29 de des. 2014

El Louvre es renova amb agilitat per no morir d’èxit

Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, l’establiment sumava 2,7 milions de visitants anuals. Avui els ha quatriplicat fins als 9,5 milions i les cues per entrar comencen a ser un problema. Els responsables acaben d’anunciar que remodelaran tot l’accés (sense tocar la piràmide) amb un pressupost de 53 milions d’euros finançats pel museu mateix, procedents dels 965 milions que paga com a franquícia la sucursal de nou ric en construcció a l’emirat àrab d’Abu Dhabi. La iniciativa ha estat del director des de l’any 2013 del Louvre, Jean-Luc Martínez, historiador de l’art nascut a París fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat va declarar:
“Vinc d’un ambient modest. La meva mare era portera i el meu pare carter. Ho dec tot a l’escola de la República”.
Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic "d’anar de museus" inevitablement quan es visita una ciutat, com si formés part insortejable del circuit establert. Jo no ho faig. Generalment només torno als museus si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual torno sempre, invariablement, amb motiu o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions és un espectacle en ell mateix i una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del Louvre es renova contínuament amb envejable dinamisme. 
De bon matí acudeixo a fer la cua abans que no obri les portes, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc i regna una temperatura impertinent, de manera que al moment d’entrar experimento una satisfacció guanyada amb una mica esforç i per tant doblement gratificant. Faig un cop d’ull de passada a la Victòria de Samotràcia, a la Venus de Milo i a la Gioconda, però em fixo més en les dues coses del Louvre que m’hi fan tornar: el ballet dels visitants fascinats i, sobretot, la vista a l’exterior que ofereixen les finestres de l’antic palau reial.
Els finestrals abocats a l’aire lliure dels jardins de les Tulleries són l’obra d’art que em commou més de tot el museu. Els 200 milions d’euros de pressupost anual del Louvre (100 de l’Estat francès i 100 d’ingressos propis i mecenatge) inclouen el manteniment dels jardins de les Tulleries, que per a mi són la seva peça mestra. 
París no s’ha resignat a saldar la grandeur a la primera escomesa de la moda nord-americana. Durant la dècada dels 70 es va treure de la màniga el Centre Beaubourg i el complex dels Halles, museu i galeria comercial de nova generació que calia haver recorregut per estar al dia. La dècada socialista dels 80 i el llarg mandat presidencial de Mitterrand fins el 1995 va multiplicar aquella mateixa política, gràcies a la febre constructora de nous monuments per salvar airosament la impressió de déjà vu, tot abocant pressupostos de l'Estat a l'objectiu de mantenir-se com a primera potència de visitants. 
Calia que cada un trobés nous punts d'atracció al costat de l'envellida evocació del seu bateig parisenc d’anys enrere, viscut a les aigües del Sena com si fossin les del Jordà. Tothom havia repetit ja moltes vegades el trajecte meravellat a bord dels bateau-mouche i tenia el Louvre molt vist. París ja no era una assignatura pendent ni una descoberta. Donàvem la capital francesa per sabuda i ens decantàvem cap a altres descobertes. 
Avui la novetat torna a arrossegar cap a molts atractius parisencs renovats, encara que a la primera oportunitat alguns d’aquells vells amants ens escapem de la cua per tornar a recórrer com d'amagat el Jardí del Luxemburg, passejar pels molls del Sena, sentir de nit les nostres passes a la Place des Vosges i esmorzar croissants chez Flore. També a París ens van ensenyar que la nostàlgia és un error.

0 comentaris:

Publica un comentari