7 de febr. 2015

Alegria i caràcter dels ametllers en flor, ahir al matí a Llers

Ahir al matí vaig anar a voltar a Llers, prop de Figueres, pel plaer de contemplar el vestit de núvia dels ametllers florits en plena fredorada, com una amabilitat insolent de la naturalesa enfront del rictus dels altres arbres esfullats i la terra erta. Els vells i retorcits ametllers anuncien amb precocitat la primavera espurnejant quan l’hivern fa el ple, com un recordatori lluminós dels mecanismes interns del cicle biològic, de la reviviscència que cova dins l’aparent agonia hivernal. La neu vegetal de la seva flor desplega l’art d’anar contracorrent per avançar-se. L’ametller necessita el fred per tornar a florir, l’hivern li retorna la vida. La delicadesa dels pètals, del blanc més pur al rosat, contrapunteja els terrosos sementers muts. També és
cert que la flor de l’ametller pot pagar molt cara la seva bellesa impacient i la presència d'ànim, la seva celebració vitalista i el conjur de la mort, si es produeixen gelades tardanes. Anar per lliure sempre ha tingut un preu.
El problema és que d’ametllers en queden cada vegada menys, condemnats a la decadència perquè les ametlles resulten més “competitives” quan venen del Marroc, de Turquia o de Califòrnia. Els ametllers que vaig anar a acariciar amb la mirada ahir a la garriga de Llers són uns supervivents. No deixa de ser un mèrit més de la dolçor que produeix de vegades el secà auster. 
A altres contrades encara hi ha nuclis de plantacions, per exemple a terres lleidatanes d’Agramunt (per als torrons). A Mallorca eren quasi un monocultiu, s’hi havien comptat fins a 7 milions d’exemplars, dels quals en sobreviuen menys de la meitat, tot sovint amb les ametlles de l’any anterior a l’arbre. 
A la ciutat siciliana d’Agrigent, entre els temples grecs encara drets, celebren del 12 al 22 d’aquest mes de febrer la 70 edició de la Sagra del Mandorlo in Fiore, una cita de grans dimensions en diferents aspectes sumats. 
A Barcelona la festa de l'ametller florit se celebra cada any des del 1924 davant de la tomba del poeta Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi el segon diumenge de febrer (enguany el diumenge 10, a les 12h), per honorar els seus coneguts versos: “A mig aire de la serra veig un ametller florit. Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit! Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents… No ets encara el millor temps pro en tens tota l’alegria”. 
De l’ametller s’aprofitava quasi tot: les clovelles de l’ametlla per a la calefacció (ara se’n diu biomassa combustible) i la llenya del tronc a les llars del foc. L’oli d’ametlla posseïa propietats medicinals i cosmètiques, se’l considerava laxant, emol.lient, hidratant, cicatritzant, suavitzant i calmant. Se’n feien llets, orxates, gelats i deliciosos gatós. La primícia dels ametllons verds --tendres, àcids, indigestos--, esclovellats amb l’ajuda d’una pedra sota l’arbre mateix, tenia l’atracció afegit del plaer furtiu. Els poetes i els fotògrafs havien fet dels ametllers en flor un leit-motiv freqüent, però actualment ni això. 
M’agrada anar a veure els ametllers en flor, com un homenatge a la bellesa de les coses. Aquests dies acostumo a recordar un passatge de l’obra d’Albert Camus, a la narració titulada “Els ametllers”: “Quan jo vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, en una sola nit freda i pura de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. Em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents del mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobem implicats, cal tenir molt present, sobretot, la força de caràcter. No parlo d’aquella que a les tribunes electorals acompanya les celles arrufades i les amenaces, sinó la que aguanta tots els vents del mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, fa germinar el fruit”.

0 comentaris:

Publica un comentari