Les espines poden ser el millor del peix, l’exemple d’ahir

Ahir vam anar a escampar la boira al port d’Arenys de Mar, impel.lits d’entrada per una visió efusiva de les coses. Feia un dia radiant als rials de Sinera. A desgrat les recents obres de millora (la desembocadura del Rial del Bareu ha estat coberta, la plaça de les Palmeres reurbanitzada, el restaurant del Pòsit i l’antic berenador Martínez reinaugurats i el Club Nàutic autoritzat a ampliar amarratges), la passejada al recinte del port arenyenc encara es troba mancada del bri indispensable de poètica, d'un toc de gràcia que inviti a recorre’l amb una alegria pròpia. La caminada se’ns va fer escèptica com una hamburguesa de tofu, desnatada
com un iogurt de règim rigorós.

La dàrsena pesquera conserva 56 embarcacions i donen feina a 202 pescadors, el mateix nombre de treballadors que als restaurants de la zona portuària. Manté el problema endèmic dels desplaçaments de sorra després dels temporals, arran de la construcció del rosari de ports dits esportius. Cal dragar la bocana d’aquest port i traslladar la sorra a les platges veïnes de Malgrat i Blanes, dintre d’un esforç ministerial que s’assembla a la tasca de Sísif. També es manté als llimbs el projecte de convertir la carretera Nacional II en passeig marítim, al llarg dels 54 km del front litoral entre Montgat i Palafolls, d’una intensitat viària i una sinistralitat de les més altes de Catalunya.

Un cop enllestida la passejada portuària sense més al.licients que els que ja portàvem posats, vam refugiar-nos al restaurant Casa Poncio, obert el 2005 damunt d’aquesta carretera que hauria de ser passeig marítim per Poncio Mora Pérez, després de treballar des dels 14 anys com a cambrer. Es nodreix puntualment de la llotja de peix i marisc fresc de la localitat, com la majoria dels altres de la zona.

Aquí la vam encertar de ple. En Poncio ens va oferir una rascassa de mida, com qui diu encara mig viva, procedent del port pesquer del davant mateix. Era una peça de lluïment. No es va limitar a passar-la delicadament pel forn amb unes patates esmaltades.

Hi va posar un toc d’iniciativa pròpia. Com entrant va servir-nos el cap i l’espina de la peça a trossos portentosament fregits, per a major alegria dels escuradors. Al moment del plat fort, el llom molsut de la rascassa fresquíssima va quedar a un punt d’excel.lència impecable, però l’originalitat i la intrepidesa de la fregitel.la prèvia d’espines ho havia superat amb el toc d’irreverència espurnejant, imaginativa, amb aquell bri de poètica evocadora i d’energia emotiva que havíem trobat a faltar durant l’anticlímax del recorregut del port.