El cant dels ocells com ingredient de l’esmorzar de forquilla, copa i puro

De tant en tant una amiga matinera com jo m’invita a esmorzar de forquilla, copa i puro a la terrassa enjardinada de casa seva, a primera hora del matí, al nou Poblenou, ja sigui en la versió estiuenca que inclou el capbussó previ a la platja del davant quan encara no hi ha ningú o la versió hivernal al ressol manyac de l’aire lliure domèstic. És una gran cuinera i el desplegament de viandes acostuma a ser a exquisit, igual com els vins, els cafès i els licors. El cigar havà de la sobretaula me’l porto jo, ella hi posa el cendrer especialment dissenyat. A aquella primera hora del dia el silenci del barri permet escoltar més clarament els ocells, que

Enamoreu-vos, ni que sigui per uns dies, al roserar del parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al parc Cervantes barceloní i des d’aleshores acostumo a tornar-hi un cop l’any, per primavera. Deu mil rosers en flor a un jardí públic de Barcelona és el regal que brinda aquests dies el roserar del parc Cervantes, a l’extrem de la Diagonal que toca a Esplugues, un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat malgrat trobar-se encaixat entre denses vies de circulació com la Diagonal i els cinturons de ronda. El concurs internacional de roses noves que hi convoca des de fa tretze anys a aquestes dates de primavera l’Ajuntament barceloní no ha assolit l’anomenada d’altres grans cites europees com el Chelsea Flower Show a Londres, el festival internacional de jardins de Chaumont-sur-Loire a

Si el cul és de la Venus de Velázquez, té disculpa, honor i glòria

La col.lecció més nodrida de quadres de Velázquez es troba al Prado, però la seva “Venus del mirall” s’ha d’anar a contemplar a Londres (emportada pel duc de Wellington el 1806, després de les seves victòries a Espanya) o ara temporalment a París. El Grand Palais dedica una exposició a 54 quadres del pintor sevillà, la meitat de tota la producció de la seva vida. Es tracta de la primera monogràfica d’aquest artista a França i la primera gran retrospectiva dels últims 25 anys arreu del món. Més que pels blaus de les Immaculades, els porpres del papa Innocenci X o les tenebrors de la forja de Vulcà, hi he anat per retrobar la “Venus del mirall”, l’únic i magistral nu femení en l’obra pictòrica de Velázquez. El personatge mitològic de Venus és un dels més socorreguts en la història de la pintura, pel caràcter de deessa de l'amor i sobretot pel fet de permetre el nu femení en tot l’esplendor i satisfer d'aquesta manera els encàrrecs venals dels compradors. Una de les composicions més afortunades del Ticià és precisament el nu "Venus amb l'organista", al