16 de set. 2014

Al temple de Venus de Cap Norfeu, com si el veiés

Allargo sempre que puc la visita a Atenes fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavíssimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria (…) Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”. Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig
enrunat, modest i bellíssim, un dels temples que per a mi mereixen més aquest nom entre els incomptables temples de tota mida i confessió escampats arreu del món. Aquest és el temple del meu món. Quan el rodejo lentament i observo les terres i el mar del voltant, em sembla cada vegada més que Cap Súnion és una rèplica conforme de Cap Norfeu, la subpenínsula amb personalitat pròpia que tanca el golf de Roses i obre la gran península del Cap de Creus.
Diversos autors romans (Estrabó al seu tractat Geografia, Pomponi Mela a l’obra De chorografia, Plini el Vell a Història natural, Claudi Ptolomeu a la seva Geografia) van deixar escrit que a aquests topants de navegació obligada en les rutes de l’època posseïen també un temple, concretament un Afrodision o temple a Venus, a la Venus Pirinea (la deesa grega Afrodita era la romana Venus). A diferència del temple de Posidó a Cap Súnion, el d’aquí no ha estat localitzat ni ningú s’hi ha esforçat gaire. Podria trobar-se a l’emplaçament de Sant Pere de Rodes, damunt l'ermità de Sant Sebastià de Cadaqués o de la de Consolació a Cotlliure, al voltant dels trofeus de Pompeu al Coll de Panissars (el Pertús) o a la localitat portuària rossellonesa de Portvendres (Portus Veneris, com ho poetitza Jacint Verdaguer a L’Atlàntida). 
No se’n sap res en concret, per tant puc continuar pensant amb llibertat de causa que l’Afrodision il.localitzat es trobava a Cap Norfeu. Josep Pla, que no va deixar cap tema per verd, establia a Guia de la Costa Brava: “Hi ha a la Costa Brava dos caps que al meu entendre mereixen grans barretades, si és possible amb barret de copa. Aquests són el de Begur i el de Norfeu. Tots dos són truculents i espectaculars, i d’altres de més importància geogràfica –el de Sant Sebastià [de Palafrugell] i el de Creus—no arriben a tenir la seva personalitat inconfusible”. 
Diumenge vaig anar amb una colla d’amics a rastrejar-la com qui diu pam a pam, però vaig comprovar que l’atractiu mític i també real de Cap Norfeu es troba més en la seva silueta alterosa des d’en mar que no pas sobre el terreny. En terra, l’ample llom de Cap Norfeu és un altilplà d’observació, un mascaró de proa, un bellveure apoteòsic del coster, no pas un jardí de les delícies (tot i que els botànics i els zoòlegs més fervents ho pensen). Hi subsisteix escapçat l’antic punt de guaita elevat de la Torre de Norfeu i la barraca de pedra seca dels Palauencs (dels antics pastors i vinyataires de Palau–saverdera). Res més.
A Norfeu tot és avui un garrigar sense misericòrdia, matollar d’argelaga, gatosa, romaní, farigola, coscoll i estepa blanca. A la primavera hi creix algun lliri rústec, a l’hivern algun narcís vivaç. Des de Punta Prima s’admira de lluny la meravella robinsoniana de Cala Jóncols i la Punta de la Figuera, en l’altra direcció Cala Pelosa i Cala Montjoi, fins a la Punta Falconera. En terra, però, tot és pelat. A Cap Norfeu la veritable terra és el mar. 
No només no s’ha intentat buscar de manera una mica resolutiva l’emplaçament de l’antic temple de Venus esmentat repetidament pels autors romans, tampoc no s’ha tret cap profit poètic al nom de N’Orfeu, basat en la llegenda del déu grec de la música, el que dóna nom a tots els orfeons. A altres contrades ha donat peu al congeut poema de Shelley Orpheus, als Sonets a Orfeu de Rilke, a l’obra de teatre i pel.lícula de Jean Cocteau Orphée, al premiat film franco-brasiler Orfeu Negro i la seva cèlebre banda sonora. 
A Catalunya, per contra, amb prou feines la llegenda d’Orfeu com a origen del nom d’aquest afortunat accident geogràfic va ser elaborada, sense gaire ressò, per Rómulo Sans al seu llibre del 1949 El Ampurdán en el siglo XIX. L’evoquen molt de passada Pere Coromines a Les gràcies de l’Empordà i Carles Fages de Climent al poema èpic Somni de Cap de Creus. Encara sort del professor Jordi Llovet al seu estudi “El mite d’Orfeu i la literatura i en la música”, al llibre del 1990 El sentit i la forma, tot i que sense relació directa amb aquest indret majestuós i les seves ressonàncies. 
Sobre el terreny només matolls, estepa, llentiscle, garric i la idea irrenunciable d’aquell Afrodision que no es veu, però hi és.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada