18 de juny 2014

Les lletres esborrades de la cala d’Aigua-Xelida

L’any 1997 l'Agrupació Excursionista de Palafrugell va prendre la iniciativa de restaurar la font que raja del rocam, arran de mar, a la platgeta de ponent d’Aigua-Xelida i hi va afixar la placa de granit jaspiat que Josep Pla va dir que hi posaria, amb el seu epitafi del pescador conegut per l’Hermós. El salobre ha convertit les lletres gravades en pràcticament il.legibles. A l’adjacent platja gran, l’Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla hi van col.locar dues plaques metàl.liques més, una amb la cèlebre fotografia de l’escriptor al costat de l’Hermós a aquest exacte indret i l’altra amb una curta citació de la narració “Un viatge frustrat”. El salobre també les ha rosegades, però encara no tant com l’enrunada barraca comunal que
hi subsisteix, al contrafort de la qual hi van voler fer lluir les plaques commemoratives. La històrica barraca és de propietat municipal, però l’Ajuntament diu que l’ha de restaurar el Servei de Costes del ministeri, i viceversa. L’agost del 2005 una noia de 22 anys, Neus Casellas Carreras, la Neus de can Jordi (de la fleca Jordi de Palafrugell), encara va trobar la mort en estimbar-se mentre passejava a un tram de ferm defectuós, al caire del penya-segat, del camí de ronda entre Aigua-Xelida i cala Sorellera. Deu anys després, aquest punt fatídic del camí encara es trobava sense arreglar. 
Encaixada entre les parets del rocam i només accessible per terra a través de camins abruptes, la delícia entre pins d’Aigua-Xelida pertany al terme de Palafrugell, però ja forma part de la mola mineral del cap de Begur. Ofereix una dolçor accentuada, sense res de feréstega ni de salvatge. És una cala amb font d’aigua dolça a tall d’onades, un fet poc corrent del qual deriva el seu nom. Sempre havia estat lloc de trobada, a mitja dotzena de barraques diferents, de caçadors, pescadors i tapers, de colles de xefla i d’arrossada.
El botó, el gafet que corda la cala és el faralló (foraió o furió en llenguatge popular) d’Aigua-Xelida, format per dos esculls rocosos que afloren de la superfície de l’aigua i que posseeixen una parets immergides, travessades per un túnel natural, molt freqüentades pels submarinistes per contemplar els vestigis minvants de les branques de corall, els colors trèmuls de les gorgònies i la mirada furtiva d’alguna rascassa, alguna llagosta, algun nero o d’un vol assamfainat i càndid de julivies.
El reclau boscós d’Aigua-Xelida, encaixat entre la Punta d'es Banc i la Punta d'es Guard, voltat d’illots, coves, gorgues i xucladors, consta de tres platgetes. La de ponent rep el nom de platja de la Font, una font que l’Hermós hi va construir sumàriament a partir del doll que brolla de la roca. La del centre és la platja Gran --en realitat minúscula, però no tant com les dues altres adjacents--, al damunt de la qual hi tenia l’Hermós la seva barraca. La tercera és la platja petita d’Aigües Mortes o d’en Gotes, on vivia el seu únic veí a la barraca respectiva, que va rebatejar Xalet Xalat. Els dos habitants, enfrontats, formaven la república independent d’Aigua-Xelida. Emili Gotes Curet va ser el més longeu. Va morir una nit del 1949, al peu de la seva barca, a la sortida del bar Patxei de Tamariu, ofegat en un pam d’aigua, sense que ningú se n’adonés fins l’endemà al matí.
Aigua-Xelida és un petit món encara més a part que Tamariu i ha conservat el caràcter visceral, precís i essencial. El rocam aguileny i espatllut dels penya-segats té aquí una verticalitat flamígera, una coloratura encesa de carmí quasi carnal, un cromatisme impregnat de la rudesa de la llum mediterrània, és a dir, del color del sol. Algunes nits les estrelles hi parpellegen amb un mutisme golós que crida la dentada. Els temporals hi arriben de tant en tant com l’última ranera de l’aurícula i el ventrícul del mar.
Aigua-Xelida, encara avui, és a tots els efectes un jubilatori omphalos mundi, el pinyol, la polpa, el petit botí de glòria de la justícia poètica realment existent. En la veritat de la seva nuesa, conté tots els principis psicoactius del paisatge de marina brava, bressolats per l’antífona ritual de les regolfades més dolces de l’aire amansit, pel joguineig del rínxol del vent i el contrapunt del cargolí de l’onada, feta de vigor i tenacitat, de tendresa i pietat, del compàs de la vida lliure, de la grandesa i el misteri de la miniatura de l’aventura humana, del silenci infinit de la malenconia del món.
Això contrasta molt amb les fàtues sedes, els tuls, les randes, els brodats i les passamaneries, amb la litúrgia i la dissimulació, amb la fullaraca decorativa, amb les estridents tendències del mercat, la sacarina social, els babaus niquelats i els egregis trilers --en el sentit analògic i en el digital— que acostumen a poblar les localitats costeres veïnes, en especial durant la canícula i els ponts festius del calendari. A Aigua-Xelida això no passa. Aigua-Xelida continua sent un culte pagà, una il.lusió terrenal, un solo de la vida mateixa, l’exteriorització fugaç i propiciatòria d’un instant afortunat del sistema nerviós del món, un indret per treure a badar les competències emocionals de cadascú sense pressentiments ni processos deductius, o bé per fugir sense mirar enrere com fa la majoria. Aigua-Xelida és, també gràcies a Josep Pla, l’escenari mític de dos personatges reals com l’Hermós i en Gotes.
Sebastià Puig Barceló, l’Hermós, era nascut a Palafrugell el 6 de setembre del 1868. Analfabet (ell deia que era “alfabètic”) i alhora savi, conegut a tota la comarca i fins al Rosselló pel seu tarannà filosòfic i atrabiliari, era trenta anys més gran que Josep Pla. Els va unir una amistat desigual, fins a convertir-lo en un dels personatges populars més destacats de la seva literatura, en el somni de l’home primitiu, docte i lliure. És l’antiheroi protagonista de la narració “Un viatge frustrat”. O potser, ben mirat, n’és l’heroi. 
Deia Pla al volum Caps-i-puntes: “L’Hermós és un dels homes de més amenitat que he conegut en el curs de la vida. Era, és clar, una amenitat totalment popular, que de vegades embafava de tant popular que era. Sempre en tenia una per dir, sovint molt aguda. Era un home absolutament lliure sobre el qual s’havia produït el miracle de ser, al mateix temps, un criat perfecte. Aquesta combinació, que rarament es troba, és l’única forma de migrada felicitat que es pot trobar a la vida. L’ambivalència ben trobada... no es pot demanar més!”.
Les tres plaques col.locades a Aigua-Xellida, rosegades pel salobre i la manca de manteniment, ho mig recorden. 

0 comentaris:

Publica un comentari