la lectura. M’hi vaig iniciar i ho vaig entendre. El llenguatge argòtic del comissari era divertit i comportava un punt de picant irreverència que aleshores no era tan habitual. L’autor francès, Frederic Dard, va publicar 175 títols de la sèrie entre 1949 i la seva mort l’any 2000. Va vendre’n 200 milions d’exemplars. Contemporanis seus de gènere literari com Agatha Christie i Georges Simenon van vendre 1.000 milions i 550 milions de les respectives

Al bosc del castell de Requesens només hi queda la cantina

Per aprofitar que aquí havia deixat de ploure i de nevar, ahir vam pujar a caminar i dinar a la misteriosa boscúria de Requesens, sota el cim emblanquinat del Puig Neulós. Feia fred i bufava tramuntana, però lluïa el sol. El veïnat de Requesens i el seu castell pertanyen al terme municipal de la Jonquera. Es troben allunyats d’aquest nucli urbà i només s'hi accedeix en cotxe des de Cantallops, a través dels 8 km d’una pista de terra en bones condicions. L’espectacular silueta neomedieval del castell és fruit de la reconstrucció del 1893 i les obres de manteniment iniciades el 2014. Es tracta d’una carcassa buida, igual com tots els altres castells d’aquesta zona fronterera o més enllà. El rendiment dels oficis bosquetans s’ha extingit. Del

Dia de l'Exili: al Coll d’Ares la Guerra Civil va durar tres dies més

L'any passat el govern de la Generalitat va declarar el 5 de febrer com a Dia Nacional de l'Exili i la Deportació i va convocar una concentració al municipi fronterer de la Vajol, des d'on van marxar cap el desterrament aquest dia precís del calendari els presidents de la República, de la Generalitat i del govern basc. Enguany la concentració serà aquest diumenge 11 de febrer a Prats de Molló, un altre municipi fronterer que va veure passar un dels èxodes humans més dramàtics de l’Europa contemporània, després que Franco guanyés la batalla de l’Ebre i entrés a Barcelona sense resistència el 26 de gener. La majoria dels 450.000 refugiats republicans en marxa cap a França (la meitat soldats, l’altra meitat civils) van passar per la via principal de la Jonquera i el

Els Jocs del Mediterrani a Tarragona no poden cometre més errors

La 28 edició dels Jocs del Mediterrani el juny vinent a Tarragona i les seves comarques, amb 4.000 esportistes internacionals, mereix tota la sort que fins ara no ha tingut, però el comitè organitzador no pot cometre més errors evitables. El seu president i alhora alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, escrivia dissabte passat al diari La Vanguardia un article per afirmar: “Han de ser i seran els Jocs de Tarragona, els Jocs del pont de la mar blava que evocava el poeta”. No, senyor Ballesteros, s’equivoca i ho fa per incultura. El pont de la mar blava no l’evocava cap poeta. És el títol de l’excel.lent llibre de viatges històrics damunt del rastre

El servei ferroviari fa figa, l'orgullós viaducte de Colera no

De vegades agafo el tren i baixo a l’estació de Colera, entre Llançà i Portbou, per anar a seure una estona a la filera d’humils bancs que s'entreveuen a escala diminuta a la part inferior de la foto. Són el mirador de l’obra d’enginyeria del viaducte del tren de França. Els bancs han estat col.locats pels serveis municipals sota mateix del ventre sonor del pont, sotmesos a la seva força de gravetat i al retruny del pas dels combois. El problema és que el trens que hi passen són cada dia més escassos. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó. La manca progressiva de connexions horàries entre

Un parc de xicrandes, una bona elecció a la plaça de les Glòries

La notícia ha arribat acompanyada per la simulació fotogràfica adjunta, que ja ho diu tot. Predominaran les xicrandes de flor violeta al parc urbà que aquest mes de març es comença a construir a la banda de muntanya de la martiritzada plaça de les Glòries, abans ocupada pels vells Encants. Amb un pressupost de 20 milions d’euros, les obres duraran un any. El disseny de nous parcs a la Barcelona durant els últims temps ha donat fruits molt diversos i caldrà veure el resultat d’aquest. L’elecció de les xicrandes és, de moment sobre el paper, un encert. No podrà ocultar tanmateix que la