Racó secret de la badia de Polilles, gota viscuda del Mediterrani

Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani conté a la seva manera particular tot aquest mar. Més que un espai geogràfic, més i tot que el bressol històric del món occidental, es converteix en una manera de viure. Aquesta badia de Polilles, entre Portvendres i Cotlliure, amb les seves vinyes verdes vora el mar, també representa més que un espai geogràfic. És una de les meves gotes viscudes del Mediterrani, una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Definir, cenyir, explicar el caràcter del Mediterrani ha semblat tot sovint impossible per la superposició d’èpoques i cultures, per la quantitat d’estrats sedimentats damunt d’un mateix indret. També és cert que el localisme, la microhistòria i el mètode científic del periodisme no han gaudit per regla general de la més alta valoració. Sempre hi hagut oficis menors, temes menors, llocs menors, llibres menors... Però immers en un conjunt ampli, qualsevol gota individual continua sent-hi. A Polilles li trobo una bellesa austera, la senzillesa compromesa amb la realitat crítica, reflexiva i sentimental. La nuesa sense desbravar, la simplicitat complexa i tangible, es converteix en una grandesa, un artefacte orgànic, un monòleg que alguns dies es deixa compartir sense solemnitats i ens fa feliços.
Mantinc una conversa en curs entre el paratge i jo sobre la noció de força, delicadesa i civilització, posada en un espai dissociat que contrasta enfront d’altres escenaris litorals dominats per la pirotècnia i la gesticulació. Aquí les columnes gregues s’han esmicolat, les estàtues han estat enviades al museu i els autors clàssics a la biblioteca, però el mar encara té el mateix color de quan van arribar-hi els grecs. Eugeni d'Ors escrivia el 15 de juny del 1919 al seu Glosari: “Mig secret de l’art està en la disciplina de la mirada. L’altra meitat en la disciplina de l’oblit”.