La música del doctor Jordi Roch i el silenci dels segles

Cada mes d’agost el doctor Jordi Roch, que ens acaba de deixar, s’instal.lava al Motel Empordà de Figueres amb la seva senyora, l’equip directiu de la Schubertiada de Vilabertran i els artistes internacionals i crítics musicals que invitava a aquest festival d’estiu de lied i música de cambra que ell havia fundat el 1993, després de dirigir durant cinc dècades Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya. Era un savi amabilíssim. El dia de la foto adjunta se’m va acostar al menjador del Motel per dir-me que els seus fills li havien regalat el meu últim llibre i que la lectura li havia resultat tan entretinguda. Gràcies a ell, assistir als concerts de la Schubertíada de Vilabertran s’ha convertit en un tribut a les coses ben fetes. Des de 2016 comptava amb la

M'aturo al poblet de Sant Genís de Fontanes, en teoria pel romànic

Cadascú té les seves predileccions i quan pujo a Perpinyà m’agrada aturar-me al poblet residencial de Sant Genís de Fontanes, estacionar el cotxe i caminar plàcidament un parell o tres de carrers per reveure la llinda en marbre de Carrara del portal del monestir romànic, que ara és església parroquial. Es tracta de l’escultura romànica en baix relleu més antiga que es coneix amb la data inscrita a la pedra. La inscripció la situa l'any 24 del rei Robert II de França, per tant el 1019. El monestir va mantenir les propietats territorials durant llargs segles de feudalisme monàstic, el 1507 es va unir al de Montserrat i va plegar arran de la Revolució francesa de 1789. Com que els horaris francesos són particulars, encara que l’església sigui

Comiat de Luis Krauel a casa seva, amb el Canigó nevat de fons

L’advocat penalista i pintor Luis Krauel, mort fa pocs dies d'un càncer, va deixar dit que no volia funeral. Va decidir que es reunissin a casa seva, amb una copa i un aperitiu, els amics que no necessitàvem saber-ne l’adreça per arribar-hi. Ahir dissabte al migdia vam ser un centenar, malgrat no saber l’adreça de casa seva al poblet de Gaüses, que tothom pronuncia Güses. Des d’un punt de vista administratiu pertany al municipi veí de Vilopriu (Alt Empordà), en realitat és la república independent de Güses, amb una llarga llista d’estadants il.lustres. Hi vaig assistir en memòria dels dinars i els sopars que ell va cuinar-nos als amics durant llarg anys en aquesta casa i la pèrgola de la foto adjunta, fotografiats per la seva dona Carmina Vilaseca, periodista i fotògrafa que no vol sortir mai a les fotos. Dissabte tothom recordava els llegendaris arrossos amb bolets collits per ell mateix. Feia un dia fred i molt lluminós. Durant el trajecte em vaig aturar a contemplar