5 d’oct. 2013

Inauguració de temporada amb rejovenida satisfacció a l’Arxipèlag de Perpinyà

Ahir divendres vaig assistir amb una rejovenida satisfacció a la inauguració de temporada del flamant teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà. No es devia a l’esdeveniment social ni a les originalitats constructives de l’arquitecte Jean Nouvel, sinó a l’obra programada. Algú ha tingut la bona pensada d’obrir la tercera temporada del gran equipament escènic perpinyanès amb la reposició de l’obra magna dels dos principals creadors rossellonesos del segle XX en llengua catalana: la cantata simfònico-coral O Món, amb lletra del poeta Jordi Pere Cerdà i música del cantant i compositor Jordi Barre, tot dos nascuts el 1920 i desapareguts el 2011, després de l’estrena d’aquest treball l’any 1996 en un altre
concert memorable celebrat a l’aire lliure al recinte del Camposanto, adjacent a la catedral, dintre del festival d’estiu perpinyanès.
Les dimensions desacostumades del repte van ser dirigides aleshores i també ara pel director d’orquestra Daniel Tosi i produïdes per Jon-Pere Lacombe. Ho ha resumit Jaume Queralt aquests dies d’una manera que jo no sabria millorar. El cronista perpinyanès i biògraf de Jordi Barre escriu: “Un va inventar el món, l’altre li va posar música, i tots dos amb Daniel Tosi i Jean-Pierre Lacombe ho converteixen en una magnífica cita d’aquesta ‘primavera d'hivern’. L’humanisme en emoció i en raó. L’humanisme en resistència. La poesia que desperta. O món”. 
El documentat Queralt hi afegeix allò que va declarar Jordi Pere Cerdà a propòsit del resultat de l’estrena de la cantata: “L’escriptura simfònica de Jordi Barre s’ha identificat amb la sinceritat del meu text poètic, el serveix a cada instant, a cada paraula, a cada silenci, el serveix fins i tot a cada respiració, la qual es converteix, si ens hi fixem, en el ritme i l’alè de l’obra”. 
Ahir vaig escoltar la reposició de gala de la cantata O Món amb una emoció continguda, vull dir continguda amb dificultat. Per a mi no era només un concert simfònico-coral, sinó el reconeixement de la talla de dos autors que alguns voldrien haver confinat a l’armari del localisme per la seva opció concreta i quotidiana a favor de la llengua catalana. Malgrat el reconeixement de què gaudia Jordi Pere Cerdà als cenacles literaris i l’enorme popularitat del cantant Jordi Barre al Rosselló francès, el grau d’autoestima del país i la pressió de cultures més àmplies els hauria volgut arraconar a un abast menor, a quatre versos ben girats i quatre cançonetes per afalagar les nostàlgiques arrels tribals del públic.
Amb la cantata O Món tots dos van demostrar la magnitud del seu lideratge, reconegut més d’hora o més tard, per més proporció o menys del seu propi poble. Ahir el teatre municipal de l’Arxipèlag va posar l’èmfasi institucional a una categoria artística que sempre hi havia estat. L’àrdua sentència de la posteritat engrandeix encara més des d’ahir la figura de Jordi Pere Cerdà i de Jordi Barre, a casa d’ells.

1 comentari:

  1. Caram, caram ! Ah ufanosa ressenya. Amb articles semblants si que el blat agafa espiga d'or i promet bon pà. Gràcies, senyor,

    ResponSuprimeix