12 d’ag. 2022

Conservatori del Litoral, el més calent és a l’aigüera

La Generalitat ha incomplert la seva pròpia Llei de Protecció del Litoral que, en ser aprovada el 2020, establia la creació d'un Conservatori del Litoral abans d’un any. El director general de Polítiques de Muntanya i del Litoral, Ferran Miralles Sabadell, declara ara que encara no s’ha decidit si serà una institució autònoma com a França, un consorci amb altres administracions o una nova funció de l’Institut Català del Sòl o bé de l’Agència de la Natura de Catalunya. En qualsevol cas preveu que arrenqui l’activitat el 2023 amb un petit pressupost de 2,5 milions d'euros. A França el govern va crear el Conservatori del Litoral el 1975 per comprar finques costaneres disponibles, preservar-les i obrir-les al públic. Disposa d’un pressupost estatal de 60 milions

10 d’ag. 2022

No sabem ben bé si el Mediterrani és un mosaic o una amalgama

El Mediterrani és una regió geogràfica i un focus històric de primera densitat, però també una realitat molt fragmentada. La diversitat i la desigualtat al voltant de les seves reduïdes dimensions l’han convertit en un trencadís de nombroses tessel.les i ningú no sap ben bé si componen un mosaic o només una amalgama. Comunica tres dels sis continents del planeta, va ser el centre del món occidental i el bressol de múltiples civilitzacions: mesopotàmica, egípcia, cretenca, hebraica, fenícia, grega, romana, cartaginesa, bizantina, àrab, otomana, europea. També el focus originari de les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme, islam. L’estret de Gibraltar li evita les temibles borrasques atlàntiques i gaudeix d’un clima més benigne que moltes

8 d’ag. 2022

El porró s’ha vist condemnat sense judici, només amb prejudici

Durant llargs anys vaig mantenir el costum resistencial de demanar als restaurants rurals o costaners de fora de Barcelona si em podien servir el vi amb porró, fins que la proporció de cambrers forasters va començar a ser majoritària. No m’entenien i creien que els estava demanant un porro, sense accent. A alguns establiments ja em coneixien i guardaven un últim exemplar de porró per fer-me content. A mi m’alegrava visiblement d’utilitzar-lo, trobava que feia festa i que beure a galet d’aquell broc de gruix tan variable era una manera intel.ligent d’assaborir el vi i alegrar el ganyot.

5 d’ag. 2022

Carlos Gardel rejoveneix a l'últim disc de la cantant Inés Cuello

La cantant argentina Inés Cuello em fa arribar el seu tercer disc de tangos acabat d’editar, acompanyada pel Quinteto La Grela i dedicat a deu coneguts temes de Carlos Gardel. Es titula “Gardel” i només amb aquestes sis lletres en té ben bé prou. D'ençà la mort del cantant el 1925, les seves cançons han conegut un relleu generacional sostingut, una actualitat perenne. Inés Cuello enfronta el repte d’enregistrar de nou els temes més escoltats, la qual cosa assegura l’atractiu del repertori però també la desafia a posar-hi l’empremta de la pròpia aportació. Canta sobre segur i s’inclina pels arranjaments més melòdics. Fa reviure els tangos-cançó de l’última etapa de l’astre, marcada per la

3 d’ag. 2022

L’autora de moda Marta D. Riezu em cita dos cops, moltes gràcies

Totes les editorials somnien cada nit que troben un jove autora desconeguda que es converteix en tendència i els fa vendre de cop milers d’exemplars. De vegades els somnis esdevenen realitat, com en el cas de la terrassenca Marta D. Riezu, que ara viu al barri barceloní de Sant Antoni una vida “antiquada i tranquil.la” mentre s’atipa de vendre exemplars dels seus dos llibres La moda justa i Agua y jabón, apuntes sobre elegancia involuntaria, editats enguany pel segell Anagrama. A les pàgines del segon té la gentilesa de citar un parell de cops els meus escrits i el meu nom, cosa que sempre resulta agradable i reconforta l’ego dubitatiu. Reprodueix la meva elegia de l’invent de la pèrgola,  publicada al llibre Apologia de l’Empordà:

28 de jul. 2022

El cervell en exposició, l’últim continent que ens queda per descobrir

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acaba d’obrir fins l’11 de desembre una àmplia exposició sobre allò que ens fa humans, el cervell. Els primers Homo sapiens vam aparèixer fa tot just 150.000 anys (una nimietat en la història còsmica), quan un mamífer vertebrat de la família dels micos africans va començar a desenvolupar el cervell més que la resta d’animals. No vam prosperar per ser més forts ni més nombrosos que altres espècies, sinó per les habilitats de cognició d’un cervell més potent, capaç de generar curiositat, desig de saber, pensament i autoconsciència. Diuen que l’últim continent que ens queda per descobrir, l’última epopeia sense cartografiar és el cervell humà, la massa cavernosa d’un quilo i mig de pes continguda al crani. Sabem que es tracta d’una màquina de processar informació que suma milers de milions de neurones,

27 de jul. 2022

Racó secret de la badia de Polilles, gota viscuda del Mediterrani

Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani conté a la seva manera particular tot aquest mar. Més que un espai geogràfic, més i tot que el bressol històric del món occidental, es converteix en una manera de viure. Aquesta badia de Polilles, entre Portvendres i Cotlliure, amb les seves vinyes verdes vora el mar, també representa més que un espai geogràfic. És una de les meves gotes viscudes del Mediterrani, una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Definir, cenyir, explicar el caràcter del Mediterrani ha semblat tot sovint impossible per la superposició d’èpoques i cultures, per la quantitat d’estrats sedimentats damunt d’un mateix indret. També és cert que el localisme, la microhistòria i el mètode científic del periodisme no han gaudit per

25 de jul. 2022

Un any i mig després, la carretera del Coll de Banyuls continua miserablement tancada

Durant els anys de corresponsal a Barcelona del diari L’Indépendant em desplaçava amb freqüència a Perpinyà i vaig intimar una mica amb la psicologia particular de les forces de policia dels dos cantons de la frontera que la vigilen. Semblava que els molestés la lliure circulació de persones, establerta com un dret intra-europeu al Tractat de Schengen. El president Macron va visitar el post de la Jonquera-Pertús el 5 de novembre del 2020 i va comprometre’s a reforçar la vigilància per qüestions atribuïdes a la lluita antiterrorista i la immigració ilegal. L’1 de gener següent el govern francès prohibia la circulació a deu carreteres frontereres secundàries, del País Basc al Mediterrani, la majoria de les quals continuen tancades i barrades.

21 de jul. 2022

Josep Pla i André Gide, dos retorns de Rússia molt escèptics

L’estiu del 1925 Pla va fer una estada periodística de sis setmanes a Rússia, de la qual va escriure quaranta articles al diari La Publicitat i el llibre Rússia (Notícies de la URSS. Una enquesta periodística), publicat per Edicions Diana a Barcelona el desembre d'aquell mateix any. Va centrar-se a relatar «el que veu la persona desapassionada que viatja per Rússia», com anunciava al pròleg. La primera edició de cinc mil exemplars es va esgotar i se’n van fer cinc reedicions més, xifres molt elevades en català, encara que no puguin comparar-se amb els cent cinquanta mil exemplars que vendria André Gide a França el 1936 del seu Retour de l’URSS. O potser sí que es poden comparar, en proporció al

19 de jul. 2022

Els incendis s’apaguen a l’hivern, alguns ho saben

Prop del Baixador de Vallvidrera em vaig aturar ahir sota una pancarta que proclamava “Els incendis s’apaguen a l’hivern”, penjada des del mes de febrer (foto adjunta) per les associacions de veïns de la serra de Collserola, amb més raó que un sant. Les autoritats responsables no els han fet gaire cas, com salta de nou a la vista dramàticament aquests dies. Qualsevol gestor públic sap que el principal combat contra els incendis d’estiu es lliura als despatxos a l’hivern, però pocs recorden les flames l’endemà o l’estiu següent, fins que reapareixen amb una regularitat inversament proporcional a la qualitat de gestió del territori. A Catalunya un 62% de la

18 de jul. 2022

La pau a mitges del sepulcre del papes Borja a Roma

Els papes són enterrats habitualment al Vaticà, però no els dos papes valencians de la família Borja, Calixt III i Alexandre VI, que van enfrontar el segle XV la caiguda de Constantinoble, el “descobriment” d’Amèrica i la llegenda negra (amb motiu o sense) d'intrusos en la jerarquia romana. Continuen enterrats a una capella lateral de l’església romana de la corona d’Aragó (i ara de la corona espanyola) a Via di Monserrato, com si encara hi purguessin la gosadia que van representar. No deixa de ser una anomalia, dintre d’una llarga història vaticana que hi està molt acostumada. A sota mateix del sepulcre dels dos papes Borja s’hi va habilitar el del rei Alfons XIII, mort a l’exili romà el 1941 (les restes van ser trasllades solemnement a l’Escorial el 1980). La novel.la històrica dels papes Borja és acolorida i frondosa, a més de real o de vegades sobrepintada. Potser la síntesi més aclaridora l’oferia el periodista Lluís Bonada a la ressenya del llibre De València a Roma. Cartes triades dels Borja, que va editar el 1998 l’estudiós Miquel Batllori a l’editorial Quaderns

15 de jul. 2022

“Sa carretera veia” de Calella de Palafrugell, el meu camí de Damasc

Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella i Llafranc. Sempre em desvio per “sa carretera veia”, abans l’única i avui molt secundària. Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs era que les persones amb criteri anaven o venien de la vila per “sa carretera veia” com una elecció d’autenticitat, una fidelitat probablement inútil, una llibertat d’estil supèrflua però genuïna. Per a ells era una postura davant del temps. Els “veis” calellencs utilitzaven col.loquialment la parla salada i la “iodització” pròpia d’aquells que no tenen “paia a l’ui”, tot i que

14 de jul. 2022

El Motel Empordà de Figueres no suspèn res, al contrari

El diari digital Crónica Global publicava ahir una informació titulada “Suspende pagos Motel Empordà de Figueres” que per un moment va trasbalsar la meva llarga devoció per un dels establiments més consolidats del país. Això no obstant els titulars d’aquesta mena s’han d’examinar una mica més de prop, ni que sigui dintre dels límits de coneixement sobre l’estat de la butxaca de cadascú. D’entrada, el director Jaume Subirós em va dir que es tractava d’un concurs de creditors de continuïtat. Altres fonts jurídiques em van aclarir que la figura del concurs de creditors és anterior a la de suspensió de pagaments i serveix per protegir les empreses que tenen futur i passen per moments de manca de liquiditat. El jutge ha nomenat administrador

13 de jul. 2022

Motiu per embadalir-se a Roma sota una bandera espanyola

La molt catòlica corona espanyola era un dels principals aliats de la Santa Seu i va contribuir generosament a la reforma urbana barroca de Roma del segle XVII, escomesa pels papes com a símbol del seu prestigi. Això va fer que l’Estat espanyol sigui encara avui un important propietari immobiliari a la capital italiana. Entre les seves nombroses propietats destaca el Palazzo Spagna que dóna nom a la cèntrica Piazza Spagna, presidida per l’escalinata de Trinità dei Monti. Aturar-se sota la bandera del balcó i contemplar l’edifici representa una lliçó d’història de l’art i també d'història a seques. L’actual ambaixada espanyola davant la Santa Seu és un dels palaus barrocs destacats de la ciutat, aixecat a un punt afortunat, davant del qual el meu acompanyant i fotògraf Quim Curbet va saltar, sorprès: "Mira, la de l'estanc!". Se la considera la missió diplomàtica més antiga del món, oberta el 1480 pel rei Ferran el Catòlic. La remodelació del 1647 va ser obra del gran arquitecte i escultor Borromini. El seu rival Bernini hi té dos cotitzats bustos en marbre, que va esculpir als dinou anys. Velázquez va viure quatre anys entre aquestes parets i va pintar-hi La fragua de Vulcano. Giacomo Casanova hi va treballar

11 de jul. 2022

Les vergonyes amagades a l’exposició de Carracci al MNAC

El Prado i el MNAC van anunciar que presentarien en comú el 2017 una àmplia exposició del gran pintor italià del barroc Annibale Carracci, gràcies als frescos murals de l’artista que posseeixen totes dues institucions, procedents de la tristíssima peripècia de l’església romana de Santiago dels Espanyols en plena Piazza Navona. L’exposició, que no es va celebrar aleshores i ara acaba d’obrir al museu de Montjuïc, també hauria de servir per recordar la desídia que va portar a abandonar el temple de la corona de Castella a Roma i a l’apropiació de l’església de la corona aragonesa a la veïna Via di Monserrato. Era costum que cada país catòlic aixequés a Roma un temple cèntric com a

8 de jul. 2022

Torno a Empúries quan em sento pobre en bellesa o en història

Quan em sento pobre en bellesa o en història torno a Empúries, un nucli habitat des de molt abans de la nostra era. Sóc un mediterrani d'aquells que van ser colonitzats en primer lloc per altres mediterranis més avançats. A Empúries vam començar a fer-nos amb el món, a viure connectats en xarxa, a plantar cara i competir, a ser qui som, barrejats des d’aleshores com hereus distants d’aquells ibers, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Un jaciment arqueològic no és només una ruïna amb tiquet d’entrada, sinó el tou de tot allò que hem entès sobre la nostra història o que ens queda pendent d’entendre. Les ruïnes d’Empúries no m’han semblat mai mudes, sinó una energia que el vent remou per desafiar el jaciment oficial que fa capcinades

6 de jul. 2022

La mina de la mort i la vida del millor periodisme

En una mina de carbó del poble de l’Espà (Berguedà, al massís del Pedraforca, prop de Saldes i Gósol) hi van morir trenta-quatre miners en una explosió sobrevinguda el 10 d’abril del 1944, Dilluns de Pasqua. Continua sent l’accident més mortífer de la història de la mineria arreu d’Espanya. Si hi haguessin trobat la mort trenta-quatre aristòcrates, avui seria un fet històric. Només van ser trenta-quatre treballadors, de manera que el luctuós succés va quedar oblidat com un fatalitat entre tantes, banal, com qui diu estadística. Aquí és on intervé, vuitanta any després, el geni de l’autora Maria Favà per reconstruir l’episodi amb una vibració del tot actual i molts elements aleshores silenciats. El batec de la realitat, recuperada en el seus detalls i el seu context, s’encomana al lector al llarg d’un relat que no pot deixar de llegir fins al final. La nova col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres acaba d’estrenar-se amb la publicació d’aquest llibre La mina de la mort. No és cap novetat que la realitat supera tot sovint la ficció i, en aquest sentit, el millor periodisme de l’escola de Maria Favà s’equipara a armes iguals amb la millor literatura. El pròleg de Jaume Fabre se situa a la mateixa altura del text i proposa

4 de jul. 2022

Ingredient sentimental del gelat de vainilla al Rocambolesc gironí

Hi vaig sempre pel gelat de vainilla, malgrat totes les altres temptacions la botiga Rocambolesc de gelats per emportar, que el germà petit Jordi Roca del Celler de Can Roca i la seva dona Alejandra Rivas van obrir fa deu anys al carrer Santa Clara núm. 50 de Girona, al peu del cèntric pont de les Peixateries Velles. Hi vaig per aquest gelat en concret perquè ha recuperat amb esclat la noblesa d’una planta aromàtica que fins ara figurava entre les més edulcorades per la indústria. La vainilla s’ha convertit en un sabor genèric devaluat, sintètic, artificial, en franca caiguda de cotització, fins que aquesta gelateria li ha tornat la personalitat natural pròpia d’un dels sabors més evocadors de les delícies tropicals. La vainilla és una planta de la família de les orquídies, de conreu delicat, que abans provenia majoritàriament de Mèxic i avui de Madagascar, primer exportador mundial davant d’Indonèsia. A la gelateria Rocambolesc preparen el seu particular gelat de vainilla amb llet sencera, nata, sucre i vainilla natural en

2 de jul. 2022

L’escàndol creix: cap tren a partir d’ahir entre Cervera i Portbou

L’abandonament de la línia ferroviària de França ha arribat al límit, amb la confirmació per part de la companyia SNCF que a partir d’ahir cap tren francès dels que arriben a l’estació de Cervera de la Marenda no continua el trajecte com de costum fins a Portbou, per un litigi que oposa les companyies dels dos països. La SNCF ho atribueix "a la fi de les derogacions que Europa acordava a Espanya en matèria de noves obligacions reglamentàries". La RENFE no s’ha pronunciat de moment. Els usuaris dels trens arribats a Cervera tindran un autobús a la seva disposició per anar a Portbou i connectar amb la xarxa d'aquest cantó. La frontera que va protagonitzar el gran impacte de la connexió ferroviària internacional de passatgers i

1 de jul. 2022

Xavier Moret dedica ara un llibre de proximitat a l'illa de Mallorca

Xavier Moret és un dels escriptors de viatges més coneguts i ara acaba de dedicar un llibre de proximitat a l'illa de Mallorca, després dels altres que ha escrit sobre el Japó, Islàndia, Califòrnia, la Patagònia, Grècia, Armènia o el continent africà. Els viatges no sempre han de ser exòtics i alguns racons privilegiats es troben de vegades al costat de casa. El seu Mallorca, obert tot l’any (ed. Pòrtic) és un recorregut documentat i acompanyat per interlocutors locals ben triats, entre els quals Pep Mulet o Andreu Manresa. Sobre Mallorca se n’ha escrit molt i el treball de Moret té el mèrit afegit de l’actualitat sobre escenaris que han canviat sensiblement les últimes dècades. Cedeix poc espai a l’expansió literària personal, la capacitat d'adjetivació fulgurant de la mirada que dominava Josep Pla és un segell rar. Això no treu que Moret ofereix alguns morceaux de bravoure, alguns do de pit entre el cúmul d’informació. Tanca cada capítol amb una recepta contextualitzada de cuina mallorquina tradicional, per exemple la gloriosa Llengo amb