4 de jul. 2014

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de
quadern i en senzill paper de diari. El 1943 Destino la va publicar en castellà, conjuntament a El Ampurdán y los ampurdaneses, tal com farà ara la col.lecció Josep Pla en versió original. El 1956 va reaparèixer en català a l’editorial Selecta, el 1985 a l’editorial Ausà de Sabadell i el 1993 a l’editorial Parsifal de Barcelona. 
Arran d’aquella penúltima reedició del 1993 vaig saltar sobre l’ocasió per escriure a la meva columna setmanal del suplement de Cultura del diari Avui: “Un dels exemplars més estimats de la meva biblioteca domèstica, formada al llarg de molts anys de llençar llibres i guardar només els que pot admetre l'espai limitat de què disposo a casa, no és ni tan sols un llibre, sinó un fulletó. Les pàgines del meu exemplar de la segona edició d’El meravellós desembarc dels grecs a Empúries es troben desballestades, esgrogueïdes, subratllades i anotades en lectures successives. Malgrat l'aspecte ronyós que ha acabat adoptant el fulletó, sempre l'he valorat com un petit tresor i per això celebro que hagi estat objecte d'una reedició en forma de llibre per part d'Edicions Parsifal de Barcelona. Encara celebro més que el professor de literatura i crític literari Ramon Pla i Arxé hagi dedicat a la reedició un article d'admiració retuda, una confessió valenta, una invitació sense embuts: ‘Si fa dies que no se sent satisfet de les seves lectures i té una certa sensació de desert literari, cregui'm, aturi’s en aquest text: és un oasi. Una barreja magistral de bon gust, de sornegueria, de sensualitat, de realisme i d'artifici: un dels millors productes literaris del Noucentisme’. 
“Doncs bé –continuava jo a la ressenya--, aquest producte literari ha estat vist molt sovint com una obra menor, marginal, una extravagància anecdòtica i pintoresca, fruit de la ploma d'un periodista estrafolari. L'autor ha estat considerat un vigatà levític (nascut a Vic i criat al seu seminari), reconvertit en empordanès abrandat i postís per aliança matrimonial amb una pubilla de Castelló d'Empúries. L'han retratat als seus llibres Josep Pla, Domènec Guansé, Nèstor Luján, Joan Guillamet, Jordi Pla o jo mateix. No hi fa res, Brunet continua sense formar part de la nòmina literària nacional. Va morir el 1956 perfectament "pobre i amargat". El món literari català conté el mateix grau de gasiveria que qualsevol altre. De tant en tant apareix una sagaç reedició d'alguna joia oblidada, un comentarista perspicaç s'adona del greuge persistent i proclama l'excel.lència de la troballa. Segurament els lectors com ara jo guarden calladament aquestes obres en edicions desballestades per l'ús, amb l’íntima sensació que ajuden a contrapesar les plúmbies edicions de prestigi gràcies a quatre senzills fulls de paper als quals la grandesa hi campa amb tot comfort” (Avui, 20-2-1994). 
La reedició del 1993 també va servir perquè el narrador i crític literari empordanès Vicenç Pagès Jordà tornés a treure el trabuc contra els que escrivim sobre l'Empordà sense ser-ne fills per dret de sang, per via genètica. Deia Pagès al seu comentari, escrit potser un dia en què havia encaixat algun disgust o que la tramuntana bufava a contrapèl: "Fuster va establir la proporció exacta en que l'Empordà apareix com a tema principal de la literatura catalana des de la Renaixença: un 30 % del total. D'aquest percentatge, una part no desdenyable ha estat escrita per autors no natius que s'han acostat amb reverència als tòpics més nauseabunds. El problema d'aquestes especulacions antropològiques és que el natiu que no és extravertit en la capa exterior -- posem per cas que no s'enfila a la taula per declamar epigrames truculents al segon carajillo-- és sospitós de lesa traïció als orígens i, en definitiva, d'impostura. És el preu de formar part d'una suposada reserva espiritual. Manuel Brunet (Vic 1889-Figueres 1956) va ser un periodista de tendència catòlica que, entre altres coses, es va entretenir a confegir unes pàgines de divertiment a l'entorn de l'Empordà, titulades El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, àmpliament elogiades pel seu amic i col.lega Josep Pla". 
Vicenç Pagès afegia que la visió idíl.lica de Brunet sobre l'Empordà només es pot defensar a efectes purament literaris, un cop convertida la comarca en "suburbi barceloní i quan ningú no sap els revolts que hi haurà de fer el TGV per no travessar cap camp de golf". També deia que el to d'auca del llibre de Brunet prefigura les aventures d'Astèrix, que reconverteix el mite de la sirena i el pastor en el mite del grec i la pagesa, tot i que amb el pas del temps "se li pot perdonar aquest enfocament parcial". Acabava demanant que es descompartissin d'una vegada els dos Empordans, el territori mític i el real: "Potser algú s'hauria de plantejar buscar una paraula nova per eliminar d'una vegada per sempre aquesta molesta confusió" (El Punt, 13-2-1994). 
Li vaig contestar a algun altre article i algun altre llibre que a mi m'agraden igual els dos Empordans, el seu i el meu, el literari i el real, Manuel Brunet i Vicenç Pagès. I em vaig declarar disposat a col.laborar a la recerca d'un nom diferent per a cadascun, sempre que sigui permès de compartir-los en coexistència pacífica. D'això fa vint anys i, si fos ara, polemitzaria menys amb Vicenç Pagès, sense trabucs, sobre l'Empordà real.
El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries és certament una narració bucòlica i pastoril, una Dafnis i Cloe de província. L'autor hi reprèn la popular llegenda fundacional empordanesa de la trobada del pastor i la sirena, i amb això munta la història de l'enamorament del Mariner grec acabat d'arribar i la jove nativa Tamariu. La munta bé, dintre d'uns paràmetres literaris que aporten allò que els arqueòlegs no sempre han estat capaços de mostrar: el paper dels sentiments en la història. La quantitat de pàgines escrites sobre Empúries van tocar per primer cop aquesta hipòtesi sentimental bàsica gràcies a la narració de Brunet, de la mà de la faula literària. 
Aquella narració del 1925 venia a omplir el buit de llegenda literària sobre Empúries al moment de més eufòria de les excavacions. L’aparició del llibre va gaudir del suport de la premsa barcelonina – a la qual treballava Brunet-- i en particular de Josep Pla. Carregant les tintes i portant l'argument cap el seu molí, escrivia el de Palafrugell: "Aquest llibre és curiós des de molts punts de vista. És un llibre d'història escrit prescindint de l'asfixiant --i fals-- peu forçat històric professoral –professional. El llibre de Brunet és un llibre d'història absolutament veritable, és a dir, antiprofessoral. Què representa --va dir Brunet-- el famós desembarcament dels grecs? Representa l'arribada de l'escultura, és a dir, de la sensualitat, de la cerebralitat, de la malícia. L'escultura és, per a ell, l'essència de la civilització del poble que arribava. Els grecs portaven escultures per a vendre, però alhora portaven uns ulls disposats a aprofitar-se de les escultures vivents que ja hi havia a l'Empordà. És natural que Brunet vegi el desembarcament com una xefla cerebral i sensual. És perfectament lògic i raonat" (Josep Pla: Retrats de passaport, 1970). 
En tot aquest context, reiterat des del 1925 per generacions successives, la pròxima reedició d’El meravellós desembarc dels grecs a Empúries a la col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona és una notícia literària digna de celebració.

0 comentaris:

Publica un comentari