9 de febr. 2015

Al mamut de la Ciutadella li ha sorgit competència inesperada

Quan de petit els meus pares volien fer una sortida dominical em portaven al parque, que era com designaven en perfecte català el recinte de la Ciutadella, convertit als meus ulls en el jardí de les meravelles per la il.lusió de passejar amb ells i per la varietat de racons exòtics que oferia aquell recinte. S’obstinaven a mostrar-me l’estàtua del Desconsol, de Josep Llimona, davant la qual quedaven extasiats com si es tractés de l'encarnació de la bellesa. A mi em semblava avorridíssima, igual com el llac tan lànguid i la cascada wagneriana que inspirava mitja por. La meva destinació predilecta, a corredisses, era el mamut, sobretot perquè podia tocar-lo (“Nen, tens la vista als dits!”) i enfilar’m-hi sense perill que el temible gegant
s’hi tornés. Era un mamut a peu pla, bonhomiós, palpable, acostat. Va ser instal.lat el 1907 i imagino que ja havia format part de la infantesa dels meus pares.
La bèstia antediluviana de mida natural (3,5 m d’alt per 5,5 m de llarg) va ser construïda amb la tècnica pionera del formigó, la qual ha demostrat amb el pas dels anys una resistència exemplar i una prestància inatacable, malgrat la quantitat de nens de generacions successives que ens hem enfilat a la seva trompa estriada. En circumstàncies normals un animal d’aquestes característiques resultaria aterridor, en canvi el mamut de la Ciutadella sempre ha estat un amic amable. 
Fa poc he llegit amb sorpresa al diari que al carrer barceloní de Montcada núm. 1, a un casal del segle XIII, han obert un Museu del Mamut, dirigit per la jove georgiana Iúlia Sléssavera, filla del fundador del Museu del Mamut de Moscou, els dos únics al món dedicats a aquest animal. Exhibeix, entre d’altres peces, una reproducció exacta d’un mamut llanut de fa 230.000 anys, amb uns ullals de quatre metres que utilitzava per furgar el terra i obtenir els 200 quilos d’herba que menjava per dia.
“Li devem tant al mamut!, exclama la directora. La seva carn ens va alimentar, el seu greix ens va il.luminar, amb la seva sang pintàvem, amb la seva pell ens calçàvem, amb el seu pèl ens abrigàvem i fèiem pinzells, amb els seus ossos vam fer agulles, puntes de fletxa i llança, flautes, cabanes, calendaris...”. 
És exactament el que intuíem els nens quan ens enfilàvem al mamut del parque, tan a peu pla, tan amistós, tan poc de museu i alhora tan peça única.

0 comentaris:

Publica un comentari