17 de juny 2014

El dia i la nit de Copacabana poden ser l’espectacle més gran del món

Als hotels de Rio de Janeiro es paga suplement per les habitacions amb balcó sobre la platja de Copacabana. Molts dels clients que el paguen sense conèixer prèviament la ciutat s’estranyen del fet que es tracta d’una platja completament urbana, flanquejada per la cèntrica i sorollosa Avenida Atlàntica i pel concorregut passeig del Calçadao. Però si utilitzen el balcó amb un mínim d’esperit d’observació, aleshores viuen el privilegi de presenciar l’espectacle més gran del món, amb un programa molt variat segons les hores del dia i de la nit. L'Avinguda Atlàntica s’adapta al traçat sinuós de la platja de Copacabana amb les amples voreres del
famós Calçadão, la calçada que actua centre de gravetat de Rio. De bon matí el Calçadão es converteix en un gran gimnàs ciutadà a l'aire lliure, amb la quantitat de persones que hi fan exercici des de primera hora. A la tarda el mateix espai es transforma en bulevard de passejada. A la nit els mites es despullen amb una brutalitat agra i el top manta de la indústria zoològica hi desplega centaures perfumats, sirenes hormonades, embriacs comuns o de pas, pidolaires acartonats, pederastes irredents, aprenents de mafiós, donants de sang imprevistos i astròlegs sense cel, tots plegats sorpresos en algun punt erràtic entre l'amor i la mort, entre el sexe i les bales.
Al cap de poques hores, amb la sortida del sol, s'hi desperta el riu fresc del suc de mango acabat d'esprémer, els daus de papaia acabades d'encetar i el cafè acabat de moldre, però de nit allò que hi raja amb fluïdesa és la droga i la silicona, mentre les armes blanques i les negres reverberen al clar de lluna. Des del balcó sembla un joc i és una guerra. 
Sense abandonar el mateix balcó s’entén el paper de l'aigua a Rio: la platja, els llacs urbans, la pluja sobtada. Al país de l'estiu climàtic permanent, la tromba aquosa alterna en pocs minuts amb el sol radiant i el canvi produeix un baf d'ambre a l’atmosfera, un cel nacrat d'opal.lina. Cauen gotes del tamany d'un gra de raïm, cadascuna de les quals sembla un argument i és capaç de lliscar damunt la pell del transeünt com una anguila. Qualsevol xàfec trasbalsa el cel de cop, escenifica l'apocalipsi per una estona i deixa una olor de fang barrejat amb cervesa i gasolina. 
L'arquitecte carioca Oscar Niemeyer, reconegut mundialment com a mestre de la corba, relacionava l’especialitat amb les corbes corporals de les dones del país. Les seves memòries es titulaven As curvas do tempo. Als 98 anys encara mantenia l'estudi d'arquitectura obert a aquesta Avinguda Atlàntica, al costat dels seus fills i associats, amb els finestrals abocats a la platja de Copacabana. 
A una ciutat de corbes llegendàries, la més cèlebre és el perfil de la badia de Copacabana, una de les platges més reputades del món. La glòria de Copacabana, la seva imatge universal, no li ve donada només pel clima, la geografia, la sorra blanca de talc, les aigües blau turquesa o els cossos eburnis de revista il.lustrada, sinó pel volum d'urbanisme innovador que concentra. Aquí la conquesta de la platja no va consistir en la retrobada bucòlica amb un món primitiu de pescadors i mariners, sinó en una expansió urbana carregada de vocació de modernitat. 
El vell centre colonial de Rio va perdre el protagonisme enfront dels nous barris de la platja, convertits en símbols del desig social de progrés. La platja representava el dinamisme de la ciutat, la renovació, la internacionalització, l'àgora de la modernitat, el contrast amb el passat, l'alliberament del dogal històric, l'eufòria de futur. Aquest esperit va ser viscut pels carioques en banyador, bronzejats i orgullosos del culte al cos, entre papagais, tucans, flors tropicals, plantes carnoses, cocoters i aroma de guaiaba, però en ple centre urbà, a l'ombra dels gratacels i dels morros o turons de les faveles. 
La primera vegada que Rio va perforar un dels seus morros va ser per unir-se al mar obert, fora de la badia històrica de Guanabara. El Túnel Velho l'any 1892 i tot seguit el Tunel Novo el 1904 van esborrar la barrera del Morro da Babilônia, per arribar en tramvia elèctric fins les platges desertes, ocupades tan sols per petites fortificacions disseminades contra les invasions pirates del segle XVIII i per quatre palhoças o casots de pescadors. La platja de Copacabana va batre el primer rècord de públic un diumenge d'estiu del 1859. Un historiador hi va comptar 75 persones a la sorra, quan Rio tenia només 200.000 habitants. 
Fins aleshores els carioques no anaven a la platja. El bronzejat era un distintiu vulgar dels treballadors manuals. La gent educada es mostrava orgullosa de la pell com més blanca millor. La platja havia estat sempre una diversió dels pobres. Fins el dia que l'extravagant diva Sarah Bernhardt, que es trobava en gira d'actuacions a Rio, va ser vista durant hores seguides prenent el sol a la sorra. Era un fet absolutament inèdit entre persones honrades. 
A continuació hi van dibuixar els carrers. Seguint la nova moda burgesa europea dels banys de mar, els rics hi va començar a construir torres d'estiueig. La classe mitjana s'hi va apuntar amb els primers blocs d'apartaments. El 1906 es va obrir l'Avinguda Atlàntica, adaptada al traçat sinuós de la platja, amb les amples voreres que s'acabarien convertint en el famós Calçadao. Tota la gent benestant de Rio que podia es traslladava a viure a Copacabana, el barri de moda com a lloc de transformació de tendències. Avui la platja de Copacabana i l'adjacent de Leme sumen la més alta concentració d'hotels i apartaments de Llatinoamèrica, al llarg dels cinc quilòmetres de l'Avinguda Atlàntica. 
Les barraques de vuit faveles diferents s'aboquen damunt dels luxosos edificis de Copacabana. Esporàdicament colles de joves delinqüents baixen de les faveles i ataquen el capital turístic del Brasil amb robatoris i ganivetades a la sorra de la platja. Les ràzzies de l'arrastão o arrastões (amb el nom de la pesca d'arrossegada utilitzada pels antics pescadors) adopten la forma d'aparició sobtada d'un vol de llagostes, en grups de vint o trenta nois de les faveles que "pentinen" un sector de la platja i roben les possessions dels banyistes, abans de fugir i diluir-se pels voltants. 
Un pacte imperfecte estableix que, en general, els favelados no baixen a molestar els residents de l'asfalt i la policia no puja a molestar-los als morros. Però es produeixen excepcions. Aquestes excepcions són la punta de l'iceberg, la topada espasmòdica entre pobres i rics que comparteixen la ciutat, en sectors diferents però acostats. Rio no és una de les ciutats més violentes del món. 
De costum a la platja de Copacabana hi regna la calma. S'hi veuen alguns dels cossos més gloriosos del planeta, mentre l'observador xarrupa un côco gelado, tasta unes gambes a la brasa als xiringuitos arran de la sorra o bé, sense moure's de la tovallola, beu un limãozinho o una agua de côco servida pels venedors ambulants. De tant en tant passa algun agent en bermudes de la Tourist Police, el departament especial d'assistència al turista, acostumats a córrer descalços per la sorra i a parlar idiomes. Els quioscos de menjar serveixen durant les vint-i-quatre hores frango a passarinho (pollastre fregit), bolinho de bacalhau (croquetes de bacallà) i, per descomptat, aigua de coco, coco gelat i caipirinha. A l'altra banda del Calçadao s'hi despleguen centenars de bars i restaurants. 
Els diumenges tanquen una de les vies al trànsit per posar-la a disposició dels esportistes, corredors de jogging, ciclistes i patinadors. El 1985 hi van plantar els coqueiros, les palmeres que formen a la sorra petits oasis d'avara ombra. La gran quantitat d'esportistes, passejants, banyistes o badocs del Calçadao no arriba a igualar ni de lluny la de vehicles en sorollosa circulació, els autèntics protagonistes d'un passeig marítim convertit en via ràpida arran de platja, dintre de la tendència universal a la invasió de l'espai per part del cotxe, quan no s'hi posa aturador. A Rio les distàncies són llargues, el trànsit dens, la contaminació elevada i el transport públic precari. 
El punt d'orientació que utilitza tothom per identificar cada tram de la quilomètrica platja són els números dels postos de salvament, convertits en pedres miliars de la badia. Es tracta de petits edificis de tres plantes amb serveis públics per a banyistes i passejants. Designen cada barri més que cap altra indicació. A mitjans dels anys 80 van modernitzar-los i numerar-los de nou. El situat davant l'hotel Sol-Ipanema va passar a dir-se Posto 9, el Posto Nove més cèlebre de tots, com una marca genèrica. 
El disseny d’ones sinuoses de l'empedrat de les voreres que avui identifica el passeig marítim del Calçadao va ser obra el 1906 dels mosaistes, empedradors o calceteiros portuguesos, fet amb llambordes de calcita blanca i basalt negre. El dibuix del paviment no va ser aplicat amb l'actual ondulació pronunciada ni amb els actuals contorns delineats, fruit de l'ampliació del passeig de l’any 1971 per part de l'arquitecte Roberto Burle Marx, el paisatgista inventor de noves harmonies, un altre apassionat de la línia corba com el seu col.lega Oscar Niemeyer. 
Roberto Burle Marx ja havia dissenyat a Rio el gran parc de l'Aterro de Flamengo davant la badia de Guanabara. A Copacabana va ampliar la faixa de sorra de la platja amb terreny guanyat al mar, va augmentar l'amplada del passeig de vianants i les calçades de trànsit rodat, va col.locar grups d'arbres de floració alterna als espais que deixaven disponibles les nombroses servituds de pas dels garatges dels edificis i va decorar les voreres laterals amb motius inspirats en tatuatges indígenes. Però el principal encert de Burle Marx va ser tenir l'elegància i la humilitat de no pretendre canviar el vell disseny portuguès del paviment del Calçadao, sinó adoptar-lo i potenciar-lo. Avui és una de les seves obres més celebrades internacionalment, dintre d’un ampli catàleg de treballs d'urbanisme, arquitectura, disseny i enginyeria de jardins. 
La minoria d’amants d’aquesta ciutat que som matiners recalcitrants ens meravellem de la manera com el Calçadao es converteix cada dia a partir de les sis del matí en un gran gimnàs a l'aire lliure. L'ajuntament ha instal.lat aparells de gimnàs sota els cocoters i ha traçat damunt la sorra camps de futbol o voleibol, l'esport de moda d'ençà que el Brasil va guanyar la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona. De nit la platja es troba il.luminada per reflectors i la policia hi ronda de tant en tant, tot i que això no garanteix gran cosa. 
Aquesta platja ostenta diversos rècords mundials nocturns, per exemple el de concentracions humanes en dates assenyalades. Cada nit de Cap d'Any s'hi apleguen dos milions de persones, les quals cobreixen de flors i de minúscules barquetes amb espelmes la sorra vora el mar i el primer serrell d’onades per saludar Iemanjá, la reina de les aigües salades. Fan la festa i contemplen la queima de fogos, el castell de focs artificials al cel d'una de les badies més lluminoses del món. L'ajuntament munta grades per al show anual del reveillon. La gent hi acostuma a acudir vestida de blanc. 
També manté la plusmarca planetària d'assistents als concerts "mais grandes do mundo". El Llibre Guinness del Rècords li reconeix la primacia universal en matèria d'audicions multitudinàries, en les dues modalitats de concerts gratuïts (3'5 milions de persones al de Rod Stewart la nit de Cap d'Any del 1994 a Copacabana i 1'5 milions al dels Rolling Stones en vigílies del Carnaval del 2006), com també en la modalitat de concert amb entrada de pagament (184.000 localitats venudes per Paul McCartney el 1990 a l'estadi carioca de Maracanà). A l'instant mateix d'acabar aquests concerts, ja es venen les samarretes amb la data, el nom de l'artista i la frase "Eu fui" (Jo hi vaig ser). 
Copacabana també és, de nit, un centre mundial de prostitució destinada als turistes. De dia prolifera al Calçadao l'economia informal dels venedors ambulants. De nit hi apareix una altra populosa economia informal. S'hi produeix un dubtós relleu humà i recomanen no caminar vora la platja, on l'imperi de la llei fluctua per èpoques, segons l'interès i els mitjans que hi posen les autoritats. El dia i la nit de Copacabana, des de la tribuna del balcó amb suplement de l’hotel, poden ser l’espectacle més gran del món real.

0 comentaris:

Publica un comentari