12 d’abr. 2017

Elogi d’un núvol al lluminós cel pasqual del monestir de Pedralbes

Ahir vaig anar de passeig al monestir barceloní de Pedralbes i, un cop situat al claustre, vaig quedar embadalit davant d’un magnífic núvol cotonós quasi aturat al cel victoriós de primavera, com si esperés mossegar el Déu sever de les altures. Em vaig entretenir amb aquesta visió espontània fins a oblidar tota la monumentalitat restant, els visitants i les vuit monges clarisses que l'habiten. M’hi vaig entretenir una llarga estona, recalcat a la barana del claustre. El contorn perfectament dibuixat del núvol, d’un perfil pictòric impressionista sense perífrasis, em va semblar dotat de més contundència poètica, commoció imaginativa, potència evocadora, energia formal, densitat emotiva, rellevància simbòlica, intrepidesa
mental, to narratiu i estímul deductiu que no les joies històriques del recinte fundat el 1326 per la reina Elisenda de Montcada, muller de Jaume II de Catalunya-Aragó, en particular els murals gòtics que passen per obra cabdal del Trecento català, amb un eco de Giotto.
Agustí Fancelli deia que a tota la ciutat no hi ha cap altre lloc millor per pensar en Itàlia i tenia tota la raó, però jo hi veia sobretot la marcada harmonia d'un núvol, carregada d’amabilitat, tendresa i compassió, com un petó fet sense cap virtuosisme ostentós ni heroic. Es tractava d’un simple núvol, però em va semblar que representava, al radiant cel pasqual (encara de passió, en realitat) una lliçó de lluita i esperança, d’equilibri en moviment, de consciència sobre el destí del pas del temps, com si fos el resultat no sempre recompensat de l’esforç enfront dels dubtes i anhels, una fràgil i bella concessió a la necessitat de desxifrar les coses.
Em vaig dir a mi mateix, amb la mirada ancorada al núvol, que l’ànsia instintiva de coneixement, de bellesa, llibertat i amor és indestructible, tot sovint supèrflua però irrevocable. Només era un núvol gasós, asèptic, somiós i atractiu. La naturalesa resulta capriciosa, inexacta i arbitrària, però tota la resta només acostuma a ser vanitat o simples ganes de parlar. De manera que em vaig quedar amb la meva predilecció posada al núvol. 
Potser anava preparat perquè em sorprengués. Només volia passejar al recinte monàstic, habilitat per a la plàcida visita pública. Però el simple fet de caminar ja remou l’aire i procuro estar sempre obert a les sorpreses favorables, als antídots casuals contra els baixos instints de la rutina, contra el guix ressec de les virtuts perdudes, contra la indigència o el desconsol dels principis morals corcats. 
Hi ha buits incurables, per això escrivim. De vegades escrivim massa (la mare de Gustave Flaubert li retreia: “La fúria de les frases t’ha assecat el cor”). Altres vegades la mirada ampla, destinada a errar (tant en el sentit d’erràtic com d’error), a resistir, esperar, suavitzar i consolar topa amb un núvol afortunat, un simple núvol. Aleshores no tot comença i acaba en paraules. També compta el secret, el sentit i la raó d’un núvol pasqual centellejant, fruitós i viu. 
No totes les emocions han de ser arravatades i enlluernadores. També pot haver-n’hi de serenes, lentes, lleugeres i no per això menys apetitoses. Era un núvol amb capacitat d’adreçar-se al cor i entrar-hi sense fanfàrries ni xarangues. Un núvol resurrecte de Pasqua, vist i acariciat com un miracle terrenal. 
No anava al monestir de Pedralbes per assistir a cap ofici religiós, només a passejar-hi, encara que comparteixo amb les persones de fe religiosa una cosa important: elles creuen en els miracles i jo també. De fet n’he viscut quatre o cinc al llarg de la meva vida. Una altra cosa és que m’hagin durat. En canvi els seus diuen que duren tota l’eternitat, i en això em guanyen admirablement. Suposo que el núvol d’ahir encarnava algun miracle dels meus més que no dels seus.

0 comentaris:

Publica un comentari