16 de març 2018

Record encès de Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

Ahir em van invitar a la inauguració de l’exposició fotogràfica retrospectiva de Xavier Miserachs a la Pedrera, comissariada per Laura Terré. L’any 2011 la família va cedir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després el MACBA obria la temporada amb una discutida exposició de fotos de Miserachs, que van retallar i descontextualitzar dintre de l’escenografia expositiva. La inaugurada ahir a la Pedrera posa àmpliament les coses al seu lloc.Vaig viatjar sovint amb Xavier Miserachs per elaborar els nostres llibres Les altres capitals (1989), Passeig de mar (1990) i Metros i metròpolis (1990). El primer ens va portar a Sant Petersburg quan encara es deia Leningrad, a Colònia, Milà i Montpeller. El segon per tota la costa catalana, del delta de l’Ebre a Cotlliure. El tercer ens va portar a fer la “volta al món en metro”, atès que vam descriure sobre el terreny els metros de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic DF, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington. El millor de tots aquells viatges era la seva amistat, la seva conversa durant les hores vacants que ens deixava la feina a qualsevol
racó de món. Al seu costat vaig aprendre molt sobre dues agudeses importants: l’art de mirar i l’art de conversar.
Sempre fèiem la feina de cada viatge plegats, no pas cadascú per la seva banda, segurament perquè valoràvem la companyia. De vegades ell s’embadalia llarga estona davant d’un escenari que a mi m’inspirava poc i jo prenia paciència. Altres vegades passava a la inversa. Enyoro molt els viatges, la feina i les sobretaules amb Xavier Miserachs. 
Era un partidari confés del fotoperiodisme, poc amant de manipulacions artístiques de la fotografia. També era un amic de nombrosos amics. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 va convocar, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una saturnal d’aquells nombrosos amics a la platgeta de l’Illa Roja (Begur) per celebrar els seus 50 anys prop d’on vivia i d'on acostumava a banyar-se i prendre el sol. 
La recòndita Illa Roja és els dies d'estiu una platja nudista, les nits de la resta de l'any una platja nua. Va aconseguir que 500 persones congregades amb un vas de whisky als dits no desentonessin en un escenari natural de personalitat marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. 
El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la lluna que la presidia. Mentre hi deambulava amb el meu vas de whisky als dits i un punt d’incredulitat als ulls, em rendia a l’evidència que allò era el destil.l.lat de moltes amistats i moltes festes, en una síntesi que només ell podia aconseguir. Xavier Miserachs no va fer la foto d’aquella festa, però tots els assistents la tenim gravada a la retina i porta la seva rúbrica. 
Deu anys després, un dia de la Setmana Santa del 1998, mentre xerràvem a la seva casa d’Esclanyà (Begur), em va comunicar que li acabaven de diagnosticar un càncer de pulmó. Quatre mesos més tard celebràvem el seu funeral a la plaça d’Esclanyà.
Va voler que fos una altra festa d’amics al poble d’adopció, que tots tornéssim a tenir una copa als dits, que s’hi escoltés música de jazz i que només es pronunciessin alguns parlaments mesurats, entre els quals el meu tampoc no va escapar al mínim de llàgrimes que ell volia impedir. 
Avui l’afortunat camí de ronda litoral entre Calella de Palafrugell i Llafranc porta oficialment el seu nom. Per a mi també el porten la platgeta de l’Illa Roja i les fotos inoblidables que ara s’exposen a la Pedrera.

0 comentaris:

Publica un comentari