3 d’ag. 2015

La demografia, una ciència alarmada amb les dades a la mà

Segons l’últim informe de l’ONU sobre la població mundial, som en aquests moments 7.349 milions d’habitants al planeta Terra. Els bruixots de la demografia calculen que serem 9.725 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Es concentra primordialment a nou països, quasi tots pobres: Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa en aquest aspecte. No cal ni dir que els europeus i els blancs en general som una ínfima minoria. A Europa
els més grans de 60 anys som el 24 % de la població i arribaran a representar el 34 % l’any 2050. Set de cada deu persones es trobaran possiblement inactives, per edat o per atur forçós.
L’increment accelerat de població es produeix sobretot als països pobres, dintre del cercle viciós de la misèria.
Els mateixos bruixots de la demografia anuncien que les necessitats alimentàries creixeran un 70 % respecte a les d’avui, si es pretén que tothom mengi una mica, sense parlar del dret a l’educació i altres serveis bàsics. Però resulta que el rendiment mitjà de les terres conreades ha caigut a la meitat des del 1960, per l’esgotament dels recursos naturals i l’escalfament global. 
Fa tot just 2000 anys, l’any 1 de l'era cristiana, la població mundial estimada era d’uns 200 milions de persones. Va créixer de manera lentíssima, fins arribar als 1.000 milions l’any 1804. La xifra ha septuplicat en només dos segles.
En canvi als països desenvolupats cau la demografia. La reducció de la seva població coincideix amb la crisi econòmica i l’allargament dels anys de vida pels progressos mèdics, la qual cosa equival a cada vegada menys gent, més gran i més empobrida. 
A Catalunya una de cada quatre naixences es filla de dones estrangeres, les quals contribueixen a pal.liar la demografia en declivi. El resultat de totes aquestes equacions reals és lleugerament apocalíptic. L’any 2050 jo no hi seré, però el meus fills hauran d’enfrontar-se a importants adaptacions col.lectives. Confio que educar-se i governar-se els serveixi també per això.

0 comentaris:

Publica un comentari