15 de gen. 2012

La “targetada” de Cap d’Any

La pluja d’articles més o menys experts sobre la crisi financera occidental no hauria de restar espai al comentari aparentment més prosaic sobre les petites crisis financeres quotidianes que se’n deriven. Penso en la pujada de tarifes del transport públic barceloní a partir de l’1 de gener. La decisió de la Generalitat i l’Ajuntament en moments com l’actual d’augmentar el preu de la tarja d’abonament per damunt dels anys anteriors i per damunt de l’índex del cost de vida constitueix una opció política que revela una enorme insensibilitat. Mereix el qualificatiu de “targetada” amb
què ha estat acollida.
La tarja T-10, la més utilitzada de totes, puja un 12 % i el bitllet individual passa a costar 2 euros. L’augment acumulat de la T-10 des del 2001 es del 74 %, com ha calculat l’associació Promoció del Transport Públic (PTP). Es tracta de percentatges molt acusats, per no dir abusius, en un servei tan bàsic.
Per acabar-ho d’adobar, l’eloqüent decisió de les actuals majories de govern a la Generalitat i l’Ajuntament s’ha vist acompanyada per una baixada del 5 % en les taxes i impostos que graven l’ús del cotxe privat, l’encariment del 25 % del Bicing, la paralització de les inversions de construcció de la línia L-9 del metro i l’anunci de la reducció del servei nocturn a les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat. El paquet afavoreix el retorn a l’ús massiu del cotxe privat per part dels qui s’ho poden permetre, en detriment de la mobilitat i de la qualitat de l’aire urbà de la majoria.
Es tracta d’una d’una concepció privatitzadora del servei públic i d’una altra penalització de les rendes més baixes, que són les que paguen els ajustos més dolorosos malgrat disposar d’un marge de maniobra econòmic més reduït. La situació general i la demostrada per les estadístiques oficials del nostre àmbit més directe convertien el moment actual en propici per fer algun mínim de gest des del govern autonòmic i municipal, per exemple no pujar la tarja d’abonament del transport públic per damunt dels increments dels anys anteriors i per damunt de l’increment del cost de la vida. No haver-ho fet il.lustra una política de retallades que discrimina sistemàticament les franges socials que tenen menys responsabilitat en la situació i paguen el cost més elevat en proporció a les seves possibilitats.
El fet que la majoria social s’hagi mostrat electoralment molt disciplinada i fidel envers els partits que apliquen aquesta política ha portat els governs a creure que disposen d’un xec en blanc per seguir retallant, tal com demostren alegrement amb les seves decisions.

0 comentaris:

Publica un comentari