8 d’ag. 2014

L’últim disc de Rocío Faks, pels porus meravellats de la música

Ahir vaig anar a escoltar el concert de la cantant Rocío Faks al bar musical barceloní Mandacarú. Vaig aprofitar per comprar el seu últim disc “De los días, los más lindos” dedicat al folklore argentí, un gènere riquíssim i renovat per les actuals generacions, també a Barcelona. La cantant va tenir l’amabilitat de demanar-me’n l’opinió un cop l’hagués escoltat i jo em vaig comprometre, potser de manera insensata, a donar-li-la. Alguns oficialistes deuen pensar que el folklore s’ha d’interpretar amb instruments tradicionals i amb una veu terrosa. Rocío Faks, en canvi, l’acosta al jazz. Això no tindria més importància si no fos per la qualitat del resultat. Qualsevol música es pot acostar a qualsevol altra i el mèrit no es troba en l’intent, sinó en la capacitat de meravellar inesperadament. L’excepcional vigència del folklore argentí no deriva només de l’elevat valor dels seus clàssics, sinó també i sobretot de l’aportació de les noves generacions. Una prova rutilant és aquest últim disc de Rocío Faks, argentina instal.lada a Barcelona des del 2003. Precipiteu-vos a escoltar-lo amb els porus de la ment oberts,
es troba a Spotify.
La disposició dels porus no és indiferent, perquè l’opció musical de Rocío Faks desconcerta el cànon assentat, abans de meravellar inesperadament. La seva veu no s’inscriu en aquella vella ortodòxia terrosa. Els arranjaments que primer desconcerten i tot seguit meravellen són del pianista menorquí Marc Mezquida i del contrabaix Paco Perera, amb Salvador Toscano i Gaddafi Núñez a la percussió, i la col.laboració especial d’Antonio Serrano a l’harmònica, que sona com el millor violí (s’hi va sumar el saxo de Gorka Benítez a algunes actuacions, al disc no). 
És possible que el disc alteri el ritme, l’harmonia i molts complements dels grans temes del repertori del folklore argentí (amb sàvies incorporacions d’algun autor uruguaià i cubà), com ja presagiava Rocío Faks a la reinterpretació de la “Zamba del laurel” incrustada al seu disc anterior “Everness”. El mèrit és precisament aquest, regirar-li les costures als grans temes i que el resultat no sigui només original o innovador, sinó tan atractiu o més que les versions conegudes. 
En música, com en quasi tot, la inacció, el quietisme, la passivitat o la retracció signifiquen la porta de la fossilització als museus del prestigi. Els canonistes penitencials, els convencionalistes cellajunts que circulen amb els llums curts i el dol d’Antígona, immunes al tic-tac del pas del temps i a les dimensions de l’aventura humana, només atents al rebot sord de la seva neurona bloquejada quan xoca amb les parets flonges del cànon, consideraran possiblement el treball de Rocío Faks i els de la seva generació con el d’uns rastaflautes, uns frikis extravagants. 
És clar, representen dues tendències musicals amb mapes i passions diferents. La primera té l’enteniment prim com el forat d’una guardiola i la sumptuositat morta de les estàtues de les esglésies, com una clova buida prodigiosament dibuixada per la naturalesa, però buida. La segona prefereix l’opció pertorbadora per damunt de la impertorbable, els plaers intensos de la mirada vital i alhora exigent.
Els grisos tenen tot sovint una gamma més àmplia que els blancs i els negres. Al capdavall, cadascú és fruit del que viu i del que somnia, de les plusvàlues i les minusvàlues del seu camí, dels nusos que el pas del temps i l’evolució de l’espècie han arribat a desfer o no. No es tracta d’una batalla tècnica, sinó del sistema nerviós de la creativitat musical o de la creativitat a seques. 
Els canonistes ortodoxos temen la innovació com si els clavessin una agulla al cor. Mantenen la versió assentada de les coses com qui acaricia les tecles d’ivori del piano, amb un alè líric preciosista, com si cada nota i cada paraula fos una llàgrima vessada, potser l’última. Veuen en els innovadors una desmesurada voluntat d’originalitat sense res de sòlid al darrere, no pas com una restitució de la justícia creativa, com un element indispensable de supervivència i regeneració dels secrets del cor humà, dels enigmes de la bellesa i el seu llenguatge per tal que la música continuï emetent radiació amb un talent i una passió renovats, una ànsia de coneixement inextingible. 
Alguns gèneres i alguns intèrprets apareixen com un element afortunat de la cadena de l’evolució musical, ingredients precisos que poblen en estat mol.lecular l’imaginari de la música, el seu misteri i la seva grandesa. Rocío Faks i el seu últim disc “De los días, los más lindos” són una vibració, una fibril.lació resplendent d’aquesta mena.

0 comentaris:

Publica un comentari