29 de jul. 2013

Un cigar a l'ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc comprovat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord, que és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo cap a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al
primer cop d’ull. La major part de l’any es presenten com a esquelets rosegats pel salobre, però a finals de primavera les branques es permeten un cop de sang, floreixen i arriben a formar una capçada capaç d’oferir amable ombra ventilada a determinats bancs de seure del passeig del llogarret mariner empordanès.
Aquests bancs són el meu humil i particular paradís terrenal per fumar un havà Partagàs arran de mar, havent dinat o sopat el peix del dia a ca l’Adela. Es tracta d'un humil paradís terrenal desmarcat dels luxes de talonari, que a mi em refracten. Haver aconseguit que un espai públic arribi al caràcter d’humil paradís terrenal constitueix el mèrit en què tinc dipositada la meva complaença des de fa molts anys, malgrat els altibaixos registrats per l’indret i per mi mateix.
Tamariu és el melic del meu petit món, un lloc al qual puc sentir-me feliç sense més necessitat que un banyador, o de vegades ni això. Hi practico els meus rituals, els de l’estiu i els de l’hivern. Tots dos passen per la taula de ca l’Adela i requereixen un bagatge reduït: les ulleres de sol, la petaca d’havans i la llibreta d’apunts. 
Havent dinat o sopat surto al recollit passeig de mar, sec a un banc i encenc l’havà per tal de contemplar el fabulós espectacle del mar darrere la fumarola aromàtica de l’últim tabac elaborat a mà, de l’últim canut suaument hal.lucinògen encara legal. A l’hivern, els bancs disposats sota els tamarius de Tamariu deixen triomfar un sol acariciador, càlid, amistós. A l’estiu brinden una ombra orejada.
Durant l’horeta que dura el meu acte carnal amb el cigar Partagàs, veig passar i saludo alguns amics i coneguts, generalment els mateixos. Acostumen a fixar-se en el meu havà i en el meu bol.lígraf en acció, però ja no crec que se n’estranyin. Tots plegats formem part del paisatge que estimem. 
De vegades el meu cigar es troba en un estadi inicial que deu semblar ostentós, però si els amics i coneguts tornen a passar al cap d’una estona, el veuen transformat en burilla que continuo xuclant amb el mateix amor o potser més, davant la imminència del final de la nostra relació sentimental. Els amics i coneguts tot just passen. M’agrada que ens saludem, però l’interlocutor estable és el mar del davant, el qual no saluda ni parla, però s’expressa molt més que nosaltres. 
A l’estiu, quan el meu Partagàs s’extingeix sense remei, m’acosto poc a poc a l’aigua còncava de la cala i m’hi capbusso en un intercanvi de fluides carícies, amb una sensació clarament placentària, uterina. Després vaig a dormir el dinar o el sopar i, entre els efluvis fluorats del dentífric, somnio tots els somnis que he viscut al peu dels tamarius de Tamariu. El dia que em vagui pagar-me i dedicar més temps a un gran format Lusitània de Partagàs de 16,50 euros comprat a can Nisso en comptes d’un Super Partagàs de 5 euros, postser veuré la sirena i començaré a escriure una novel.la als peu dels tamarius de Tamariu.

0 comentaris:

Publica un comentari