24 de febr. 2012

Evocació de Silvana Mangano i el "negro zumbón"

Jo era molt petit quan va començar a triomfar la sensualíssima bellesa de Silvana Mangano (a Itàlia pronuncien Màngano). Però aquestes coses deixen empremta, potser perquè després la vaig admirar de nou en altres papers de maduresa. En plena expansió del neorrealisme italià, la pel.lícula Anna volia repetir el 1951 l’èxit que el mateix trio d’actors format per la Mangano, Vittorio Gassmann i Ralf Vallone havia obtingut dos anys abans amb Riso amaro, del director Giuseppe de Santis, un drama social i romàntic sobre les treballadores dels arrossars de la plana del Po, el qual ja s’havia distingit per l’alt voltatge sexual del model de bellesa que encarnava la Mangano, festejada pel matatore Vittorio Gassmann. Amb els peus a l’aigua dels arrossars, ella tenia una mirada fascinadora, el bust empitonat sota el gersei i les cuixes enlluernadores. 
A la següent pel.lícula, dirigida per Alberto Lattuada, la jove novícia sor Anna veia arribar a l’hospital milanès on treballava el seu antic xicot --de nou Gassmann--, malferit en un accident de circulació. Aleshores rememorava la seva anterior vida disbauxada i donava entrada a l’escena del baião que ballava a la pista d’una sala de festes quan era cabaretera. La “moralitat” de l’argument va ajudar a que la pel.lícula fos autoritzada a Espanya, on la sensual Mangano va marcar època en l’imaginari eròtic, com a tot arreu. 
El baião era aleshores un ritme de moda al Brasil i el film va convertir “El negro zumbón” en el més famós a escala mundial. Havia estat escrit pel compositor italià de bandes sonores Armando Trovaioli. La veu de la Mangano va ser doblada en la interpretació per la cantant italiana Flo Sandon’s.
A continuació coneixeria incomptables versions discogràfiques a càrrec d'Amalia Rodrigues, Caterina Valente, Abbe Lane amb l’orquestra de Tito Puente, la instrumental de l’orquestra de Pérez Prado i, més modernament, la de l’orquestra nord-americana Pink Martini i la seva cantant China Forbes. La seqüència del baião d’Anna també va ser objecte, quaranta anys després, d’un entranyable homenatge cinematogràfic de Nani Moretti a Caro diario (1993). 
La lletra, interpretada a la pel.lícula en castellà, només té dues estrofes: 
Ya viene el negro zumbón 
bailando alegre el bayón, 
repica la zambomba 
y llama a la mujer. 
Tengo ganas de bailar el nuevo compás, 
dicen todos cuando me ven pasar: 
¿Chica, dónde vas?
¡Me voy a bailar el bayón! 
Silvana Mangano, nascuda el 1930 a Roma de pare italià i mare anglesa, havia estudiat dansa i als 16 anys va guanyar el concurs de bellesa Miss Roma. Va mantenir un primer idil.li amb Marcello Mastroiani, però als 19 anys es va casar amb el productor Dino de Laurentis. El marit va reorientar-la cap a papers allunyats de la intensitat eròtica del començament, basats a partir d’ara en un altra atracció de la bellesa madura. D’aquesta manera protagonitzaria films inoblidables com Edipo re (1967), Teorema (1968) i Decameró, de Pasolini; o Mort a Venècia (1970), Ludwig (1972) i Confidències (1974), de Visconti. Després només retornaria esporàdicament a la pantalla, en films com Dune, de David Lynch (1984), perquè el produïa la seva filla petita Rafaella De Laurentis, o Ojos negros, de Nikita Mikhalkov (1987), per retrobar en el paper de marit el seu idil.li de joventut Marcello Mastroiani, i d’aquesta manera tancar el cercle. 
Residia des del 1986 a Madrid al costat de la filla Francesca De Laurentis, casada amb José Antonio Escrivá, fill del director Vicente Escrivá. Hi va morir el 1989. Marcello Mastroianni va manifestar: “Silvana s’hauria d’haver quedat amb mi. Estàvem fets l’un per l’altre. Però aleshores jo no era ningú i ella tenia ambició. Es va casar per interès i no va ser feliç. Jo tampoc”.

0 comentaris:

Publica un comentari