Robespierre abolit a París o les contradiccions de la memòria històrica

La memòria històrica i la història en general són un camp de batalla ideològic en el qual la realitat i la coherència compten menys que no la visió del passat segons la conveniència de cada mentalitat i cada moment. La història són múltiples històries superposades sobre uns mateixos esdeveniments, vistos segons l’interès de cada mirada. S’ha tornat a demostrar aquests dies, fins al ridícul, a França. El govern municipal de París ha tornat a rebutjar per manca de consens l’enèsima petició d’alguns partits i historiadors d’esquerra de dedicar un carrer o monument de la capital a un dels principals protagonistes de la Revolució Francesa del 1789, el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre, dit
l’Incorruptible. La seva figura continua estigmatitzada com a responsable del període del Terror, malgrat haver estat un dels impulsors més destacats de la Revolució que defineix els orígens de l'actual República. El correligionari Danton, igualment guillotinat durant aquell període del Terror, té el seu altiu monument a la sortida del metro Odéon, en ple Barri Llatí (foto adjunta). Saint-Just també compta amb un carrer a la capital francesa. Però Robespierre, encara avui, no, no i no.

El 14 de juliol del 1789 el poble de París va prendre la fortalesa de la Bastilla, es va congregar a Versalles i va portar el rei per la força al palau de les Tulleries, a París. Els diputats de l’Assemblea Nacional s'abocaven a la tasca constituent: abolició d’antics privilegis senyorials, nacionalització de les propietats del clergat, igualtat davant dels impostos. Es van aplegar en tendències: els jacobins partidaris del centralisme parisenc, els girondins més inclinats a un equilibri regional i els montagnards de Robespierre que oscil.laven entre diferents postures radicals. 

Al rei no li quedava més remei que mirar’s-ho, en absència de força militar suficient –interna o externa— per contrarestar la pressió del poble en armes. El 20 de juny del 1791 va cometre l’error funest de fugir clandestinament de París per unir-se a una de les guarnicions de tropes reialistes. El poble el va fer retornar pel ganyot a París, on va ser empresonat. El 20 d’abril del 1792 el govern revolucionari declarava la guerra a Àustria, que conjuntament amb Prússia maniobraven militarment per retornar el rei engarjolat al poder. 

El període del Terror va esclatar contra els col.laboradors d’aquell enemic exterior. El poble francès armat --i sobretot la disenteria declarada entre les tropes prussianes— va guanyar la mítica batalla de Valmy enfront de l’exèrcit germànic, considerat aleshores el més ben preparat. El 21 de gener del 1793 el rei era declarat culpable de connivència amb l’enemic i guillotinat a la Plaça de la Revolució, avui Plaça de la Concòrdia. 

El regicidi va arrossegar la majoria de cases regnants europees a declarar la guerra a França. Napoleó Bonaparte, un jove general de 30 anys amb prou feines francès (Còrsega, cedida pels genovesos, havia estat annexionada a França un any abans de la seva naixença), va empunyar les regnes de la situació. La Revolució no va consistir només a escampar unes idees revolucionàries sobre drets civils que avui semblen elementals, sinó que va construir un nou aparell de l’Estat, la República. 

El Terror es va implantar en un context de guerra interna (la guerra civil a la comarca de la Vendée va costar 200.000 morts) i alhora de guerra externa contra el nou règim per part de les corts reials europees. Els “termidorians” de la Convenció, protagonistes del cop de timó del 8 de Termidor de l’any II (26 de juliol del 1794), van desbancar i guillotinar els dirigents Robespierre, Saint-Just i Danton, conductors del període anterior anomenat del Terror. La “reacció termidoriana” desembocaria en el cop d’estat del 18 Brumari de l’any VIII (9 de novembre del 1799) per part del general Napoleó Bonaparte, el “poder fort” que clouria els efectes persistents de la Revolució i estabilitzaria l’ordre. 

A les magnes celebracions oficials del bicentenari de la Revolució l’any 1989 el gran absent va ser Maximilien de Robespierre, en el qual personalitzen encara avui la direcció del període revolucionari del 1793-1794, l’apogeu de la guillotina que va fer rodar 40.000 caps en deu mesos, inclòs el seu. L’any 2011 l’alcalde socialista Bertrand Delanoë es va tornar a oposar a la petició d’un carrer o un monument per a Robespierre a París, amb l’excusa que la iniciativa no aplegava el consens necessari. Ara s’hi ha tornat a oposar l’alcaldessa socialista Anne Hidalgo.